La Ciudad de los Libros Soñadores

La darrera vegada que la Sil va venir d'Holanda duia un llibre del que només em va ensenyar una pàgina: La ciudad de los libros soñadores. Amb aquella pàgina, i amb els seus comentaris, em va posar la mel a la boca, però com que encara el tenia a mitges, no me'l va poder deixar. Ara, he aprofitat el viatge per robar-lo subreptíciament de la seva prestatgeria (bé, de fet, li vaig demanar), i ahir a les 8 del vespre el vaig començar. Avui, a les 11.30 del matí, l'he acabat, i entre mig només he fet una cosa: dormir.

Quina millor presentació que la lectura compulsiva pot tenir un llibre? I aquest, realment, ho mereix. La ciudad de los libros soñadores és un viatge per la literatura. Però no un viatge metafòric per la història de la literatura i els seus autors, sinó un viatge entre fulls i cobertes, entre llibreters i caçadors de llibres, una viatge cap a un submón fet de pasta de paper i de cuir relligat on els llibres poden arribar a matar. Un viatge que comença a Bibliòpolis, la ciutat dels llibres somiadors, la ciutat on els llibres són els únics protagonistes.

No en diré res més. Cap paraula meva pot fer honor a aquest llibre i les seves fantàstiques il·lustracions, que condensen en quatrecentes pàgines el món amb què tots els bibliòfils somiem. Només un avís: les deu primeres pàgines tiren enrera. No us deixeu intimidar.

Algunes vegades hem discutit, en aquest blog i en d'altres, sobre els llibres electrònics. La ciudad de los libros soñadores és potser una resposta a aquest dilema incessant. Sense el paper, un llibre així mai hauria pogut ser escrit.

(5)

Lord of Chaos

Una altra crònica curta de la saga Wheel of Time, la sisena. Ja he arribat a la meitat!

Aquest llibre, com els precedents (amb l'excepció dels primers), m'ha enganxat des de la primera pàgina. L'autor creix, agafa seguretat, i amb ell creixen els personatges i la verosimilitud en la complexitat de les trames. Els temps es marquen amb precisió, i sap ensenyar-nos en tot moment amb mestratge què fa cada personatge sense necessitat de seguir-los intensivament, només donant-nos pinzellades que ens permeten seguir l'acció secundària tot centrant l'atenció en els actors principals i els seus actes.

Lord of Chaos ens aporta, com sempre, noves sorpreses, tanca alguns episodis iniciats The Fires of Heaven i n'obre de nous, que ja estic atacant a Lord of Chaos. Qui guanyarà la guerra després de tantes aventures? Quins complots es descobriran abans de temps i quins sortiran bé? Acabaran els rumors i les desconfiances amb l'esperança que els bons surtin victoriosos del Tarmon Gai'don? Sis llibres més guarden la resposta.

(5)

Fairyopolis

Una de les meves parades obligatòries quan vaig a Holanda és Amsterdam, i dins de la capital les meves rutes inclouen sempre dues llibreries angleses. En una d'elles, on ja vaig comprar l'any passat l'Atlas Maior d'Holanda i Bèlgica, he trobat aquest any Fairyopolis, un llibre deliciós al que no em vaig poder resistir.

Fairyopolis està escrit en forma de diari, amb una tipografia que imita la típica lletra manual que associaríem a una dona de mitjana edat anglesa de principis de segle dedicada al seu jardí i a fer melmelada de móres. L'autora del diari ha anat a casa d'una amiga que està fent un viatge a l'Índia per relaxar-se i agafar inspiració pels seus quadres. Una vegada allà comença a experimentar fets sorprenents que la porten a pensar que la casa està habitada per fades i follets, i ens va narrant els seus pensaments i vivències socials -amb humans i gent del poble bell- en un ambient anglès rural. El llibre es complementa amb dibuixos i fotografies de fades, arbres i papallones fets per l'autora, i conté un munt de sorpreses desplegables i llibrets enganxats que fan de cada pàgina un món on submergir-se per descobrir-ne tots els secrets.


Una gran nova adquisició, doncs, per la meva prestatgeria de llibres especials, on viurà al costat d'altres volums dedicats a les fades, gnoms i altres criatures fantàstiques.

(5)

The Comic Shop

Deuen pensar això de mi (traient els adjectius) quan vaig a Gigamesh? ;)



Vist a Ca n'Elrohir.

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato

El primer llibre que vaig llegir d'Eduardo Mendoza va ser El misterio de la cripta embrujada, obligada per la professora de literatura castellana de segon o tercer de BUP. Va ser el primer, i l'últim, i va passar a la meva llista de "llibres infames que m'han fet llegir a l'escola" juntament amb El amante bilingüe, que també em va tocar digerir amb penes i treballs per la mateixa època.

