Blocaire invisible 2009 (l'altre cara)

Finalment s'ha revelat l'altre cara de la moneda de l'amic invisible: jo era la blocaire invisible de... la Kweilan! He anat ben despistada, les pistes eren realment fàcils.

Aquest ha estat el seu regal:

Com deu haver sabut que m'agrada Tolkien? ;P I per cert, si us hi fixeu una mica, hi ha dues edicions del senyor dels anells que es troben a la meva prestatgeria.

Moltíssimes gràcies, Kweilan!

I amb això, Biblosfera torna al seu son... que s'ha demostrat que d'etern té poc.

Blocaire invisible 2009

Deixar un blog és més difícil que no em pensava. I si a més un té veïns que sempre en maquinen alguna, com el veí de dalt, pot ser gairebé impossible. Així que al final he caigut en la temptació d'escriure un nou post des de l'ultratomba blocaire; això sí, per una bona causa: donar el seu regal d'amic invisible a l'Helena i al seu blog, +q 1.000 palabras.

Aquí tens, Helena, espero que t'agradi!

He de confessar que no coneixia el teu blog, així que com sempre, el blocaire invisible ha estat una oportunitat fantàstica per descobrir-te. +q 1.000 palabras és un blog heterogeni, on parles d'una pila de coses. D'entre totes elles, hi destaquen l'afecte pels teus gatets (en Dixie i en Pixel), i la passió per la fotografia i el disseny. Així que he intentat que aquests elements fossin la base del teu regal d'amic invisible: les fotografies dels teus gats, en una composició que s'apropi el més possible a alguna cosa que s'assembli al disseny (tema del que malauradament no en tinc ni idea). I els colors? He agafat tres filtres: turquesa, rosa, i marró. Turquesa perquè ha estat declarat color del 2010 per Pantone, el rosa del color del llaç del càncer de mama (al que també has dedicat molts posts), i el marró de la xocolata d'uns muffins que em van fer la boca aigua.

Molt bon 2010 a tots! I moltes gràcies per tots els missatges que m'heu anat deixant al post de comiat.

PD1, a l'Helena: ara ja saps per què no et vaig deixar pistes! Vaig intentar fer-ho a través de comentaris, però no permets anònims. Em sap greu si això t'ha decebut.
PD2, al meu amic invisible: encara no t'he descobert! Però ja acaba la intriga...

Tres anys i un dia

Tot i que darrerament estava una mica abandonada, ahir Biblosfera va fer tres anys. I avui, quan compleix tres anys i un dia, com en les condemnes de pel·lícula, el seu trajecte arriba a la fi.

Quan miro enrere em sorprenc que aquesta petita aventura, que va començar amb una plantilla verda de blogger i que no em pensava pas que arribaria ni al mes de vida, hagi durat tres anys. Això, evidentment, ho heu fet possible tots els que heu anat passant per aquí a deixar-me els vostres comentaris. De fet, sé que ho trobaré a faltar. Ja ho trobo a faltar. En els darrers temps, cada vegada que m'obligava a mi mateix a escriure un nou post i llegia el que m'anàveu dient, pensava: com has pogut estar sense escriure tants dies? Però després d'estar tot el dia escrivint a la feina, pensant com expressar el que vull dir amb precisió, buscant les paraules justes, quan arribo a casa no tinc esma de seguir amb el mateix. I, com ja havia llegit en un altre blog, quan mantenir aquest espai és una obligació (si bé satisfactòria i autoimposada), ja no té gaire sentit seguir. I menys si els posts s'espaien mesos.

Així doncs, moltes gràcies a tots per passar per aquí durant tot aquest temps. No dubteu que, encara que ja no escrigui per aquí i que tot sovint ni tant sols us escrigui un comentari, no deixo de llegir-vos.

La Nave de Un Millón de Años

Tenia la impressió que La nave de un millón de años era un dels referents de la ciència ficció. Així que, quan el vaig veure a la Llibreria Robafaves de Mataró, no m'ho vaig pensar ni cinc segons abans d'agafar-lo i passar per caixa.

"La nave de un millón de años atraviesa la historia entera de la humanidad y sus protagonistas -viajeros por el tiempo - han vivido en todos los rincones del planeta. Tienen un secreto: son inmortales, y aunque perseguidos a través de los siglos por satanismo y brujería, han ido aprendiendo poco a poco a reconocerse entre ellos."

