Xerrant amb R. R. Martin

Vaig tard. Molt tard. Tan tard que avui a les 7 de la tarda aquest post ja estarà caducat. Però com que, segons diuen, més val tard que mai, jo faig l'anunci igualment.

Ja fa uns dies l'aristòcrata i obrer -ell sí que és previsor- m'avisava per mail que "el Grup de Treball de Literatura Fantàstica i de Ciència Ficció del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya us convida a participar en l'activitat que ha programat el Consorci de Biblioteques de Barcelona el proper dijous 17 de juliol a les 19:00 a la Biblioteca Jaume Fuster (plaça de Lesseps, 20-22): George R.R. Martin, conegut autor de temàtica fantàstica, conversarà amb Albert Monteys sobre la seva darrera obra, Festín de cuervos, publicada per Gigamesh."

Mira si era fàcil fer el post, només havia de copiar el mail! Doncs ja ho sabeu, si voleu sentir en directe a l'autor de Canción de hielo y fuego avui en teniu l'oportunitat.

La Ciudad de los Libros Soñadores: podcast

Després de posar-vos la mel a la boca amb La Ciudad de los Libros Soñadores i de transmetre-us el meu desmesurat entusiasme cap a l'obra, que em van fer cega als seus defectes (com una més que certa inclinació, en ocasions irritant, als llistats), he decidit oferir un tastet del llibre en forma de podcast.

El podcast, fet amb la Sonata en do major de Weiss interpretada per Edward Martin i Paul Berget, és per primera vegada en castellà. Però és que m'agrada tant com l'autor en combina les paraules que no he gosat traduir-lo.

Click To Play

A Crown of Swords

I ja en són set. Després de creuar l'equador de la saga, començo a apropar-me al desenllaç de la complexa història que forma The Wheel of Time.

Aquest setè volum és més fluix que els anteriors. Hi passen menys coses i Robert Jordan torna a posar-hi grans quantitats de palla, que combinades amb les seves eternes descripcions de coses que ja ha descrit cinquanta vegades abans han fet que llegís força paràgrafs en diagonal, cercant on recuperar el fil de l'acció. Tot i això, com sempre, l'autor sap coronar el llibre amb un gran final que, si bé és el menys apoteòsic fins al moment, és totalment satisfactori.

Ja fa dies que no explico l'argument dels volums que vaig comentant. Ho faig perquè explicant els principals fils de la trama xafaria completament l'intriga dels llibres anterior a aquells de vosaltres que pogueu estar començant la saga o no aneu tan avançats. Sí que diré, però, que les trames es segueixen complicant, que moren personatges -com sempre- i n'apareixen de nous, alguns d'ells molt misteriosos.

La roda del temps segueix girant... i jo he tornar a Gigamesh a aprovisionar-me de nou.

(4)

DiscWorld: guia de lectura

Ben segur que tots els seguidors de Mundodisco ens hem trobat una o altra vegada sense saber per on tirar, confosos per la complexitat de les sèries que formen la saga i totes les seves derivacions.

Ara, gràcies a l'enllaç que em va passar en nightwing, ja tinc el mapa del tresor. I és que tot és molt més fàcil amb un bon plànol!


I recordeu, la X nunca marca el lugar ;)

Metròpolis

Després de molt temps sense temps per fer cap relat conjunt, he decidit que ja era hora de buscar un forat i tornar-m'hi a posar. I quina millor imatge per reemprendre-ho que un robot?



La seva pell metàl•lica lluïa, reflectint els colors mortals que escopien els fusells energètics d’ambdós bàndols, mentre saltava per sobre dels cadàvers i les piles de runa que cobrien el que havien estat els carrers de la capital d’un imperi que s’ensorrava en un espectacle en tecnicolor. Amics i enemics es confonien, i la supervivència ja només depenia de seguir endavant, de moure’s amb rapidesa, d’esquivar els trets. Els seus nervis d’al•leació sentien el repicar rítmic del fàser contra els malucs brunyits a cada passa, les irregularitats del terra esquerdat, l’electricitat estàtica crepitant en l’aire. No en feia cas. No prestava atenció a res més que a la informació que li transmetien els seus ulls computeritzats, escanejant el terreny, mentre els seus músculs d’acer es tensaven una i altra vegada i ella disparava a dues mans.

De sobte es va aturar. El món havia quedat mut. Amb precaució, va ascendir per una muntanya fumejant que pocs instants abans havia estat un bloc de pisos, i en arribar al capdamunt va veure un espectacle desolador. Humans i robots recremats encatifaven el terra formant un grotesc tapís de formes capricioses, espirals de membres arrencats decoraven les ruïnes d’uns carrers que havien perdut els edificis que els definien. Va romandre al capdamunt de la pila de runes només uns segons, els braços en tensió, els fusells apuntant en direccions oposades, el cap alçat. Va començar a descendir lentament. Havia acabat tot. Amb passes mesurades, cauteloses, es va dirigir al seu punt de control.

Ara, immobilitzada, retirada del servei, la breu memòria dels homes l’ha oblidada i només en queda constància en algun registre polsós. No resta res del seu gloriós passat i, com els altres androides, no té futur. L’únic que li espera és un llarg son en el que somiar amb ovelles mecàniques.

Més relats aquí.