Tancat per vacances

Ara sí que tanco definitivament per vacances, però abans de marxar us deixo amb un recorregut virtual per la decoració del carrer Fraternitat:



Ens veiem pels volts del 15 de setembre!

Meme d'unes quantes preguntes

Avui que començo a ressucitar de les 30 hores seguides muntant el decorat del carrer (properament a veure si penjo alguna foto) i entre taller i taller, vaig a respondre les preguntes del meme que em passa el Jacme, que no em vol deixar descansar ni durant les vacances!

Quant temps portes com a blocaire?
Mirant l'arxiu veig que aviat farà una any que vaig començar: l'1 de novembre del 2006. Tot i ser el primer dia del mes, la data no va ser una tria intencionada sinó totalment casual. I ja que surt el tema... hauré de començar a pensar alguna cosa per celebrar el primer anyet!

Com et vas assabentar de l'existència dels blogs?
Doncs, com vaig explicar al primer post (he anat canviant d'estil, però mirant enrere veig que sempre he clavat uns rotllos impressionants!), va ser per casualitat: amb els companys del CAP vam fer un grup de treball per preparar opos (a les que ja no crec que em presenti mai...) i vam fer un blog, la Lliga del Frikis Extraordinaris, per compartir notícies sobre educació. La creadora del blog (jo no sabia ni què era) va posar uns quants links que em van enganxar, i des d'aquí vaig anar estirant el fil... quan me'n vaig adonar, ja estava ben enganxada al món dels blogs!

Nomena 5 blocs que segueixis diàriament o amb molta freqüència?
La veritat és que vaig canviant, tinc èpoques en les que miro molt un blog i després sembla que l'oblidi, però els "bàsics" vindrien a ser el Centpeus, el Badiu dels Micacos, Malaprensa, la Matgala i, com no, el Basar de les Espècies. De tota manera, intento fer cada dia una passada ràpida per tots els meus "blogs preferits", tant els que estan a la llista com els que tinc pendents de posar-hi!

Ets lector anònim d’algun bloc?
Al principi de tots, no gosava deixar comentaris a cap blog! Mica en mica, però, m'hi vaig anar atrevint, i em penso que a hores d'ara he ficat cullerada alguna vegada a gairebé a tots els blogs que llegeixo més o menys habitualment.

Alguns autors que et despertin especial simpatia:
Normalment quan un bloggaire comença a caure'm malament deixo de visitar el seu blog, però la menció especial va a: en Jacme (però no et faré més la pilota, que ja ho vaig fer prou l'altre dia :P), en Pd40, en Carquinyol i l'Amkiel. I de decoberta molt recent però que pinta molt i molt bé, en Nightwing80.

Amb quins 5 blocaires te n’aniries de gresca?
Doncs a més dels que he mencionat a dalt, amb en Remo i companyia. I això que en vaig tenir la oportunitat i no vaig atrevir-me a aprofitar-la!

Amb quins tres blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Cibernètica o en directe?

T’has enamorat alguna vegada d’algun blocaire?
No, però he intentat que el meu enamorat es faci blocaire. Serveix?

Estàs satisfet amb el teu bloc?
Sí, i molt! Vaig trigar molt temps a decidir sobre què el faria, em moria de ganes de tenir un blog i no sabia de què. I els començaments van ser difícils, sense que ningú posés mai comentaris. Però ara estic molt contenta, estic satisfeta amb el caire que el blog ha pres i amb la participació que hi ha i he conegut gent molt interessant. Així que es pot dir que el blog està en plena forma!

Tria entre 3 i 5 blocaires per què contestin aquestes preguntes en els seus blocs:
Aquesta vegada les víctimes escollides per continuar el meme són:
el Ricard, a veure si així es reactiva d'una vegada; l'Amkiel, ara que ha tornat de vacances; la Matgala, a risc que m'envïi a fer punyetes; el Veí de Dalt, per haver-me fet adonar que la darrera vegada es va salvar; i... i... no ho sé! el cinquè lloc queda obert.


