El Elfo Oscuro

Temps era temps, en un post del que no aconsegueixo recordar-me, algú va recomanar-me El elfo oscuro (si-us-plau, si algú recorda haver estat ell que faci un pas endavant per rebre un agraïment públic). En aquell moment, no sé perquè, no el vaig posar a la llista d'espera, però l'altre dia, en anar a casa un amic, me'l vaig trobar perfectament col·locat sobre una taula dient "agafa'm, agafa'm!". I és clar, què havia de fer jo sinó endur-me'l? I més considerant que era una edició que comprenia els tres volums de la trilogia: La morada, El exilio i El refugio.

Drizzt Do'Urden, l'elf fosc, neix a la ciutat subterrània de Menzoberranzan (sí, vaig trigar a aprendre a llegir-ho bé, i encara no sé si ho hauré escrit bé!). Aviat, però, descobreix que no és com els altres elfs foscos (drows), éssers cruels i despietats que viuen només per escalar posicions en la llista de favorits de la Reina Aranya Lloth. A La morada, Salvatore ens presenta la societat dels elfs foscos i les dificultats de Drizzt per mantenir-se fidel als seus principis, i finalitza quan el protagonista abandona Menzoberranzan per sempre. El seu periple per l'Antípoda Fosca, el món subterrani, es narra a El exilio, on Drizzt és perseguit pel zombie del seu pare i mentor Zaknafein enviat per la seva mare Malicia (el nom ja ho diu tot). Finalment, després de derrotar Zak, Drizzt surt a l'exterior a El refugio, on haurà de lluitar contra l'estigma que representa ser un drow i el terror que causa la seva sola presència.

He de reconèixer que El elfo oscuro em va sorprendre des la primera pàgina, i que és un dels llibres que més m'ha enganxat en els últims temps. No és gaire habitual que un llibre de Fantasia es centri exclusivament en criatures del món subterrani, però això és exactament el que succeeix en les dues primeres parts, més originals que la tercera. Salvatore recrea amb precisió l'horror de la societat drow i el dilema moral que atenalla Drizzt, i la trilogia, poc a poc, acaba sent una recerca personal de la integritat pròpia. Això sí, amenitzada amb les aventures i batalles que s'esperen d'un bon llibre de fantasia!

Fa molts anys havia llegit alguna cosa dels Reinos Olvidados que no m'havia entusiasmat, però després de llegir El elfo oscuro no veig el moment d'anar a Gigamesh a buscar altres llibres on retrobar-me amb el meu elf fosc preferit.

(5)

Pista 2/n: el meu blogaire invisible gairebé em duplica l'edat virtual!

ACTUALIZACIÓ 18:34: l'Amkiel s'ha identificat com el recomanador, així que des d'aquí el reconeixement i agraïment públics i eterns promesos. I de propina, l'enllaç al post que va fer ell del llibre, infinitament més suggerent que el meu.

Trajecte Final

Quan pensem en ciència ficció ens vénen al cap Isaac Asimov, Arthur Clark, Orson Scott Card, Phillip K. Dick... en definitiva, els grans mestres de la sci-fi anglosaxona. Així, tot sovint oblidem que, a casa nostra, també hi ha haguts autors de ciència ficció extraordinaris. Entre ells, sense cap mena de dubte, s'hi compta Manuel de Pedrolo, principalment conegut pel seu Mecanoscrit del segon origen.

Ara feia molts anys que no recuperava aquest autor, i precisament l'altre dia, remenant entre els prestatges, amagat en segona fila, vaig redescobrir Trajecte Final, un fantàstic recull de relats breus que m'havien fet comprar al BUP (i que ara veig que va costar 1095 pessetes... sembla increïble!). Aquesta edició, compilada per adolescents, té dues particularitats que la fan especial. La primera és que abans dels contes hi ha unes 20 pàgines que posen l'obra en context explicant el moment històric en què va ser escrita, l'estat de la literatura catalana en aquell moment i la vida i obra de Pedrolo. Menys interessant, però més curiosa amb la perspectiva de temps, és la segona particularitat. I és que aquest és un llibre "anotat", on es defineixen paraules pressumptament enrevessades, es fan notar els recursos literaris i fins i tot hi ha preguntes de comentari de text al final d'alguns relats.

Però tornem a aquests, els protagonistes del llibre. Trajecte final conté set contes de pura ciència ficció, on Pedrolo explora temes clàssics del gènere com els viatges en el temps (a La noia que venia del futur, que té un inici que recorda La mujer del viajero del tiempo), la relació amb éssers extraterrestres (Urn de Djlnl) o què és allò que ens fa humans (Cadàvers). I com els bons relats de sci-fi la majoria d'ells es tanquen amb finals inesperats, girs imprevistos que conviden a la reflexió... si no fos perquè una no es pot esperar a atacar el següent conte, que tempta des de l'altra pàgina.

(5)

Pista 1/n: el meu blocaire invisible i jo ja ens havíem creuat abans per la blococosa.

Bon Nadal!

Bon Nadal tots tingueu, i que la força us acompanyi!

Forrest Ackerman

Hi ha termes que sembla que hagin existit des de sempre, des de l'inici del producte que descriuen. Un d'aquests és Ciència Ficció. Ahir, però, vaig descobrir que el gènere és més antic que el nom que el descriu, que no existia fins que Forrest Ackerman se'l va empescar el 1954.

