La Solitud dels Nombres Primers

Tot sovint compro llibres per instint, només pel títol, o la portada, o la enquadernació. Hi ha llibres que em criden, i els compro pràcticament sense llegir-ne la contraportada. Evidentment, això és un risc. Encara que normalment l'encerto, a vegades hi ha excepcions, i generalment aquestes són més aviat catastròfiques. Aquest ha estat, precisament, el cas del llibre que m'ocupa avui (passat davant d'altres que vaig llegir abans pel comentari de l'ariadna).

El títol, evidentment, em transmetia matemàtica, tot i que no esperava pas que fos un llibre científic. Tot i això, tampoc esperava una història angoixant, grisa, que obre finestres temporals a la vida de dos personatges desgraciats que graviten un al costat de l'altre, acostant-se però mai arribant-se a trobar... com els nombres primers. La solitud dels nombres primers és la solitud de dues persones que perverteixen i deformen les pròpies vides, de dos éssers condemnats a l'autoostracisme per la seva incapacitat de comunicar-se. De dues persones, en definitiva, capaces de destruir tot el que coneixen i estimen només amb la seva pròpia presència.

No és un llibre que em desagradi perquè estigui mal escrit. Simplement és una història que no m'interessa, que no complia les meves expectatives (fossin quines fossin), que no m'ha fet connectar amb els personatges, que és avorrida, que resulta previsible, que és massa oberta, que té un final ensopit. Una història, probablement, més apta pels amants dels llibres intimistes que per mi.

(2)

Properament, més llibres pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Les belles adormides