PD: com que aquest post ha durat més del que em pensava, entremig hi ha hagut l'entrega dels premis de decorat de festa major, i no em puc resistir a publicar la notícia: hem guanyat el segon premi de guarnit, el segon de disseny de programa i el premi a la innovació per l'alçada del sostre. A veure si aconsegueixo alguna foto i la penjo! (he dit que el carrer és Fraternitat?)

El Aprendiz de Guerrero

L'altre llibre de regal de sant va ser El Aprendiz de Guerrero, una Space Opera clàssica, addictiva i que compleix tots els requisits per ser llegida una vegada i una altra.

El protagonista, Miles Vorkosigan, és un gran estratega i polític atrapat en un cos fràgil i deformat com a conseqüència d'un atac amb gas tòxic contra els seus pares durant la seva gestació. Després de fracasar en les proves per entrar a l'exèrcit surt del seu planeta natal per anar a veure la seva àvia, però les seves dots d'embaucament el duran molt més lluny del que estava previst.

El Aprendiz de Guerrero és el primer llibre de la Saga de Miles Vorkosigan, i té tots els ingredients del gènere. És un clàssic en la línia de El Juego de Ender, des de la primera pàgina veus quina mena de llibre és i què en pots esperar i no decep ni un instant. El protagonista és el típic dirigent militar (encara que en aquest cas només de facto) a qui els "seus" homes segueixen amb entusiasme, i fins i tot ho faria el lector encara que en conegui la seva vessant fraudulenta. Dinamisme, acció i batalles estel·lars regades amb xoc cultural i un cert humor: la recepta perfecte per un llibre que et deixa amb ganes de seguir llegint.

VALORACIÓ: 9

PD: i demà, per fi, VACANCES!!!!!!! Aquesta setmana em podreu trobar a les Festes de Gràcia i, després, me'n vaig a fer el meu viatge especial de casament. Us deixo una pista musical...

Get this widget | Share | Track details

La Radio de Darwin

Aquesta setmana, al mateix temps que La Princesa Prometida he estat llegint La Radio de Darwin, de Greg Bear, que em van regalar pel meu sant.

La Radio de Darwin és un llibre a mig camí entre el best-seller estil Michael Crichton i la ciència-ficció dura. En el context polític i social actual un estrany virus causa embarassos en les dones que els provoca canvis físics i embarassos que no arriben a terme, mentre que a molts quilòmetres un arqueòleg desprestigiat troba una parella neandertal amb un fill sapiens i a l'Europa de l'Est aparèixen antics enterraments de dones embarassades amb els seus marits. Partint d'aquest fil argumental de best-seller, Bear fa una novel·la que podem considerar realment de ciència-ficció ja que hi incorpora i desenvolupa amb força rigor i densitat elements de genètica, virologia i biologia evolutiva.

Tot i això, he de reconèixer que el principi del llibre em va resultar molt dur: per un costat té un inici 100% de best-seller dolent que promet molt poc. Per l'altre, em va costar un gran esforç separar la ciència, on diu relativament poques tonteries, de la ficció, on com a biòloga evolucionista se'm posaven els pèls de punta fins que vaig ser capaç d'entrar en la història i agafar distància. En canvi la part central de la història -el que quan anava a l'escola en dèiem el nus-, està ben elaborat i reprodueix amb grans dosis de realisme la psicosi política i social de trobar-se amb un virus desconegut i de conseqüències tan terribles com la pèrdua d'una generació o la capacitat reproductiva total de l'espècie final del llibre. I el final, tot i que en alguns aspectes està bé, té massa tints de novel·la rosa i relega la ciència a un segon pla, tot i que desenvolupa amb precisió alguns problemes ètics que no ens haurien de ser aliens.

En resum un llibre dens (sobretot si no estàs en la matèria), que provoca més d'un atac de cor (sobretot si estàs en la matèria) i amb altibaixos, que tot i que està força bé, sobretot en la seva part central, no crec que sigui tan bo com per merèixer un Nebula. I per cert, té una continuació (que no em penso llegir): Los niños de Darwin.

