Historias de Terramar

Aquests dies de festa, si una cosa tinc és temps per llegir... o per altres coses, i val a dir que com a conseqüència d'haver comprat el Gothic I, estic dedicant el temps més aviat a jugar l'ordinador que no pas a llegir, i fins i tot havia abandonat el blog. Però aprofito aquest moment en què m'han "robat" el portàtil i el joc per comentar els dos llibres que he llegit aquests dies: Historias de Terramar, I i II.

Historias de Terramar, d'Ursula K. LeGuin, és una història fantàstica ambientada en un món imaginari bàsicament marítim amb múltiples illes, i decorat amb mags, dracs, esperits i la resta d'elements típics del gènere. En realitat, els 2 llibres apleguen quatre històries semi-independents que ocorren en moments diferents de la història vital del protagonista, Gavilán/Ged, des de la seva infantesa fins a la vellesa. Aquesta història va ser adaptada l'any 2004 en una minisèrie de quatre hores amb el títol "La Leyenda de Terramar", que pel que recordo no estava malament, tot i que potser els que han llegit el llibre primer no opinin el mateix.

La primera història, "Un mago de Terramar", on es presenta al protagonista, està força bé. Si bé és cert que és completament lineal, que els personatges no tenen excessiva profunditat, i que tot passa massa ràpid, sense mantenir la intriga en cap moment, la història és interessant i atractiva i aconsegueix superar aquests inconvenients. A partir d'aquí, però, les històries successives van perdent cada vegada més interès i els seus defectes es fan més exagerats i evidents. "Las tumbas de Atuan", la segona, encara es salva, però "La costa más lejana" s'arriba a fer molt pesadeta i "Tehanu" és simplement insuportable, i no hi passa res fins a les 2 darreres pàgines.

Al llarg dels dos llibres s'hi intueix un intent de donar un missatge profund, de dualitat, de complementarietat de l'estil ying-yang, amb repetides alusions a l'Equilibri (en majúscules) i a les parelles vida-mort, masculí-femení i aquest tipus de coses, però falla totalment a l'hora de transmetre aquest missatge i tot acaba sonant a paraules buides i a argumentacions enrevessades i grandilocuents que en el fons no diuen res. A més a més, tot i que les històries es relacionen entre sí amb referències creuades, passen anys entre les històries, de manera que el conjunt és tant fragmentat que perd la poca consistència que pugui tenir.

En resum, un llibre que té grans aspiracions tant en l'escriptura com en el marketing, amb referències publicitàries tals com "es un universo literario tan sólido e inolvidable como el J.R.R. Tolkienen el que todo amante de la Tierra Media debería adentrar-se, però que falla tant en el fons com en la forma.

VALORACIÓ: 6

Barba-Rossa

Barba-Rossa, de Joan Pons, és un llibre estrany, gairebé tant com "Sorra a les sabates", del mateix autor, que ja em va captivar en el seu moment.

Si alguna cosa caracteritza els llibres de Joan Pons, si més no els que he llegit, és una profunda ressonància menorquina i una narrativa estranya, intimista, de frases curtes i impactants i capítols breus, cadascun dels quals és un petit conte en si mateix.

L'autor, com es desprèn del paràgraf anterior, és menorquí, i trasllada als seus llibres unes acurades descripcions de l'illa, descripcions que no només abasten l'àmbit geogràfic sinó també l'humà. Descobrim uns personatges que pertanyen al seu territori, i això queda emfatitzat per les paraules i expressions típicament menorquines que apareixen al llarg del text i que, llegides des de l'altre costat de la Mediterrània, dónen un toc d'ambientació exòtica que et trasllada automàticament a Ses Illes.

Al mateix temps, l'estructura sintàctica del llibre i les seves construccions et fa perdre en la sonoritat de les paraules més enllà del seu significat, i la història, d'una gran bellesa, esdevé en ocasiona menys important que les sensacions que transmeten els mots. És en realitat una història trista, agredolça, de la cerca impossible d'un miratge entrevist darrere un vel a una platja de Menorca, que teixeix una teranyina de fets i paraules que atrapa al lector.