Aquest Sant Jordi, però, els pares del Roger, desconeixedors dels meus traumes adolescents de lectura, em van regalar El asombroso viaje de Pomponio Flato. I com que sóc una personeta agraïda, no només vaig dir que no volia saber res d'en Mendoza sinó que me l'he llegit i tot.

L'experiència, si bé no ha estat una revel·lació celestial, no ha estat tampoc tan penosa com els antecedents pronosticaven. El protagonista és el típic antiheroi de Mendoza que les meves inclinacions èpiques no poden suportar: pedant, pesat i flatulent degut als transtorns estomacals produïts per les aigües fètides que es dedica a tastar. Tot i això, en aquesta ocasió el llibre no s'impregna de la barroeria que recordo de El misterio de la cripta embrujada, i m'ha resultat lleuger de llegir.

El asombroso viaje de Pomponio Flato narra les desventures i investigacions de Pomponio Flato, un pretès filòsof romà que volta el món cercant l'aigua de la saviesa i acaba en un poblet de Judea ajudant a un nen, de nom Jesús, a demostrar que el seu pare no ha assassinat a un ric mercader. La història, plena de referències, si bé és entretinguda no desenvolupa tot el seu potencial sarcàstic, i tampoc és capaç d'enganxar en la seva part més propera a la novel·la negra.

La darrera obra de Mendoza és un llibre lleuger i entretingut fins a cert punt però que no aporta res. És doncs d'aquells llibre dels que, si bé mai no diria "no el llegeixis pas!", tampoc animaria ningú a comprar.

(3)

Herois

El post d'avui representa una novetat ja que el comentaré no és un llibre sinó un còmic, un gènere del que tradicionalment m'he mantingut apartada per la dificultat que em representa llegir-lo. Per Sant Jordi, però, em van regalar el còmic d'Herois, i m'hi he posat.

Primer de tot he de dir que la meva relació amb la sèrie ha estat contradictòria. Quan la vaig començar a veure a TV3 no em va enganxar gens. Després, a Copenhaguen, la vaig veure en versió original per internet i muntanyes de capítols seguits, i així vaig aconseguir crear una certa addicció. Tot i això, aviat em va començar a posar molt nerviosa i finalment, després de la presumpta mort del pare de la Claire, ho vaig deixar estar definitivament. I és que no puc suportar la intriga si es manté massa al llarg del temps! Així doncs, després de buscar la resposta a molts dels misteris per internet i veure que encara no tenien solució, vaig abandonar.

El còmic, però, ha estat una altra història. Només cal dir que me'l vaig llegir d'una tirada! I és que tant l'estètica com les minihistorietes que conté enganxen des de la primera vinyeta. A ComiCat hi ha una àmplia ressenya sobre aquest còmic, així que no m'hi extendré. El que sí que m'agradaria comentar és que tot sovint es diu que el còmic i la sèrie es retroalimenten, i que un fa més complert l'altre. Potser sí, però jo em quedo amb el còmic, i puc ben assegurar que no haver seguit la sèrie no és obstacle per gaudir-ne intensament.

Finalment, una puntualització: els còmics no els valoraré, perquè la meva experiència en la seva lectura és gairebé nul·la i per tant no me'n sento capacitada. Això sí, posaré les estrelletes per si algú hi vol dir la seva!

PD: ja tenim el diccionari de català per Firefox 3. Sort que no hem estat gaire dies sense ell!

La Motxilla Groga

A vegades, en aquesta vida, ténen lloc successos que, si bé el Vaticà potser no acceptarà mai com a miracles, les persones que els vivim no podem deixar de considerar-los com a tal. Un d'aquests esdeveniments es va començar a gestar a finals de setmana passada i va madurar al llarg d'un cap de setmana de retir espiritual durant el qual vaig actuar, sense cap mena de càrrec de consciència, com la famosa gota xinesa paradigma de les tortures lentes i tortuoses.

El resultat d'aquest curt embaràs d'idea va cristal·litzar, finalment, el diumenge al vespre en tornar a casa (val a dir que amb un considerable síndrome d'abstinència). I va rebre el nom de La Motxilla Groga, en honor d'un infame adminicle excursionista que s'arrossega pels racons de casa meva sense que me'n pugui arribar a desfer.

El resultat de tot això ha estat que, contra tot pronòstic i atemptant contra les lleis de la natura, el Roger ha obert un blog!

Hallelujah Chorus ...

Perdó, un bloc, amb c. I és que la meva influència té un límit, i ha caigut al costat fosc del normativisme del TermCat. Tot i aquest sacrilegi imperdonable, crec que el bloc val la pena (què he de dir?), així que si teniu un moment acosteu-vos-hi i digueu-hi la vostra!