13 Runas

Només veure 13 Runas vaig saber que me'l compraria. En aquella ocasió no vaig poder fer-ho, ni tan sols vaig tenir temps per mirar de què anava. Dos dies després la casualitat em va tornar a portar al súper on l'havia vist (el del pa) i tot fent cua el vaig agafar. Val a dir que quan vaig llegir-ne la contraportada vaig estar a punt de tornar-lo a deixar on era, però a primera vista m'havia causat tan bona impressió que el vaig comprar igualment.

L'argument de 13 Runas és tòpic: un misteri històric, alternança passat/present, sectes obscures i diferents grups perseguint el mateix objectiu. La veritat, no prometia gaire. Quan el vaig obrir, la impressió va persistir, ja que em vaig trobar amb un pròleg que descrivia una batalla a l'Escòcia medieval, i a continuació dues pàgines d'un jove fent investigacions a una biblioteca. La cosa, però, es va començar a posar interessant amb la mort del jove (no era el protagonista, iupii!!), i a partir d'aquí he de dir que em va enganxar irremisiblement.

En realitat el protagonista del llibre és l'escriptor Walter Scott, que amb l'ajuda del seu nebot intentarà descobrir què hi ha darrere l'assassinat del seu alumne (el noi de la biblioteca) tot intentant vèncer la resistència de l'Abat local i de l'inspector anglès destinat al cas, que saben més del que diuen. De rerefons ens acompanyen els conflictes polítics entre anglesos i escocessos en una època en que la "modernitat" ha arribat a Europa.

Una de les coses que més em va agradar de 13 Runas és al seva refrescant falta de conspiranoies i agències gubernamentals. En realitat, com ja apuntaven tant el títol com la fotografia de portada, el fil conductor no és polític sinó les reminiscències del conflicte druïdisme-catolicisme, que a través de sectes secretes perdura fins als dies de Walter Scott. Tampoc no s'hi troben persecucions esbojarrades, històries d'amor fàtues amb data de caducitat i protagonistes joves, guapos i atlètics: és a dir, hi falta tot el que més detesto del gènere de thriller històric post-codidaVincià.

13 Runas és doncs una bona novel·la de misteri històric, i ara puc afirmar amb rotunditat que una bona compra, que m'ha enganxat i distret sense recórrer als recursos clàssics. Què més es pot demanar?

(5)

El Ejército de las Sombras

Últimament diuen que la inflació està pels núvols, i que el preu dels productes bàsics incrementa ràpidament. Però mai m'hagués pogut pensar que en el recorregut del forn del supermercat a la caixa una baguette d'un euro amb 05 es pogués encarir fins als 16 euros i poc. És clar que, ben pensat, potser hi van influir els dos llibres que, sense saber com, van arribar fins a la caixera sota el meu braç.

El primer, i també primer en la lectura, va ser El ejército de las sombras, una novel·la de vampirs. El que jo no sabia i em va sorprendre gratament abans de començar la lectura va ser que el seu autor, Simon Clark, era qui havia escrit també El dia dels Trífids, un dels meus llibres de referència i que em penso que no he comentat encara (un error a subsanar). Simon Clark és autor també de La nit del Trífids, continuació de la novel·la de John Wyndham El dia dels Trífids.

Mentre buscava la imatge de la portada de la meva edició per il·lustrar el post, tot intentant esquivar els enllaços a la pel·lícula amb el mateix nom, n'he trobat una crítica absolutament destructiva. A mi, però, tot i que no m'ha tret la son ni m'ha afluixat els esfínters de terror, el llibre m'ha agradat prou. Potser és per què no és un gènere que visiti sovint, però no m'ha semblat tan dolent.

Leppington és un petit poble que basa la seva economia en l'escorxador fundat fa uns segles per la família que li dóna nom. Al seu principal hotel, l'Hotel Estació, l'atzar hi fa confluir un dia quatre personatges: l'últim descendent dels Leppington, David, criat a Liverpool, l'estranya propietària de l'hotel, una noia força normal i un delinqüent acabat de sortir de la presó. Junts, descobriran que David acaba de rebre una herència peculiar: un exèrcit de vampirs amb els que ha de dominar el món. El principi del llibre l'argument em va recordar algunes narracions de Lovecraft, sobretot les que transcorren en un poble pesquer del que he oblidat el nom, però aquesta impressió es va difuminar a mesura que vaig avançar en la lectura.

El ejército de las sombras comença amb un estil particular, una narració trencada altament addictiva que, lamentablement, es perd al cap d'unes quantes pàgines. El que no es perd és l'atracció de la història ni els nivells d'addicció, que units al fet que és un llibre amb un vocabulari limitat fan que sigui de lectura ràpida. Un bon llibre per entretenir-se una estona amb uns vampirs que no fan gaire por però als que els alls ni les estaques no els fan ni pessigolles.