Però no hi ha millor explicació que un exemple, així que, esperant que ningú se m'enfadi, deixo aquí el capítol 2:

2.
Passeriformes.
Fringíl·lids.
Verderols, caderneres, passerells, rossinyols; però també merles, tórtores, coloms, abellerols, blauets o pinsans. Els caçava amb vesc, a l’estiu, quan els animalets anaven a beure a les basses, a les piques, als avencs, a les deus o a les fonts. Construïa petites gàbies amb joncs verds o brins d’espart, branques de vidalba o fulles d’àxia i venia els ocells als mariners dels vaixells que atracaven al port de Maó.
El moll era una piuladissa constant i el seu refilar acompanyava les falues, les tartanes i les galiasses quan es feien a alta mar des de l’oest de la Mediterrània.
Tenia catorze anys i era caçador.
Caçador furtiu.
Caçava ocells.
Ocells cantaires.

VALORACIÓ: 8

The Red Queen

Finalment, encara que sembli mentida, he acabat "The Red Queen"! The fet, ha estat un dia molt productiu, ja que també he acabat "Barba-rossa", que ja comentaré demà o passat. I és que avui s'han conjurat les circumstàncies perfectes: dos viatges en autobus i vigilar un examen durant hora i mitja.

I tanta espera, per quin resultat? Bé, he de dir que el llibre m'ha decebut una mica, però no perquè sigui dolent sinó perquè "Genome" m'havia agradat tant que havia generat massa expectatives, expectatives que no s'han acomplert.

Però començo pel principi. El subtítol d'aquest llibre és, com sempre en els seus llibres, molt explicatiu: "Sex and the evolution of human nature". I és que "The Red Queen" està dedicat a explorar com pot haver evolucionat el sexe en l'ésser humà, fent un recorregut pels diferents estudis que s'han fet sobre el tema des de diferents aproximacions, des de la comparació amb altres espècies a les explicacions sociològiques i psicològiques (aquestes darreres, val a dir que en general per ser criticades).

No es pot negar que és un bon llibre, és amè i entenedor -tot i que en algunes ocasions s'arriba a fer pesat i repetitiu- i està molt ben estructurat: comença amb explicacions de caire generalista i repassant el que sabem de sexe en altres espècies, per acabr centrant-se en els humans. De fet, crec que el problema principal del llibre és que es dedica a un camp molt complicat d'estudiar i en el que s'hi barreja especialment la ciència, els prejudicis i el políticament correcte, de manera que és difícil destriar quines teories són més encertades. Fins i tot com a lectora, m'he trobat pensant en alguna ocasió "com pot dir això" o "quina tonteria", per coses que, si un és capaç de posar-hi distància, potser sí que tenen el seu sentit. També val a dir que, per altre costat, en algunes ocasions he pensat "i jo que em creia rara per fixar-me en això i allò, i resulta que és normal"... i tranquilitza molt.

Pel que fa a punts forts del llibre, destacar dues coses. La primera, ja l'he comentada, és que el llibre està molt ben estructurat, i m'han agradat molt les cites amb les que s'inicia cadascun dels capítols, així com els dibuixos que els il·lustren (que ja no sé si són coses de l'autor o de l'editor). En segon lloc, i ja també ho he insinuat, l'autor és capaç d'alliberar-se en gran mesura de la correcció política i diu les coses tal com les veu, i no censura estudis i idees simplement perquè no encaixin amb el que el nostre model de societat està disposat a admetre.

Per acabar, una frase del llibre que m'ha agradat especialment: "I sometimes feel that we are fated never to understand ourselves, because part of our nature is to turn every inquiry into an expression of our own nature: ambitious, illogical, manipulative and religious." (o sigui: "a vegades tinc la sensació que estem condemnats a no entendre'ns mai a nosaltres mateixos, ja que part de la nostra naturalesa és convertir qualsevol indagació en una expressió de la nostra pròpia naturalesa: ambiciosa, il·lògica, manipulativa i religiosa."