El text de la contraportada prometia tant com la fama del llibre. La cosa, però, aviat es va tòrcer: no hi ha cap nau, i els protagonistes no són viatgers en el temps, només en l'espai, com tots nosaltres. De fet, ni tan sols són immortals, perquè una ferida prou important, com una espasa clavada al cor o el cop d'una guillotina, acaben amb ells com amb qualsevol altre mortal.

Aleshores, a què ve el títol i l'argument que ens venen? Bé, els protagonistes tenen una llarga, molt llarga vida, en la que es mantenen sempre joves, ja que el seu cos té una gran capacitat de regeneració. I així passen a través de les edats de l'home, des del seu naixement fins a l'eternitat, a no ser que algú els mati abans.

Dit això, i en poques paraules, el llibre és un "tostón" impressionant. Les seves més de 700 pàgines són petites finestres temporals obertes a les vides dels protagonistes. Cada capítol ens mostra breus moments de les fetes del immortals. Tan breus que quan comences a enganxar-te a una història es tanca la finestra per sempre més, i l'autor et trasllada a l'altra punta del món, segles endavant, cap a una altra vida que al principi et desconcerta i que, quan més t'interessa, s'acaba de nou. Així, en un cicle que no acaba fins la darrera pàgina, anem seguint la història dels immortals protagonistes (els que no moren pel camí), que en ocasions es troben durant breus moments abans de tornar-se a separar, des de Fenícia fins a un futur infinitament remot i vagament descrit.

La nave de un millón de años és un llibre d'altibaixos on els alts no compensen els baixos, on sempre et quedes amb la mel a la boca però mai no es concreta res. Com en tantes altres ocasions, una gran idea tan pèssimament executada que no val la pena dedicar-li ni cinc minuts. Una llàstima.

(1)

Poc a poc em vaig posant el dia! Però encara queden pendents de comentar:

• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Crepúsculo (tota la saga)
• Conan el cimmerio (dos volums)
• La guerra interminable
• Órbita inestable
  
• Las brigadas fantasma
• La legión del espacio
• Coraline (llibre i còmic)
• Trilogia Millenium (el primer i el tercer)

Olor de Colònia

Una colònia tèxtil. Un incendi. Un treballador mort. Aquests són els tres elements amb què Sílvia Alcàntara em va atrapar per Sant Jordi en un llibre que no mereix en absolut el llarg temps que he trigat a comentar-lo un cop llegit.

Després que l'escrivent principal de la colònia sigui víctima de l'incendi de la fàbrica la seva dona, la Teresa, es troba en una situació difícil: la casa és dels amos, i és la casa de l'escrivent principal. Amb la mort del seu marit, un nou escrivent l'ha d'ocupar, i ella hi sobra.

La desgràcia de la Teresa és una excusa, l'eix central de la teranyina embullada que formen les relacions a la colònia. Una dissort personal que ens revel·la les misèries, les intrigues, les traïcions i les mesquineses d'una gent atrapada sota la devoció als amos, a qui deuen la seva subsistència i la seva condemna. Una gent que fa Olor de colònia.

Per mi, però, el llibre fa olor també de records. Els meus avis, terrassencs com l'autora, van treballar sempre al tèxtil; si bé no ho van fer en un colònia, les notes de la melodia literària de Sílvia Alcàntara toquen acords que ja havia escoltat fa molts anys. I és que les petites joies, si són de família, brillen molt més.

(5)

Pendents de comentar:

• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Crepúsculo (tota la saga)
• Conan el cimmerio (dos volums)
• La guerra interminable
• Órbita inestable
  
• Las brigadas fantasma
• La legión del espacio
• Coraline (llibre i còmic)
• Trilogia Millenium (el primer i el tercer)
  

El Nombre del Viento

Tinc llibres pendents de comentar des de fa molt temps (com el pobre Olor de Colònia), però no vull reempendre els comentaris de llibres sense començar pel que per mi ha estat el llibre revelació de l'estiu, El nombre del viento.

