La nave estelar

Vaig llegir "La nave estelar" de Brian W. Aldiss fa molts anys, de petita, i em va agradar moltíssim. Amb els anys vaig tenir ganes de tornar-lo a llegir, però no en sabia ni el títol ni l'autor: només recordava l'argument. Finalment, farà uns tres o quatre anys el vam trobar amb el meu pare per casualitat a Gigamesh, i tot i que estava una mica fet pols (és el de la foto, si s'obre massa es desenquaderna) el vam comprar sense pensar-nos-ho gens. Ara feia dies que hi tornava a pensar, i questa setmana ja no ho he pogut resistir més i l'he rellegit (una deliciosa pràctica que, per cert, havia deixat abandonada des que vaig començar el blog).

En aquest llibre ("Non stop" en la versió original) Aldiss ens explica la història d'uns ésser humans organitzats en tribus que avancen per passadissos infestats de "pónicos" a banda i banda dels quals hi ha sales en les que troben objectes sorprenents, alguns útils, altres clarament heretjes i que han de ser cremats. Alguns dels habitants d'aquest estrany món, però, creuen que en realitat viuen dintre d'una nau estel·lar que es desplaça per l'espai. I en algun lloc hi ha d'haver el centre de comandament...

"La nave estelar" és un llibre absorbent, amb una trama senzilla i lineal però que amaga un magnífic argument que tracta el viatge estel·lar a llargues distàncies d'una manera poc usual. Afegiria també com a punt positiu que la intriga es manté fins gairebé el final, però he de reconèixer que amb 9 o 10 anys no es lliguen caps tan bé com amb 25, així que potser va ser un efecte de l'edat i no una virtut del llibre.

Com tot en aquesta vida "La nave estelar" té també punts fluixos, i el principal, que només he descobert en les relectures pels motius ja exposats, es troba en les bases científiques del fenòmen que acaba desembocant en a situació actual dels habitants de la nau. Però d'això no en puc dir res per no aixafar el final. Així que queda dit: fruïu del viatge, però malfieu-vos de la seva bioquímica.

VALORACIÓ: 9

Els secrets de les etiquetes

Dimarts passat vaig tenir el plaer de poder sentir en directe al Claudi Mans a la Universitat, on va venir a fer una Bioconferència titulada"Les reaccions químiques a la cuina" (bé, aquest era el títol oficial, el va canviar una mica en la xerrada però com que recordo el nou amb exactitud, aquest ja val). Amb motiu de l'ocasió el Francesc va portar el seu exemplar de "El secret de les etiquetes", el nou llibre del Claudi Mans, i tal i com acostuma a passar el llibre va acabar a les meves mans.

Fonamentalment, "El secret de les etiquetes" explica el significat, en clau química, dels múltiples signes, logotips i informacions que contenen les etiquetes dels productes que comprem. Així, llegint el llibre sabem quines avantatges ens aporta que el detergent de la rentadora porti sabó de Marsella, el paper dels conservants i colorants o què són i què fan les paraules estranyes que surten a la llista d'ingredients del xampú, entre moltes altres coses.

"El secret de les etiquetes" és un llibre curtet (unes 200 pàgines) i molt senzill de llegir (el vaig liquidar ahir d'una tirada!) escrit, com el seu predecessor ("La truita cremada"), en clau de diàleg amb un lector invisible que l'interromp constantment. La informació s'organitza en cinc capítols: etiquetatge dels aliments, dels productes del bany, dels productes de neteja, de la roba i sabates i, finalment, un capítol més general sobre envasos i etiquetatge. Els conceptes que explica són en general molt bàsics (seria, per exemple, un llibre adequat per estudiants de secundària) , però desperta l'interès sobre la informació que s'ofereix al consumidor i, sobretot, alerta amb ironia sobre conceptes publicitaris i llegendes urbanes relacionades amb els productes de consum. És, en resum, un bon llibre per introduir-se al món de l'etiquetatge, tot i que moltes coses queden al tinter.

Per acabar, la dedicatòria de l'autor: "Als lectors d'etiquetes, gènere literari tan breu com els haikus, i tan informatiu com els jeroglífics".

VALORACIÓ: 9

A short history of nearly everything

"A short history of nearly everthing" prové, com molts dels llibres que he llegit en els darrers dos o tres anys, de la biblioteca del Francesc (moltes gràcies!) i, com suceeix habitualment, ha estat una bona recomanació.

