El Elfo Oscuro

Temps era temps, en un post del que no aconsegueixo recordar-me, algú va recomanar-me El elfo oscuro (si-us-plau, si algú recorda haver estat ell que faci un pas endavant per rebre un agraïment públic). En aquell moment, no sé perquè, no el vaig posar a la llista d'espera, però l'altre dia, en anar a casa un amic, me'l vaig trobar perfectament col·locat sobre una taula dient "agafa'm, agafa'm!". I és clar, què havia de fer jo sinó endur-me'l? I més considerant que era una edició que comprenia els tres volums de la trilogia: La morada, El exilio i El refugio.

Drizzt Do'Urden, l'elf fosc, neix a la ciutat subterrània de Menzoberranzan (sí, vaig trigar a aprendre a llegir-ho bé, i encara no sé si ho hauré escrit bé!). Aviat, però, descobreix que no és com els altres elfs foscos (drows), éssers cruels i despietats que viuen només per escalar posicions en la llista de favorits de la Reina Aranya Lloth. A La morada, Salvatore ens presenta la societat dels elfs foscos i les dificultats de Drizzt per mantenir-se fidel als seus principis, i finalitza quan el protagonista abandona Menzoberranzan per sempre. El seu periple per l'Antípoda Fosca, el món subterrani, es narra a El exilio, on Drizzt és perseguit pel zombie del seu pare i mentor Zaknafein enviat per la seva mare Malicia (el nom ja ho diu tot). Finalment, després de derrotar Zak, Drizzt surt a l'exterior a El refugio, on haurà de lluitar contra l'estigma que representa ser un drow i el terror que causa la seva sola presència.

He de reconèixer que El elfo oscuro em va sorprendre des la primera pàgina, i que és un dels llibres que més m'ha enganxat en els últims temps. No és gaire habitual que un llibre de Fantasia es centri exclusivament en criatures del món subterrani, però això és exactament el que succeeix en les dues primeres parts, més originals que la tercera. Salvatore recrea amb precisió l'horror de la societat drow i el dilema moral que atenalla Drizzt, i la trilogia, poc a poc, acaba sent una recerca personal de la integritat pròpia. Això sí, amenitzada amb les aventures i batalles que s'esperen d'un bon llibre de fantasia!

Fa molts anys havia llegit alguna cosa dels Reinos Olvidados que no m'havia entusiasmat, però després de llegir El elfo oscuro no veig el moment d'anar a Gigamesh a buscar altres llibres on retrobar-me amb el meu elf fosc preferit.

(5)

Pista 2/n: el meu blogaire invisible gairebé em duplica l'edat virtual!

ACTUALIZACIÓ 18:34: l'Amkiel s'ha identificat com el recomanador, així que des d'aquí el reconeixement i agraïment públics i eterns promesos. I de propina, l'enllaç al post que va fer ell del llibre, infinitament més suggerent que el meu.