VALORACIÓ: 7

El Origen Perdido

El Origen Perdido, de Matilde Asensi, es el primer llibre que m'he baixat d'ebookzone, el meu últim gran descobriment a la xarxa, juntament amb Microsoft Reader, una magnífica solució per llegir ebooks.

Tot i que altres llibres d'aquesta autora, com "L'últim Cató" o "Iacobus", m'havien agradat, he de dir que ja anava previnguda contra aquest (i per això no l'he comprat i me l'he baixat d'internet). I realment, la cosa ha estat tan dolenta com m'esperava.

El llibre, escrit en primera persona, està escrita per un hacker gens creïble que compleix tots els tòpics del gènere (demostrant de pas el poc coneixement sobre el tema de l'autora) i a més a més en presumeix: es diu amb els seus amics pel nick enlloc del nom, no es relaciona amb ningú, no té cap habilitat social, etc. etc. Ah, i que al final es s'adona de com d'ampli és el món i què tancades eren les seves perspectives i com estava d'equivocat, en el que pràcticament és un alegat dedicat als hackers del món: obriu-vos a la vida real i descobrireu les meravelles que us esteu perdent. En fi, per posar-se a plorar (i a vomitar, tot alhora). Ah, i això sense parlar de la super-casa domòtica de l'individu en qüestió.

I això només és el principi. Ja en una de les primeres pàgines el protagonista fa un comentari tan estúpid com: "si la teoría de Darwin hubiera sido demostrada ya [..] no sería una teoría, sería una ley, la Ley de Darwin, y no es así.". I com està tan orgullosa d'aquesta ocurrència tan aguda que ha tingut, la repeteix al final, no sigui que es desaprofiti una idea tan genial. Aquesta afirmació ja prevé del que ens trobarem més endavant, cap al final: una discussió entre els protagonistes en la que "demostren" que no hi ha proves de l'evolució i sí de tot el contrari, utilitzant els arguments falaços dels creacionistes i dels partidaris de "la teoria del disseny intel·ligent" (que ve a ser el mateix revestit d'aires de ciència). Entre aquests arguments destaca la típica confusió teoría de l'evolució-explicació de l'origen de la vida, ja que sembla que a tota aquesta gent no els importa en el més mínim que una cosa no té a veure amb l'altra. Però clar, perdrien un argument, i això no ho poden permetre... total, perquè no seguir confonent al gran públic? I això es continua amb altres perles com el suat argument de que no s'han trobat les baules perdudes, l'explicació que està demostrat que les mutacions només poden ser negatives (sí, sí, ho heu llegit bé...) i d'altres porqueries falses i manipulatives per l'estil. En fi, no segueixo per aquest camí que em sulfuro... es nota que és el meu tema. Per amplis debats sobre tot això, el paleofreak.

Però la cosa no acaba aquí, perquè Matilde Asensi es permet el luxe d'adoctrinar-nos també sobre neurociència, tema del que sembla que sap tan poc com d'informàtica i evolució, i sobre les grans avantatges de la medicina dels bons salvatges de la selva contra la maldat de la medicina ocidental moderna i dels malvats (i inútils) metges que poblen els nostres hospitals. I perquè d'història incaica no en sé gaire, però veient el panorama en els altres temes... no em faig gaier il·lusions.

I ja per acabar, que aquests disgustos abans d'anar a dormir no són bons, una frase que no té desperdici: "Gertrude —añadió Marta— es médico de verdad, de ahí lo de doctora. No como Efraín y yo, que somos doctores en disciplinas humanísticas". En fi... que faig jo fent la tesi?

PD: i el més divertit de tot és que he llegit per aquí i per allà que Matilde Asensi està acusada de plagi per aquest llibre: "El periodista y explorador argentino Pablo Cingolani y el etnógrafo boliviano Alvaro Díez Astete acusaron a la novelista española de los delitos de hurto agravado y de alteración, acceso y uso indebido de datos informáticos al comprobar que en la novela 'El origen perdido' había referencias a sus trabajos, pero sin citarlos."("plagiat" ;·P de ¡WARAK'AZO!)(per cert, Alvaro Díez Astete surt anomenat pel llibre... com si fos de ficció).

