Aquests dies he tingut poc temps per dedicar al blog, i se m'acumulen els llibres llegits pendents de comentar. Al final, he decidit començar pel més recent: La ciutat sense temps, un dels que em vaig comprar per Sant Jordi.
La Marta Vives Vives ha estudiat història i arqueologia, però treballa com a passant per un advocat de velles famílies riques de Barcelona. Al mateix temps que treballa al bufet, però, segueic obsessionada amb la història i, sobretot, amb la de la seva pròpia nissaga, que investiga al mateix temps que fa la feina del bufet. Per altre costat, un home que viu al marge del temps avança a través de la història de Barcelona.
Jo descriuria La ciutat sense temps com un llibre plàcid. En realitat, no hi passa res: la contraportada ens enganya. No és un llibre d'acció sinó de reflexió, discussió i descripció. La reflexió i la discussió són teològiques i giren al voltant de la dualitat Déu-Dimoni que es plasma en els humans en ls disjuntiva Obediència-Pensament. La descripció (i exaltació, hi podriem afegir), en canvi, no hi té res a veure: és purament barcelonina. De la mà de l'home immortal vivim la transformació arquitectònica i social de la ciutat des de l'edat Mitjana fins als nostres dies. La ciutat sense temps és doncs, bàsicament, un llibre completament Barcelocèntric on la història hi és només una excusa per ensenyar-nos Barcelona i fer-nos partíceps de les reflexions teològiques i trampes racionalistes de l'autor (que per cert, gràcies a en Jordi M m'assabento que és Francisco González Ledesma).
VALORACIÓ: 8
08 maig 2007
La ciutat sense temps
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Tenia la impressió de que aquest llibre que comentes era tipus best-seller prefabricat i oportunista, com “L’església del mar” (que no penso llegir), però veig que potser estava equivocat. Així que me l’apunto com a possible. Si estigues a l’alçada de “La ciudad de los prodigios” de Mendoza, “La sombra del viento” de Zafón i “El Barcelonauta” d’Albanell hauria de considera la ampliació de la meva trilogia comtal preferida.
Amkiel, no crec que aquest llibre pugui ser mai un best-seller... Respecte a la teva trilogia comtal preferida no hi puc fer comparacions: "L'ombra del vent" (el vaig llegir en català) em va decebre, i els altres dos no els he llegit.
“La sombra del viento” (tinc el costum d’escollir la versió catalana o castellana d’un llibre en funció de l’idioma original en que va ser escrita, a excepció de els estrangers que em dona bastant igual malgrat preferir en general el castellà per qüestió d’entorn familiar excepte si l’original era francès que llavors prefereixo novament el català)... deia que la novel·la de Zafón em va agradar força i penso que potser va ser per que vaig tenir la sort de llegir-lo abans del seu boom de vendes i em va sorprendre força. Si l’hagués llegit després potser les expectatives haurien estat massa grans i la decepció segura.
Jo sí que el vaig llegir després del boom, però aquest cop no crec que fos això el que em decebés del llibre. Al principi em va agradar moltíssim, amb tota la història del cementiri de llibres oblidats i tot això, i realment semblava un llibre sorprenent, diferent, que aportava alguna cosa. Després, poc a poc, es va anar convertint en una espècie de novel·la negra romàntica i totes les expectatives inicials es van anar diluïnt pàgina a pàgina. Al final, l'única gràcia del llibre era l'ambientació a Barcelona. És a dir, no és que trobi que és un llibre horrorós, sinó que comença amb molta força i després és entretingut però fluixet, i no entenc que acabés sent un best-seller com no sigui per l'atracció de se run llibre d'acció ambientat a Barcelona.
Ah, i l'altre dia em vaig oblidar de dir que “L’església del mar” no em va semblar un llibre oportunista. De fet em va agradar, i crec que el problema no està en el llibre en sí sinó en la seva publicitat (tot això de compara-lo amb "Los pilares de la tierra", etc. etc.)
El que comparessin tant “L’església del mar” amb “Los Pilares de la Tierra” provocava en mi l’efecte contrari de l’esperat doncs en el seu dia vaig escriure la crítica que a continuació et copio:
Por fin he terminado “Los Pilares de la Tierra” de Ken Follett, mamotreto de 1.350 páginas que ha gustado a casi todo el mundo. Para tener un “casi” basta sólo una voz disonante y, en este caso, reclamo el humilde derecho a la disidencia, sin ánimo de ofender. Veamos, el libro se lee con facilidad pasmosa (roza lo insulso) y tiene 1.350 páginas como podría haber tenido perfectamente 700 o 2.300 (sorprende el primer contraste de prosperidad/desgracia, pero después de repetirlo varias veces ya cansa). Los comportamientos de los personajes son anacrónicos, especialmente en los lances amorosos, y la ambientación de época bastante escasa (faltan detalles de ambientación). Las enseñanzas que se extraen del libro son más bien pocas y la corriente subterránea que lo mueve es la típica americanada del “tú puedes”, “just do it”. Además, la edición de bolsillo no cabe en ningún bolsillo. Sin embargo, pese a todo lo dicho con ánimo de demolición, el libro es muchísimo mejor que cualquiera del Dan Brown de las narices. Gracias por vuestra atención y no me lo tengáis en cuenta.
Si ara dius que “L’església del mar” no és com “Los Pilares de la Tierra” potser canviaré el prejudici respecte del primer.
"La sombra del viento" el vaig llegir en quan va sortir. Abans del boom i jo també esperava quelcom més..però em fí, tot i així, em va agradar.
"La catedral del mar" no em va agradar gens. Potser perquè em vaig imaginar "Los pilares de la Tierra" a la catalana, obr aquella que a mi si em va fer flipar.
Tot plegat, molts cops penso que un llibre et pot agradar o no segons com estàs, la temporada que tens, etc. Al menys a mi, em passa com a les pel.lícules. Un dia no m'agrada i un altre li trobo tots els encants.
M' apunto aquest i a veure si quan vagi a Barcelona, me'l compro.
Petonets !
amkiel: ostres, vas destrossar “Los Pilares de la Tierra”! A mi em va agradar molt, em va enganxar des del primer moment i me'l vaig llegir super-ràpid. I evidentment, estic d'acord que li dóna 20.000 voltes al Dan Brown! "La catedral del Mar" (ara ja no m'atreveixo a recomanar-te-la :P) és un llibre molt menys ambiciós. Si que té les mateixes característiques de superació i canvi de vida, el "just do it" (m'ha fet molta gràcia), però és molt més proper i, a risc de que després em titllis d'inculta, el vaig trobar ben ambientat (de fet, al final especifica que s'ha basat en les cròniques de Pere III, si no m'equivoco).
petitabruixa: crec que tens raó, l'humor que tens quan agafes un llibre pot ser determinant perquè t'agradi o no. També crec que l'edat influeix molt, llibres que vaig llegir en l'adolescència ara no m'agraden, els trobo una fantasmada, com per exemple "Les nou revelacions".
Francament, el que més m'ha agradat és la il.lustració de la part interna de la contraportada. Un mapa de la Barcelona de principis de segle XX: explica molt millor la història de la ciutat que la pròpia novel.la. La novel.la en si, ni com a novel.la protagonitzada per Barcelona ni com novel.la negra funcionen massa.
uf, com a novel·la negra segur que no!
Publica un comentari