Ackerman, nascut el 1916, va ser un prolífic autor i un gran amant tant de la ciència ficció com de la literatura de terror que no només va destacar per les seves aportacions com a escriptor si no també com a editor. En aquesta darrera faceta va participar en l'edició de la revista de culte Famous Monsters Of Filmland, i és conegut per ajudar a escriptors com Ray Bradbury, novells en aquells temps. A més, també fou un àvid col·leccionista: més de 300.000 articles relacionats amb ambdós gèneres tenien cabuda a casa seva.

I com acostuma a passar, el seu darrer salt a la palestra pública ha estat per anunciar la seva mort, el passat dia 4 de desembre.

Cronopaisaje

A vegades trobes petits espais de felicitat al lloc i al moment menys inesperats. La setmana passada el vaig trobar al migdia, asseguda als flonjos sillons verds d'un McDonalds, picant quatre patates que se m'havien refredat i llegint Cronopaisaje, acabat de comprar en un quiosc després de molt remenar.

L'any 1998 la Terra està terriblement contaminada i patint una greu crisi econòmica (molt pitjor que el que tenim ara!). Els governs, units, posen pedaços allà on poden, tanquen els centres d'investigació per posar pedaços a curt termini allà on és més urgent. La majoria de gent es mor de gana, només uns pocs privilegiats conserven la feina i poden menjar, i la situació cada vegada és pitjor. En aquest context Renfew, un físic que lluita per conservar el seu grup de recerca, l'únic que queda en actiu al seu centre, té una idea extravagant: comunicar-se amb el passat a través de taquions. Ara li espera l'àrdua tasca de convèncer els polítics de que això pot funcionar... no res comparat amb la de Bernstein, un altre físic que l'any 1963 intenta convèncer la comunitat científica que està rebent missatges de no sap qui.

Cronopaisaje, escrit el 1980, és un clàssic de la ciència ficció que va rebre el premi Nebula l'any de la seva publicació. I realment comença com a tal. En poques pàgines i amb molta habilitat ens posa en situació, mostrant-nos la desesperació d'un món en profunda crisi. Mentre desenvolupa la història ens sap narrar amb precisió els intríngulis de la investigació científica, la relació i les crisis entre els seus artífex i les seves famílies, i les col·laboracions i les tensions -no gens racionals- entre científics. I tot això jugant amb el temps, mantenint-nos en tensió, gestionant la intriga de la comunicació i els seus efectes.

Malauradament tot això s'espatlla en la darrera part del llibre. La narració esdevé confusa, es comença a donar excessiva importància a la vida íntima dels protagonistes, sobren pàgines per tot arreu i, el pitjor de tot, l'autor no resol l'obra: la seva brillant gestió de la intriga acaba sent tan eficient que ens n'escatima el final, i ens quedem sense saber si la comunicació temporal té algun efecte en el futur. Una llàstima, sobretot considerant els grans debats sobre les paradoxes i els llaços temporals amb les que ens obsequia.

(3)

Te Daré la Tierra

Avui em trobo, una vegada més, en la tessitura de criticar un llibre d'èxit i, encara més, d'haver de dir: ho sento, però no l'he pogut ni acabar.

El cas és fa una setmana, impulsada per les bones crítiques i per la recomanació de tres persones del meu entorn amb un criteri sobradament provat, vaig agafar de la prestatgeria Te daré la tierra, que feia temps que voltava per allà i encara no havia agafat pel seu pes, que el fa poc pràctic per dur amunt i avall. I la lectura va durar fins dijous, quan a mig viatge d'autobús ja no ho vaig poder aguantar més, vaig tancar el llibre i vaig encendre el meu nou ipod rosa. I perquè jo tanqui un llibre a mig viatge, molt malament ha d'estar la cosa!

Com que no n'hi ha prou amb criticar, sino que s'han de donar arguments, em poso mans a l'obra. Quan un agafa Te daré la tierra ha de ser conscient que no és més que un altre llibre que es basa en l'èxit dels Pilars de la Terra i en la fórmula, com em deia una vegada l'Amkiel, del Just do it. Però és que Chufo Lloréns es passa. O potser simplement és que estic molt cansada d'aquestes històries encorsetades, en les que des de la primera pàgina saps què passarà a l'última. De joves humils, guapos i de bona fe que tot i els obstacles del dolent de torn (granat i poderós) acaben triomfant, d'amors impossibles que després de mil vicissituds es fan realitat, de personatges del segle XXI encabits en un escenari medieval de fireta.

I encara hi ha més. M'irrita el llenguatge que empra Lloréns, em molesta el to alliçonador que se li escapa en ocasions, i em resulta desconcertant l'estructura en forma de capítols brevíssims. L'altre dia llegia a En Clave Pública que "una buena crítica debe resaltar aspectos positivos y negativos de una novela y toda obra de literaria tiene atributos en ambos sentidos". Però encara que m'hi esforço, no puc trobar res destacable en aquest llibre. I això que sé que és un best-seller, i fins i tot sé el perquè: el lector es troba en una història que li és familiar, en un format de fàcil lectura i molta acció. Ho reconec, però a aquestes alçades, per mi, no n'hi ha prou.

(2)