A Maite Libros, una llibreria de Gràcia, tenen un costum que em posa molt nerviosa: cada vegada que vas a comprar-hi alguna cosa t'intenten encolomar un altre llibre recomanant de manera insistent tot el que tenen que s'assembla al producte que dus a les mans, sense que hagis demanat opinió en cap moment. Així que quan, amb A trenc d'alba sota el braç i després d'haver demanat infructuosament per La colonia perdida, la venedora va començar a cantar-me les excel·lència d'El nombre de viento, la vaig seguir per pura educació i disposada a dir "ah, pinta bé, en tot cas una altre dia, gràcies" tan bon punt acabés de parlar. Però em va posar el llibre a les mans, i en vaig llegir la contraportada:

"He robado princesas a reyes agónicos.
Incendié la ciudad de Trebon.
He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo.
Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar.
He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día.
He hablado con dioses, he amado a mujeres y he escrito canciones que hacen llorar a los bardos.

Me llamo Kvothe, quizá hayas oído hablar de mí."

No m'hi vaig saber resistir.

A la solapa del llibre una crítica compara Patrick Rotfuss amb Tolkien, K. LeGuin, i R.R. Martin. Afortunadament, El nombre de viento no té cap semblança amb els dos darrers (dels que en podeu veure la meva opinió als enllaços). I també afortunadament, tampoc té cap semblança amb Tolkien, ni és cap novel·la descafeïnada inspirada en el mestre. Ens trobem davant un llibre nou, original, que beu de nombroses fonts però no n'abusa, que combina de manera genial els elements del gènere per fer una obra sorprenent i addictiva.

Kvothe s'ha canviat el nom, i ha canviat de vida. Ara, sota el nom de Kote, regenta la Roca de guia, un petit hostal on, en les seves pròpies paraules, s'hi pot trobar de tot menys clients. I això és precisament el que cerca, tenir pocs clients, ser desconegut, passar desaparcebut. S'amaga, no sabem de què, no sabem de qui. Però un dia arriba a l'hostal Cronista, biògraf i caçador de mites, i el reconeix. Després d'una llarga estona, Kvothe accedeix a contar-li la seva història. Ho farà al llarg de tres dies. Terrible condició pel lector, ja que Rothfuss només accedeix a contar-nos un dia en cada llibre... i de moment només s'ha publicat el primer! Això sí, si el segon volum manté la qualitat del primer, l'espera haurà valgut la pena.

(5)

I s'afegeix un llibre més a la llista dels pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Crepúsculo (tota la saga)
• Conan el cimmerio (dos volums)
• La guerra interminable
• Órbita inestable
  
• Las brigadas fantasma
• La legión del espacio
• Coraline (llibre i còmic)
• Trilogia Millenium (el primer i el tercer)
  

PD: com és tradició discontínua a Biblosfera, un dels enllaços amaga el primer capítol, per anar fent boca.

Bon estiu!!

Diuen que millor tard que mai, així que encara que l'estiu ja gairebé que s'acaba, molt bon estiu a tothom retrospectivament!

Com ja us deveu imaginar, la llista de llibres llegits i no comentats ha augmentat exponencialment aquest estiu (espero recordar-me de tots!). De tota manera, abans de posar-me a fer ressenyes, volia anunciar la notícia de l'estiu casa: la família ha augmentat! Això sí, amb un membre felí: la Martina, una gateta de tres mesos (bé, ara gairebé cinc).

Una família la va trobar al carrer i la va adoptar, però el seu fill petit li tenia al·lèrgia i se'n van haver de desfer. I així va arribar a nosaltres, que n'estem encantats.

I per finalitzar, i anar fent boca, la llista de pendents!

• Olor de colònia
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Crepúsculo (tota la saga)
• Conan el cimmerio (dos volums)
• La guerra interminable
• Órbita inestable
  
• Las brigadas fantasma
• La legión del espacio
• Coraline (llibre i còmic)
• El nombre del viento
• Trilogia Millenium (el tercer)
  

La Casa de les Belles Adormides

La història de La casa de les belles adormides és per mi la història del descobriment d'una petita gran llibreria, A peu de pàgina, que per cert també té blog.

A peu de pàgina és un llibreria de barri situada al carrer Major de Sarrià. Més que una llibreria, de fet és una llar de llibres. Ampla i espaiosa, amb pocs llibres seleccionats i ordenats amb cura, és un bon lloc on perdre's una estona entre els lloms de les obres que s'arrengleren a les prestatgeries. I entre elles vaig trobar aquesta petita joia, La casa de les belles adormides, l'excusa perfecta per comprar alguna cosa en una llibreria de la que no volia marxar amb les mans buides.