VALORACIÓ: 1

La zona muerta

Diumenge vaig anar a casa els meus pares i vaig saquejar les prestatgeries de ma germana, on bàsicament es poden trobar llibres de l'Stephen King, llibres de l'Stephen King o llibres de l'Stephen King. Ah, i les Rimas y Leyendas de Béquer. En fi, que li vaig agafar... dos llibres de l'Stephen King.

Fins al moment, llegit "La Zona Muerta". John Smith té un accident de cotxe, queda en coma i desperta gairebé cinc anys després amb la facultat d'obtenir informació sobre les persones que toca i sobre el seu futur.

El llibre podríem dir que té dues parts, bastant diferenciades en quant a qualitat. La primera part seria fins més o menys tres quarts de llibre. En aquesta part, Johnny té una vida normal i està just començant a sortir amb una noia de la qu està bastant enamorat, però té accident i queda en coma durant més de quatre anys. Això, que es pot dir molt ràpid en dues línies, està analitzat amb bastanta profunditat en el llibre, i es descriuen amb molta vivesa les reaccions i experiències dels implicats. En un inici, quan hi ha l'accident i els metges no dónen esperances, la mare, molt religiosa, cau en el fanatisme més exagerat i comença a creure en les idees de diferents sectes, convençuda que el seu fill se'n sortirà perquè Déu li reserva alguna cosa; el pare que no només ha perdut el fill sinó que està perdent la dona, i acaba resant perquè el fill mori i els "alliberi"; i la noia, que acaba començant un nova vida i casant-se amb un altre. I quatre anys i mig després Johnny desperta, creient que porta un parell de dies inconscient: la seva xicota s'ha casat, la seva mare s'ha trastocat, el món és irreconeixible i ell té un "poder" (i una publicitat) que no desitja. Fins aquí, impecable, amb l'única excepció d'una història que comença a apuntar amb alguns capítols que interrompen l'acció i que són força pesadets, sobretot perquè estan molt descontextualitzats (tot i que si llegeixes la contraportada ja sospites per on va la cosa).

A partir d'aquí, però, la cosa s'espatlla. L'eix al voltant del qual gira la darrera part del llibre vindria a ser: "si poguéssis anar enrere en el temps i trobéssis a Hitler, el mataries?". Johnny percep que un cert individu (Stillson) esdevindrà president i iniciarà una guerra nuclear a gran escala, i es troba en la disjuntiva de què ha de fer. El problema és que tota la part del llibre que fa referència a Stillson és súmmament avorrida, i a més sembla que a l'autor li agafi la pressa i el dilema de Johnny no es tracta amb la profunditat de la primera part. A més a més, no es planteja en cap moment la gran pregunta de la literatura clàssica: és inevitable el destí? faci el que faci Johnny, podrà canviar el que ha de ser? I crec que això és una gran feblesa del llibre.

Finalment, un altre apunt positiu: l'estil en què acaba el llibre, que passa a ser semi-epistolar, amb la barreja d'estils pròpia d'Stephen King que, quan l'utilitza, fa els seus llibres tan atraients, com passa a It.

En resum, comença bé pero s'espatlla, i considero que és un dels llibres fluixets de King.

VALORACIÓ: 5

La Torre Oscura VI (i anteriors)

Bé, finalment un moment de calma (i equilibri mental) per escriure seriosament sobre "La Torre Oscura", d'Stephen King. La Torre Oscura és en realitat una sèrie composta per set novel·les, la primera de les quals ("La hierba del diablo") va ser publicada per primera vegada l'any 1982 en edició limitada, i la darrera ("La Torre OScura") no va sortir fins al novembre de 2005 (i més tard pels que l'hem llegit en castellà i de butxaca...).