ACTUALITZACIÓ: ostres tu, estava espessa quan vaig escriure això! No només em vaig equivocar amb els trífids, si no que vaig oblidar la valoració. Aquí ve.

(4)

Festa Major de Gràcia, 2008

Un any més estem en plena Festa Major de Gràcia, i com en els darrers tres anys hi he participat en la decoració del carrer Fraternitat (demostració gràfica a la primera foto). Enguany ens hem ambientat en el Viatge al Centre de la Terra, i aquest n'ha estat el resultat, que ha merescut el sisè premi:

The Dark Tower: The Gunslinger Born

Ja fa força temps en Nightwing em va posar la mel a la boca amb els còmics de la saga d'Stephen King, La Torre Oscura. En aquell moment només havien sortit en format "revisteta" (si és que es diu així), i després d'una conversa per mail amb en Nightwing, en la que em va dr que havia de sortir en format tapa dura, vaig decidir esperar. Finalment, però, fa uns dies, finalment el vaig comprar en una visita a Gigamesh.

El volum en tapa dura The Gunslinger Born agrupa les set revistetes de la primera minisèrie de Marvel sobre la saga, i narra els fets que es presenten al quart llibre, La bola de cristal, sobre la joventut de Roland, el Pistolero. Això és així degut a que Marvel ha decidit fer el còmic no seguint l'ordre dels llibres sinó un ordre cronològic en la vida del pistoler. A més, al final conté un parell de mapes, una carta de King i alguns esbossos d'altres possibles portades descartades. Aquesta minisèrie ja ha estat seguida per The Long Road Home, composta per cinc revistetes, que sembla que bàsicament conté històries no explicades en els llibres.

Com ja vaig comentar en fer la ressenya d'Herois no estic gens avesada a llegir còmics, i molt pocs han passat per les meves mans. Tot i que no tinc gaire on comparar, però, The Gunslinger Born m'ha semblat una obra d'una força impressionant, on qui domina totalment no és el text sinó el dibuix, tot en color, que capta a la perfecció l'esperit de l'obra de King. I és que en moltes ocasions la lletra hi seria tan supèrflua que hi és inexistent. Quan apareix text aquest és tot sovint en forma de veu en off que s'adreça directament al lector, i no és pas en un anglès normal sinó que té un aire ranci, com de temps passats, i al mateix temps d'argot, do ya kennit? Res hi sobra, i res no hi falta.

El còmic és doncs un gran complement als llibres, tot i que estic segura si el final s'arriba a entendre completament sense haber llegit l'obra original. A part d'això només hi criticaria, posant-me tiquismiquis, dos detalls sobre la Susan: la longitud dels seus cabells no es correspon quan porta trena i quan du el cabell solt; i sempre sembla que vagi embolicada amb un llençol.

Ara només em falta comparar el meu amb la versió en castellà, que s'ha comprat ma germana (per cert, també s'ha llençat al món dels blogs amb un de propi!). De moment sé que la seva és una versió més petita, de butxaca, de deBolsillo -que segons li van dir és l'única que s'ha publicat traduïda- i que no conté els esbossos, els mapes ni la carta. Quan li posi les mans a sobre veuré què tal és la traducció.

(5)

The Path of Daggers

Post també titulat "Biblosfera ressucita". Tot i el que pugui semblar no, no he marxat de vacances, i no crec que ho faci aquest any. La llarga absència del blog té una explicació: una sobtada al·lèrgia a l'ordinador post-dipòsit de tesi que m'hi ha impedit acostar-m'hi per fer res que no fos estrictament necessari, és a dir, que no fos feina. Això sí, el temps que he estalviat visitant i escrivint a blogs, inclòs aquest, l'he dedicat a llegir tant com he pogut (i a jugar infinitament al Final Fantasy XII amb la DS, per què negar-ho), així que ara tinc uns quants posts per posar-me al dia.

Principalment m'he dedicat a avançar en la Roda del Temps i, com pertoca, el primer que em queda pendent és el volum vuit, The Path of Daggers. Si de A Crown of Swords vaig dir que la qualitat del llibre tornava a baixar i que hi havia molts moments prescindibles i pesadets, en aquesta vuitena entrega el llibre torna a millorar, solucionant alguns temes però sobretot obrint nous i intrigants camins, alguns dels quals no es resolen ni tan sols al següent volum (avui puc fer trampa perquè ja me l'he llegit).

Un llibre, doncs, que et torna a posar la mel a la boca. Si el tens a mà, és inevitable enllaçar la seva darrera pàgina amb la primera del següent!

(5)