VALORACIÓ: 7

La Princesa Prometida

Fa més anys del que em sembla si em posao a recordar, un amic que després va ser més que això i encara més tard va ser menys que amic va deixar-me La Princesa Prometida, un dels seus llibres preferits. No fa gaire, després d'haver vist la pel·lícula un centenar de vegades i d'haver recomanat el llibre en el blog en una ocasió (però sense comentar-lo), vaig trobar el llibre i el vaig comprar. Finalment, aquesta setmana l'he llegit de nou i he recuperat els moments oblidats i la veritable essència del llibre, que havia perdut amb el temps.

El tema del llibre és l'Amor Veritable. O això ens diu William Goldman, l'autor (no confondre amb el matemàtic), que ens enganya constantment. De fet, La Princesa Prometida és un llibre de S. Morgenstein, un escriptor del país de Florin, i Goldman en presenta una edició abreujada. O no? existeix Morgenstein en realitat?

Tant el llibre com la pel·lícula de La Princesa Prometida es poden considerar obres de culte, i potser degut a que l'autor d'un va ser el guionista de l'altra la pel·lícula és més que acceptable. En realitat, la història és tant una història d'amor com una sàtira constant i inesgotable que s'escola a través de les pàgines en tots els seus nivells, des de l'obra original de Morgenstein (ehem) fins als comentaris en cursiva de Goldman (ehem ehem). La Princesa Prometida és doncs una història de fantasia, de cavallers i princeses, però al mateix temps és molt més que això: és sàtira, és humor, és una història dintre una altra història i és un autor que es reinventa a si mateix. I és també les seves frases mítiques, d'aquelles que es pronuncien amb un ressonància especial: Hola, me llamo Íñigo Montoya; tú mataste a mi padre, disponte a morir.

A més, aquesta edició que he llegit (no recordo si la de fa tants anys també ho tenia, pero em sembla que no) té un últim acudit final en el que l'autor es baralla amb els advocats de Morgenstein i amb Stephen King (a qui atribueix avantpassats florinesos), i presenta el principi de El Bebé de Buttercup, una suposada continuació inconclusa però que no val gaire la pena.

VALORACIÓ: 10

PD: si he conseguit que a algú li agafin ganes de llegir el llibre el primer link, de l'editorial Martínez Roca, permet descarregar el primer capítol.

Harry Potter

Com que avui tinc un dia gris i moltes ganes de provocar al personal, faré un post que fa dies que em ronda pel cap i a més a més el començaré amb un titular sensacionalista: Detesto el Harry Potter. Com tots els titulars de premsa groga, aviat es demostrarà que no és estrictament cert i que té molts i molts matisos, però de moment ja m'he desfogat.

Suposo que a hores d'ara encara no queda ningú que no sàpiga qui són en Potter i els seus amics i a què dediquen el seu temps, però perquè no sigui dit aquí ve una breu sinopsi de la saga: nen amb poders màgics viu amb família de normals (muggles en harrypotterià) que el maltracta psicològicament fins que rep invitació per anar a escola de mags. Allà descobreix els seus poders (no ho sabia, ves per on) i que bruixot dolent dolentíssim (tothom sap que els mags dolents són bruixots) va matar als seus pares quan ell era petit i a ell una mica més i també el liquida. Un cop a l'escola de mags fa amiguets però el bruixot dolent dolent (aka Voldemort) el persegueix al llarg de tota la saga fins a un final que encara no sé ja que s'acaba de publicar.

La meva mare em va regalar el primer llibre d'en Harry quan es va començar a fer famós i a més me'l va regalar en anglès (el de la foto), l'excusa perfecta per lluir-lo a l'autobús tot i ser un llibre suposadament infantil. Quan vaig llegir el primer llibre he de confessar que em va agradar força -ja sabeu que m'agraden els llibres infantils-, però no vaig entendre la psicosi que generava ni perquè tots els adults anaven bojos darrere seu: per mi era un llibre infantil més que em recordava en tot els que llegia de nena. Després va sortir el segon llibre, Harry Potter i la Cambra Secreta, que ja no em va semblar tan infantil però estava força bé, i aquest va anar seguit de Harry Potter i el presoner d'Azkaban, per mi el millor de tots els llibres (amb excepció del que no he llegit, és clar) però clarament menys infantil que el precedent. En aquell moment es començava a sentir que la cosa era que es tractava que en Harry & company anéssin creixent en la mateixa mesura que els seus lectors. No colava gaire, però vaig decidir que acceptava pulpo. I a partir d'aquí, quan la sèrie ja era terriblement famosa i no hi havia ningú en l'ampli món que no hagués sentit parlar dels mags adolescents, la cosa va començar a caure en picat. I és que la resta de llibres, per molt que s'intenti vendre, ja no tenen res d'infantil. De sobte, a Harry Potter i el calze de foc la Rowling comença a liquidar companys de cole (us imagineu un llibre infantil on matin els nens? per favor!), però no contenta amb això comença a matar "bons" a tort i a dret sense que li tremoli la ploma i a ordir conspiracions dignes de qualsevol novel·la d'espies. I ho segueixen venent com a literatura infantil! És que no dóno crèdit.

Potser sóc una romàntica, però crec fermament que els llibres de nens, tot i que no han de ser de sucre glacé, han d'acabar relativament bé i han de tenir un nombre controlat de morts. I aquest cas fa molta pudor de "xamusquina": no serà que l'autora es va adonar que és més lucratiu vendre llibres per adults que per nens i que subtilment va anar adaptant el seu personatge a aquest nou públic que inesperadament s'havia revel·lat com a fan del seu personatge estrella? I no és que això em molesti, cadascú escriu el que vol, però sóc una defensora de l'honestedat i crec que és molt més honrós dir que això ha deixat de ser una saga infantil i que l'escrius per adults que seguir venent assassinats maquiavèlics als nens. I és que la guerra és la guerra, però m'al·lucina veure com pares que no deixen veure dibuixos animats violents als seus fills els compren el Harry Potter tan alegrement.

En fi, això més que un post ha estat una sessió de desfogament, espero que em perdonareu tant pel que he dit com pel que deixo al tinter (de viva veu dic coses més grosses). Ara ja puc seguir treballant amb les piles carregades!

VALORACIÓ: descendent del 6 al 0 del primer al darrer llibre (sense comptar els Deathly Hallows, que estic esperant parasitar)

El Uso de las Armas

El uso de las Armas és, fins on sé, el darrer llibre de la Serie de la Cultura traduït al castellà per l'editorial Martínez Roca en la seva entranyable col·lecció Gran Super Ficción que, si no m'equivoco, va desaparèixer a mitjans dels 90. Abans, s'havien publicat Pensad en Flebas i El Jugador.

Tal com caracetritza la sèrie, aquest tercer volum no té res a veure amb els dos anteriors si no és que en comparteix els escenaris culturals (en cap cas els geogràfics, si és que puc parlar d'una geografai de l'Univers). Cheradenine Zakalwe és un mercenari que ha lluitat en nombroses guerres sota les ordres de Circunstancias Especiales, el servei secret de la Cultura. El llibre ens explica la seva missió actual en un planeta on ja havia lluitat anteriorment, però alterna un capítol del present amb un capítol del passat. Mentre que els capítols del present són un continuum, els capítols del passat ens ofereixen escenes d'altres missions anteriors en les que hi trobem flashbacks de la seva infantesa que ens permeten comprendre les motivacions de Zakalwe.

Dels tres llibres de la Cultura que he llegit fins al moment aquest és el pitjor, tot i que s'ha de reconèixer que s'anima a mesura que avança (lentament, però s'anima). El principi és francament avorrit tant en els capítols del present com, sobretot, en els del passat. Aquests darrers estan (òbviament) descontextualitzats, però es triga massa en fer les connexions necessàries perquè el llibre t'enganxi, cosa que no passa fins les 100 darreres pàgines (sent generosos). A més a més, el final no està gaire ben trobat: les dues històries (present i passat) s'entrellacen a la fi en un resultat sorprenent (tranquils, no poso spoilers), però que encara no he estat capaç de quadrar amb els capítols anteriors.

Conclusió: està bé, però no és un imprescindible del gènere.

VALORACIÓ: 6