Resum (fins a la sisena entrega):

1. La hierba del diablo: Roland de Gilead, "el último pistolero", creua el desert perseguint a Walter, "el hombre negro", en un món ("Mundo Medio") soprenentment semblant al nostre, tot i que no ben bé igual, i del que sabem que "es mou". En aquest trajecte coneix també a Jake, un noi provinent del nostre món, on ha mort atropellat. Però el seu objectiu final és la Torre Oscura, el nexe entre els diferents móns i el seu suport, i en aquesta recerca deixa morir a Jake, que el deixa amb les paraules "Ve pues, hay otros mundos a parte de éste".
2. La invocación: Roland desperta en una platja on és atacat per les langostruosidades. Comença a viatjar cap al nord, i en el seu camí troba tres portes al mig del no-res. A la primera porta diu "El prisionero", en la segona "La Dama de las Sombras" i a la tercera "El Que Empuja". A través d'elles accedeix al nostre món, en diferents èpoques, i porta al "Mundo Medio" als qui seran els seus companys en la recerca. Pero també salva la vida a Jake en el seu propi món, causant una paradoxa temporal.
3. Las Tierras Baldías: Roland, Eddie i Susannah troben "el camino del Haz", que els conduirà a la Torre, però Roland està perdent el cap, ja que té records solapats: en un Jake ha mort i en l'altre no. Al seu propi món, Jake experimenta el mateix. Finalment, es resol la paradoxa i Jake torna al "Mundo Medio". Quan el llibre acaba, els quatre (ka-tet) estan en un tren, Blaine "el Mono", que s'estamparà si no guanyen un concurs d'endevinalles.
   
4. La Bola de Cristal: després d'abandonar Blaine el Mono, els quatre protagonistes segueixen el camí cap a la Torre Oscura. Mentrestant Roland explica el seu passat als membres del seu ka-tet, i coneixem la seva infancia, al seu anterior ka-tet: Alain i Cuthbert, i al seu primer amor, Susan. "El Hombre de Negro", amb altres noms, plana sempre sobre la seva història.
5. Los lobos del Calla: seguint el "camino del Haz", el ka-tet arriba a Calla Bryn Sturgis, un poble on només neixen bessons. Cada certs anys, els lobos s'emporten un momebre de cada parella i els retornen "arrunados": gegants i descerebrats. Roland & company lluitaran contra els lobos amb els habitants del poble, i coneixen al "padre Callahan" (del llibre Salem's Loth") i al propietari d'un solar on hi ha una rosa, íntimament lligada al destí dels móns. Però Susannah, tot i que no ho aparenta, està embarassada, i posseïda per Mia, "la madre".
6. Canción de Susannah: Susannah i Mia han anat al món real per tenir el seu fill. Jake i Callahan van a buscar-la, mentre Roland i Eddie intenten adquirir el solar de la rosa i trobara Stephen King, que ha oblidat seguir escrivint la seva història.

Després d'aquest resum, que de breu no ha tingut res, passo a opinar. La Torre Oscura és una sèrie estranya, que sembla que evolucioni al seu ritme. Per mi, els millors llibre són el primer, el segon i el quart, ja que són en els que ens trobem en un món amb menys interferències de "realitat" i sobretot "modernitat", per dir-ho d'alguna manera. El cinquè tampoc està malament, es com un inpass en la història, ja que és pràcticament l'única vegada que es passen tot el llibre en un mateix poble. El més fluix pel meu gust potser és el tercer, i en el sisè es podria dir que no passa absolutament res tot i que és llarguíssim. En general, però, jo diria que la saga va en pendent descendent (amb moments que la recuperen), i sobretot cada vegada és més "anada de l'olla", com si diguéssim. És a dir, quan vaig llegir el llibre no vaig pensar mai ni per casualitat que la cosa acabaria anant cap on va.

Per altre costat, com en molts llibres de King, hi ha referències més o menys velades (a vegades directes) al Senyor dels Anells, i es fa evident que és un dels seus llibres preferits (de fet, ell mateix diu que la TO és un intent d'emular Tolkien). Això, que no és només propi de la TO (per exemple és molt evident en "It") però on potser hi és molt més profundament present, és per mi també un dels atractius del llibre.