La casa de les belles adormides és un secret ben amagat, una casa només per bons clients, fidels i de confiança. De confiança, perquè ja res poden fer a les noies adormides els vells que jeuen al seu costat esperant, potser, retrobar una espurna de la seva joventut passant la nit al costat d'una jove bellesa narcotizada.

Com resulta evident només veient-ne la portada, aquesta és una novel·la japonesa. Com a tal, segueix un ritme sinuós, pausat, a vegades una mica aliè, però que atrapa el lector en una tranquil·la frisança. Es despertarà alguna noia, alguna nit? El vell Eguchi no és tan vell, no tan de confiança com els altres clients. Tanmateix, al costat de les belles adormides, que al mateix temps l'atreuen i el repugnen, recordarà amors passats, aventures fugaces. Una aroma, un pit blanc, uns llavis que s'entreobren... amb cada gest, les noies desperten la seva passió encara no morta, i els seus records enterrats.

Com la llibreria on el vaig trobar, La casa de les belles adormides destil·la repòs i desprèn un embruix suau, només apte per ser assaborit sense presses.

(5)

Properament, més llibres pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Crepúsculo
  

La Solitud dels Nombres Primers

Tot sovint compro llibres per instint, només pel títol, o la portada, o la enquadernació. Hi ha llibres que em criden, i els compro pràcticament sense llegir-ne la contraportada. Evidentment, això és un risc. Encara que normalment l'encerto, a vegades hi ha excepcions, i generalment aquestes són més aviat catastròfiques. Aquest ha estat, precisament, el cas del llibre que m'ocupa avui (passat davant d'altres que vaig llegir abans pel comentari de l'ariadna).

El títol, evidentment, em transmetia matemàtica, tot i que no esperava pas que fos un llibre científic. Tot i això, tampoc esperava una història angoixant, grisa, que obre finestres temporals a la vida de dos personatges desgraciats que graviten un al costat de l'altre, acostant-se però mai arribant-se a trobar... com els nombres primers. La solitud dels nombres primers és la solitud de dues persones que perverteixen i deformen les pròpies vides, de dos éssers condemnats a l'autoostracisme per la seva incapacitat de comunicar-se. De dues persones, en definitiva, capaces de destruir tot el que coneixen i estimen només amb la seva pròpia presència.

No és un llibre que em desagradi perquè estigui mal escrit. Simplement és una història que no m'interessa, que no complia les meves expectatives (fossin quines fossin), que no m'ha fet connectar amb els personatges, que és avorrida, que resulta previsible, que és massa oberta, que té un final ensopit. Una història, probablement, més apta pels amants dels llibres intimistes que per mi.

(2)

Properament, més llibres pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Les belles adormides
  

Only You Can Save Mankind

Què faries si, a mitja batalla espacial, l'enemic es rendís? Això és exactament el que li passa a en Johnny Maxwell quan és a punt de derrotar la darrera nau de la pantalla, a punt de passar al següent nivell (no pensàveu que parlava d'una batalla de debò, oi?). Què pot fer en Johnny? Perquè el joc té un botó per disparar, però no en té cap per acceptar una rendició. I ara ell és l'únic que pot salvar els Scree Wee de la masacre que els infligeixen els humans des de milers d'ordinadors d'arreu del món.

Suposadament, aquest és un llibre infantil. Però a part de que el protagonista és un nen, d'infantil no en té res. Only you can save mankind és una metàfora molt aguda que té com a teló de fons la guerra del Golf, una guerra que per Johnny no és pas més real que la que ell manté contra els Scree Wee: un desplegament de llum, color i explosions a través d'una pantalla.

Això sí, com en tots els llibres de Pratchett, la crítica i ironia socials subjacents no deixen d'estar amanides de grans moments de comicitat entranyable. Com la reflexió d'en Johnny en treure un alienígena d'un paquet de cereals. O com el moment inoblidable en què, volant per l'espai escortant als Scree Wee, es troba les restes d'una altra civilització esclafada pels humans, els vells amics Space Invaders.

Una història del·lirant i plena d'humor, on la ficció es barreja amb la realitat dins i fora el llibre, dins i fora la pantalla, dins i fora el cap del pobre Johnny. Un altre llibre imprescindible de Pratchett.

(5)

Properament, més llibres pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La soledat dels nombres primers
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas