Cronopaisaje

A vegades trobes petits espais de felicitat al lloc i al moment menys inesperats. La setmana passada el vaig trobar al migdia, asseguda als flonjos sillons verds d'un McDonalds, picant quatre patates que se m'havien refredat i llegint Cronopaisaje, acabat de comprar en un quiosc després de molt remenar.

L'any 1998 la Terra està terriblement contaminada i patint una greu crisi econòmica (molt pitjor que el que tenim ara!). Els governs, units, posen pedaços allà on poden, tanquen els centres d'investigació per posar pedaços a curt termini allà on és més urgent. La majoria de gent es mor de gana, només uns pocs privilegiats conserven la feina i poden menjar, i la situació cada vegada és pitjor. En aquest context Renfew, un físic que lluita per conservar el seu grup de recerca, l'únic que queda en actiu al seu centre, té una idea extravagant: comunicar-se amb el passat a través de taquions. Ara li espera l'àrdua tasca de convèncer els polítics de que això pot funcionar... no res comparat amb la de Bernstein, un altre físic que l'any 1963 intenta convèncer la comunitat científica que està rebent missatges de no sap qui.

Cronopaisaje, escrit el 1980, és un clàssic de la ciència ficció que va rebre el premi Nebula l'any de la seva publicació. I realment comença com a tal. En poques pàgines i amb molta habilitat ens posa en situació, mostrant-nos la desesperació d'un món en profunda crisi. Mentre desenvolupa la història ens sap narrar amb precisió els intríngulis de la investigació científica, la relació i les crisis entre els seus artífex i les seves famílies, i les col·laboracions i les tensions -no gens racionals- entre científics. I tot això jugant amb el temps, mantenint-nos en tensió, gestionant la intriga de la comunicació i els seus efectes.

Malauradament tot això s'espatlla en la darrera part del llibre. La narració esdevé confusa, es comença a donar excessiva importància a la vida íntima dels protagonistes, sobren pàgines per tot arreu i, el pitjor de tot, l'autor no resol l'obra: la seva brillant gestió de la intriga acaba sent tan eficient que ens n'escatima el final, i ens quedem sense saber si la comunicació temporal té algun efecte en el futur. Una llàstima, sobretot considerant els grans debats sobre les paradoxes i els llaços temporals amb les que ens obsequia.

(3)