I finalment, un apunt negatiu: alguns llibres, com el tercer i el sisè, acaben just al mig de l'acció... cosa que no seria tan greu si el llibre següent no aparegués al cap de 7 o 8 anys, com va passar entre el tercer i el quart. Però... serà cert que el llibre flueix i s'escriu quan vol?

En resum: tot i que no és el que esperava quan vaig començar, i que en alguns moments la trobo fluixa, és una saga imprescindible i que aporta molts bons moments de lectura. Totalment recomanable!

I per saber-ne més, aquí i aquí.

VALORACIÓ: 7

Canviem de versió!

Més novetats... BibloSfera ha passat a la nova versió de Blogger!

Això ha comportat alguns canvis interessants. El canvi més important és que m'ha permès fer un a cosa que feia dies que estava pensant: posar etiquetes a les entrades i poder així classificar-los per temes, de tal manera que es pugui accedir selectivament a l'estil de llibre preferit. A part d'això, hi ha altres pijadetes com per exemple el sobret per enviar les entrades o el nou aspecte de l'arxiu. I a més, representa que és més fàcil editar la plantilla (quan aprens com funciona potser sí, però m'hi he barallat una bona estona per recuperar algunes coses com el Bàrad, per exemple) i posar nous posts.

Però, obviament, no tot són avantatges. Algunes coses s'han desconfigurat, així que si us plau, si algun link o qualsevol cosa ha deixat de funcionar, aviseu! I menys important (però em mosqueja) és que el cartellet de comentaris ja no està ajustat a la dreta, i no ho puc canviar...

I demà o dilluns... un comentari com Déu mana sobre la Torre Oscura!

La Torre Oscura (prèvia)

Dimarts vaig anar a l'Abacus, i em vaig comprar la Torre Oscura VI, La Canción de Susannah. Avui -ara- finalment l'he acabat, i estic en trànsit. Això és un pre-post de la TO, quan tingui el cap més clar, quan torni al món real, buscaré una foto, comentaré breument les entregues anteriors i valoraré la Canción, pero ara no.

Abans escrivia. Molt. Sempre tenia la impressió que leshistòria fluïen soles a través meu. Jo volia escriure una cosa, tenia un argument, havien de passar unes coses i després unes altres, però no me'n sortia mai. Els personatges adquirien vida pròpia, feien el que els donava la gana, i jo no tenia més remei que adaptar-me a la història. Quina absurditat. Però era així.

La Canción de Susannahha acabat, i el meu primer pensament és un insult cap a l'Stephen King. Però el darrer capítol del llibre és el diari d'un escriptor. El seu. No sé si el que explica és cert, probablement no. Però me'l crec. Me'l crec perquè sé que les històries cobren vida pròpia, malgrat la teva voluntat, malgrat les teves intencions. I no s'hi pot fer res. I sé que un cop ecsrites, no es poden canviar. El que ha passat ha passat, i no pots fer que passin altres coses, ni el tippex ni el Supr ho poden arreglar.

Estic desbarrant, ho sé. Però la Torre Oscura m'impacta. M'absorveix. No tots els llibres m'han agradat, els primers són millors que els últims. Perquè doncs no puc deixar de llegir-la? Perquè me la llegeixo una vegada i una altra? Per què sospito que puc acabar col·leccionant-ne edicions, com faig amb els Senyor del Anells?

Estic congelada. Me'n vaig a seure a l'estufa. Amb una mica de sort, i molta paciència, el Roger em farà tornar a la realitat. Demà em penediré d'haver publicat això? Probablement. Quin fred.

Genome

La divulgació es llegeix millor al bus, i ara he substituit la meva hora i mitja diària d'autobús per una hora i mitja diària de bicicleta. Això ha tingut diversos efectes: faig exercici, estic de millor humor... i no llegeixo tant. Tot això és per justificar el lent progrés de "The Red Queen" (ahir vaig agafar el bus i ja he passat la meitat!), que espero acabr algun dia! Mentrestant comentaré "Genome", el culpable que després comprés "The Red Queen".