Durant gairebé 700 pàgines Bill Bryson explica, tal com promet al títol, conceptes generals sobre astronomia, física, química, geologia, paleontologia, genètica, antropologia i totes aquelles disciplines dedicades a entendre el nostre món des d'una perspectiva àmplia, des de la creació de l'Univers fins a l'estructura del planeta Terra i l'origen i evolució de la vida.

"A short history of nearly everthing" està escrit de manera molt didàctica i entretinguda de llegir. Els conceptes estan explicats amb claredat i senzillesa i il·lustrats quan és necessari amb comparacions molt encertades i clarificadores, per exemple en descriure fets relacionats amb magnituds que escapen a la imaginació de la majoria dels humans. La narració està força ben organitzada, iniciant-se amb astronomia, física i química i acostant-se progressivament a la geologia i la biologia. A més, dins de cada camp se segueix un ordre històric a l'hora d'explicar els conceptes, de manera que al mateix temps que un llibre de divulgació científica és també un llibre sobre història de la ciència. Això provoca, però, que moltes de les coses que explica es desmenteixen posteriorment, de manera que fins que s'arriba al final del capítol no es pot estar segur que el que s'està llegint són les teories o hipòtesis actuals. A més a més, els avenços científics s'entrellacen amb anècdotes sobre la vida o la personalitat dels seus descobridors, cosa que fa la lectura molt més agradable.

Com a crítica negativa és cert que, com ja em va advertir el Francesc, hi ha algunes imprecisions en l'explicació de les parts del nostre camp, de manera que queda un cert regust amarg al pensar quins errors poden haver-hi a la resta del llibre i et fa dubtar de si quedar-te més aviat amb les anècdotes. Però de totes maneres crec que l'autor ha fet un gran esforç d'investigació i de síntesi per tal d'escriure aquest llibre i que el resultat és prou bo com per merèixer ser recomanat i llegit.

VALORACIÓ: 9

PD: fins ara no ho havia fet, però crec que és important fer una valoració final de cada llibre on quedi resumida la meva opinió sobre ell en una escala del 0 al 10 de manera que es pugui conèixer si considero que el llibre val la pena d'una ullada i sense haver de llegir tot el post. Així que ara m'hi poso a valorar numèricament l'arxiu.

El color de la magia

Fa temps que sentia parlar, i molt positivament, de la saga Mundodisco de Terry Pratchett, però no n'havia llegit mai cap llibre. Això es devia sobretot a que confonia Mundodisco amb Mundoanillo, i com que Mundoanillo no m'havia agradat gaire, no vaig fer cap pas cap a Mundodisco. Fa poc, però, vaig començar a sospitar que podien no ser el mateix, i un Google ràpid em va fer veure dues coses: no són el mateix, i no sóc l'única persona que ha comès aquest error. Així doncs, un cop convençuda que no eren el mateix, i davant de la bona crítica de la saga, vaig anar corrent a ebookzone per buscar si els tenien, i efectivament, els vaig trobar.

"El color de la magia" és el primer llibre de Mundodisco i no m'ha decebut gens, ans al contrari, ha superat les meves expectatives. Tot i les bones crítiques, no estava realment gaire convençuda que m'agradés, ja que el meu sentit de l'humor rarament coincideix amb el de la resta de la humanitat. Però ja dic d'entrada que ha estat el primer però no serà l'últim llibre de la saga que llegiré.

"El color de la magia" ens situa en un món discoïdal sostingut per cuatre elefants que al seu torn viuen sobre el llom de la gran tortuga A'Tuin, y "cuyos Creadores tenían más imaginación que aptitudes mecánicas." En aquest context, un mag expulsat de l'Escola de Màgia i el primer turista de Mundodisco, acompanyats pel furiós equipatge del darrer i la seva càmera fotogràfica, recorren la geografia del disc amb resultats sorprenents en el que acaben sent diferents històries breus interconneactdes entre si.

El llibre, escrit en to irònic, encadena situacions absurdes explicades amb total naturalitat i té un ritme trepidant, amb constants girs inesperats, en el que no queda ni un moment per l'avorriment. Si bé al principi és certament desconcertant, tant l'acció com l'absurd van in crescendo, però l'autor és capaç de no perdre la consistència i mantenir-se dins de les normes físico-químiques -en molts casos gairebé delirants- que governen Mundodisco.

