El Mundo Invertido

El problema de que et deixin un llibre, si és bo, és que l'has de tornar. Fa molts, molts anys, això em va passar amb dos llibres. Amb el temps, d'aquests llibres només me'n va quedar un record vague de l'argument i de que eren extraordinaris. Però ni el títol, ni l'autor, ni cap detall útil que em permetés trobar-lo.

El primer d'aquests llibres era La Nave Estelar, que finalment vaig trobar de segona mà i fet caldo fa gairebé dos anys gràcies a que el meu pare sí que en recordava el títol (de fet, li havien deixat a ell, no a mi). El segon ha estat més difícil, però una intensiva -i poc precisa- cerca per internet per afegir-lo a la llista de 10 millors llibres de ciència ficció al final va donar com a resultat un títol: El mundo invertido. Sense pensar-m'ho dues vegades, aquella mateixa tarda vaig anar a Gigamesh... i el vaig trobar! També de segona mà, però en millor estat que La Nave Estelar.

Yo había cumplido las 650 millas de edad. Aquesta frase em va submergir de nou a El mundo invertido per reconstatar que, tot i que d'autor poc conegut, és una de les millor novel·les de ciència ficció que s'han escrit mai. El dia que fa 650 milles Helward Mann entra a la majoria d'edat i deixa l'Internat per començar el seu aprenentatge als gremis de primera categoria. Això li permet sortir a l'exterior i descobrir que Ciutat Terra, on ha viscut sempre, es manté en constant moviment, empesa sobre rails. Al llarg del aprenentatge, Mann passarà per tots els gremis: els Navegants, que trien el camí de la ciutat; els Constructors de Vies, que van fent el camí tot posant rails nous i arrencant els vells per reciclar-los; Trànsit, que gestiona els recursos; els Constructors de Ponts, la Milícia i, finalment, el Gremi del Futur, destí de Mann. En aquest camí, aprendrà perquè la ciutat es mou, i les funestes conseqüències que tindria que deixés de fer-ho.

Quan vaig recomençar l'aprenentatge amb Mann, no vaig poder deixar-lo fins que vaig acabar el llibre. I és que Christopher Priest no només crea personatges i situacions convincents, sinó tota una cosmogonia que, no per estranya, és menys creïble: de la mà de Mann, descobrim que Ciutat Terra avança sobre un planeta infinit contingut en un univers finit, i no hi ha cap incongrüència que ens permeti dubtar-ho.

Ens trobem, doncs, davant d'una petita obra mestra que per algun motiu no ha tingut la projecció que es mereix. Si teniu ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. Si us agrada la ciència ficció, pot ser la millor decisió que hagueu pres en molt temps.


ACTUALITZACIÓ 26/01: m'havia oblidat de valorar-lo! Aquí van les estrelletes.
(5)