"Genome" es subtitula "the autobiography of a species in 23 chapters". I això per què? Doncs perquè pretén ser una autobiografia de l'espècie humana, i a més a més ho fa en 23 capítols, un per cada un dels cromosomes humans. D'aquesta manera, cada capítol parla d'un tema diferent però que d'alguna manera es relaciona amb un cromosoma, des de l'1 al 23 (sí, ja ho sé, us esteu preguntant què passa amb els cromosomes sexuals... l'haureu de llegir per saber-ho!).

Un dels punts forts del llibre és que no es centra en un sol tema, sinó que toca des de temes genètics bastant específics (tot i que sempre des d'un punt de vista molt divulgatiu i entenedor) a història de la ciència. D'aquesta manera, ens explica el coneixement actual sobre l'origen de la vida, ens parla de com a vist la ciència l'eugenèsia, de què es o com entenem la intel·ligència, per què envellim i morim, ens explica malaties genètiques i així fins a 23 capítols. A més a més, Matt Ridley no només és un gran divulgador sinó que té un estil d'escriptura refrescant i amenitza qualsevol tema amb un munt d'exemples i anècdotes que fan que sigui una lectura totalment absorvent.

En resum, un llibre totalment recomenat tant per biòlegs com per no-biòlegs, que es disfruta a cada pàgina!

PD: els genoma de la portada... és el seu propi cariotp!

VALORACIÓ: 10

Novetats/Novedades

Ja fa una setmana que no poso cap resenya, i sí, me'n dono vergonya! Així que per compensar he posat una novetat que espero que satisfaci cert sector que em critica perquè el blog és en català (eh, Nacho?). Així doncs, algunes eines de traducció automàtica:

• Internostrum, desenvolupat pel Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics de la Universitat d'Alacant, que fa traduccions català-castellà (el link posat) i castellà-català (amb la opció de donar prioritat a les formes valencianes).
• OpenTrad, que fa traduccions català-castellà (i al revés), gallec-castellà (i al revés) i castellà-euskera. Tradueix tant documents de text com pàgines web com fragments de text.
  
• El traductor de gencat, que fa traduccions català-castellà, català-anglès i català-francès. Tradueix textos i pàgines web. És el que millor fa la traducció de tots.
  
• BabelFish, arxiconegut per tots, però que no tradueix del ni al català.

Demà prometo escriure sobre algun llibre!
-----
I ahora, para estrenar las nuevas herramientas tan chulis que he puesto, voy a poner la traducción automática que hace el traductor de GenCat (el mejor de los tres) tal y como salga del traductor pero en cursiva para que se distinga (si se entiende muy mal, van a haber notas al pie). Allá va!

¡Ya hace una semana que no pongo ninguna reseña, y sí, me doy vergüenza! En cuanto|Así que para compensar he puesto una novedad que espero que satisfaga cierto sector que me critica porque el blog es en catalán (eh, Nacho?). Así pues, algunas herramientas de traducción automática:

* Internostrum, desarrollado por el Departamento de Lenguajes y Sistemas Informáticos de la Universidad de Alicante, que hace traducciones catalán-castellano (el link puesto) y castellano-catalán (con la opción de dar prioridad a las formas valencianas).
* OpenTrad, que hace traducciones catalán-castellano (y al revés), gallego-castellano (y al revés) y castellano-euskera. Traduce tanto documentos de texto como páginas web como|cómo fragmentos de texto.
* El traductor de gencat, que hace traducciones catalán-castellano, catalán-inglés y catalán-francés. Traduce textos y páginas web. Es el qué mejor hace la traducción de todos.
* BabelFish, archiconocido por todos, pero que no traduce del ni al catalán.

¡Mañana prometo escribir sobre algún libro!

Ei, que éxito! los demás no funcionan tan bien... ponen un montón de símbolos raros en los acentos.