Ara era el moment de trencar una llança en favor de la lliure distribució de literatura per internet amb arguments tals com que ara que m'ha agradat la primera entrega de la saga em compraré les següents i blablabla, però he de reconèixer que no he pogut esperar i m'he baixat el segon. De tota manera, llegeixo a CPI en una ressenya d'un altre llibre Mundodisco que "es cierto que leyéndolos en español se pierden muchos juegos de palabras. He leído algunos libros de TP que aún no están en castellano y más de una vez (y más de cien) me decía esto es imposible de traducir." Així doncs, em queda el recurs de comprar-los en anglès... i no crec que trigui a fer-ho!

Per acabar, dues webs per tot el que volgueu saber sobre Mundodisco: La Concha del Gran A'Tuin i The L-Space Web.

VALORACIÓ: 8

Actualització de links

Només un breu comentari per fer notar que he actualitzat els links del blog. A destacar:

• La Tira de la Legión. Tot i que al fer el blog vaig decidir no posar-la, ja no podia aguantar més sense ella. A més, linka al genial "Sitio de ciencia ficción".
• Nova secció de blocs amics, que de moment només inclou els blogs de la Sil i l'Alba a l'espera que el Ricard es decideixi a començar a omplir el seu...
• Alguns links, com CPA (curioso pero con arte); PhD, genials vinyetes sobre la vida dels estudiants de doctorat; Gnooks, un cercador de llibres i autors similars a un autor determinat, i fòrum de discussió; i Relats en Català, al qual li dedicaré una entrada més extensa un dia d'aquests.
  

Els llibres fan de mal cremar

Després de molts dies, finalment de nou aquí. El motiu d'aquesta llarga absència és, precisament, el llibre que titula aquesta entrada, i ja avanço que no ha causat retard perquè jo no hagi tingut temps per llegir ni perquè fos especialment llarg o intens, sinó més aviat al contrari: ha estat insuportable. En realitat, se'm feia tan pesat que vaig deixar de llegir, i no he recuperat el ritme fins que vaig prendre la difícil decisió de deixar-lo a mitges i començar-ne un altre. La decisió ha estat especialment difícil perquè el llibre va ser un regal del Roger (gràcies!), però afortunadament no s'ho ha pres malament.

"Els llibres fan de mal cremar", de Manuel Rivas, es presenta amb unes referències excel·lents: d'autor gallec, ha estat traduït a més de 20 llegües, i la contrportada realment promet: "El riu de la vida i la mort. Una mossa bugadera llegeix en les marques de l'aigua la història de la seva gent. Més enllà de l'aigua que fecunda la memòria, aviat apareixerà un foc destructor, les flamarades de l'odi... El malson que viu la ciutat no es cap ficció. Agost 1936, Dàrsena de la Corunya, en una gran pira estan cremant els llibres de les biblioteques dels ateneus, del centre d'estudis Germinal, els del senyor Casares. Amb aquest dos gran motius centrals, un únic assumpte –la història dramàtica de la cultura- i una estructura que s'assembla a la d'una esfera armil•lar es desenvolupa el relat d'Els llibres fan de mal cremar. Una novel•la en la què les vides dels llibres, de les persones i del llenguatge es creuen en un intens relat de suspens que es desenvolupa des del 1881 fins als nostres dies, entre la mort de George Borrow i la d'un vell anarquista gallec anomenat Polca, entre l'atrocitat autoritària i la indomable llibertat."

El llibre està escrit en un estil semblant al de Joan Pons, amb frases molt breus i simples, i amb paràgrafs també curts, però aquí acaben les similituds. "Els llibres fan de mal cremar" és un llibre incomprensible, enrevessat, del qual el poc que he entès ha estat més gràcies a la contraportada que a les gairebé cent cinquanta pàgines que vaig aconseguir llegir. Cada paràgraf, normalment molt breu, parla d'un tema diferent, i s'encavalquen constantment present i passats de diferent antiguitat en una dansa boja que no et permet situar-te i que et canvia de tema cada vegada que comences a entreveure el sentit del que estàs llegint. Si bé en alguns moments el llibre és molt poètic i en frueixes pel simple ressò de les paraules al llegir-les, aquests moments són breus i no compensen ni la incomprensibilitat de l'obra ni el seu profund avorriment, que es retroalimenten mútuament.

Suposo que en un futur li donaré una segona oportunitat, però la primera impressió que n'he tingut ha estat molt negativa i és un llibre que no recomanaria a ningú. Els llibres fan de mal cremar, però algun d'ells, a més a més, fan de molt mal llegir.

VALORACIÓ: 3