Cuentos Completos III

Després de l'èxit dels Cuentos Completos I i II, el curs d'acció més lògic era llegir-me el tercer recull de contes de Dick, el que inclou els relats que va escriure fins al 56.

I així ho vaig fer. Els llibres, però, moltes vegades no compleixen les expectatives que creen els seus predecessors, i lamentablement aquest n'és un cas. Després de la qualitat clarament ascendent de les anteriors entregues, Cuentos Completos III perd la genialitat, allò que fa especial Dick, els canvis de perspectiva, la sorpresa final.

Tot i això, no tots els relats que es recullen en aquest llibre són anodins. Cap al final Dick recupera la genialitat, fent aparèixer per primera vegada un dels seus personatges més populars, sobretot des de la projecció de la pel·lícula Minority Report: els pre-cogs. A diferència del film, aquí els pre-cogs no suren en líquid nutricional, sinó que són ben vius i actius i lluiten per la seva supervivència i la dels seus companys mutants, una mica com als X-Men, però amb una perspectiva diferent, purament Dickeniana.

Aquests relats, juntament amb algun altre com El hombre dorado, exploren la difícil convivència entre els humans "normals", nosaltres, els de sempre, i noves races de mutants amb superpoders. I ho fa al seu estil, endinsant-se amb mestratge en el conflicte, en l'ètica, en el totalitarisme, en la intolerància. Agafant una mica de tot, o un molt de poc, o un polsim de res.

A més, aquest recull té un altre conte que m'agradaria destacar: Campaña publicitaria. És un relat anguniós, horrible, precisament perquè en hi veiem a les portes. I curiosament al final del llibre el mateix Dick ens diu que als lectors, i a ell mateix, tampoc els va agradar. Tot i ser bo. En un món dominat per les Companyies -un altre tòpic dickià-, tot s'hi val en publicitat. Fins i tot enviar-te un anaucad, un robot que es ven a ell mateix i que no et deixarà en pau fins que el compris, desquiciant tant al protagonista com al lector.

Ara, cap al quatre. Tot i la decepció inicial, els darrers relats auguren un resorgiment del Dick sorprenent, el que explora els límits de la realitat, el que ens agrada i havíem perdut a l'inici del volum.

(3)

Luchas como un granjero

Ben segur que qualsevol que senti el nom d'Orson Scott Card el primer que pensa és en la saga d'Ender, que ja he mencionat en altres ocasions al blog (1, 2). Aquest és el personatge que el va catapultar a la fama, tot i que les seqüeles a El juego de Ender baixen progressivament però inexorable de nivell.

A més d'Ender, la producció de d'Scott Card, nascut a l'estat de Washington el 1951, engloba altres obres i especialment altres sagues. Tot i això, cap d'elles s'ha acostat de l'èxit de la primera, ni tan sols La saga de la sombra, que n'és un mena de continuació paral·lela en la que veiem El juego de Ender i el futur de la humanitat després que ell la deixi des de la perspectiva dels seus companys de l'Escola de Batalles.

El que molta gent no sap (i jo vaig descobrir ahir a Meristation), és que Orson Scott Card és també el guionista dels famosos insults de El secreto de Monkey Island, probablement la millor aventura gràfica joc d'ordinador que s'ha fet mai (i noti's que uso el probablement com als anuncis de l'autobús, per quedar bé).


“Me llamo Guybrush Threepwood, ¡y quiero ser un pirata!”. Per aconseguir-ho, els capitans pirata de Mêlée Island, repantigats a la sala de l'Scumm Bar, li encarreguen tres missions: dominar les arts de l'esgrima, del furt i de la cerca de tresors.

A Mêlée Island, dominar l'espasa no és tan senzill com aprendre a fer servir una arma, sinó que també s'ha d'afilar la llengua. I és que els combats entre pirates no es guanyen amb estocades precises sinó a base d'elaborats insults, que en Guybrush aprendrà a base de perdre moltes batalles contra els aguerrits pirates de Mêlée. L'objectiu final? Derrotar la Carla, l'Swordmaster de l'illa. Però atenció! Perquè els seus insults són diferents... i hauràs de pensar molt bé quina és la resposta adequada.

Quantes hores davant l'ordinador, insultant pirates! Tenia una partida gravada just abans de la lluita amb l'Swordmaster, i tot sovint hi entrava només per fer duels d'esgrima. Deu ser per això que encara recordo com si hagués jugat ahir els insults i les seves respostes. Un gran joc, per uns grans temps.

El Valle del Viento Helado

Després de llegir amb entusiasme la trilogia de El elfo oscuro, l'Amkiel em va comentar que al seu post li havien comentat que les continuacions no eren tan bones com el principi. Però, empesa per l'addicció, no vaig poder estar-me de comprar El Valle del Viento Helado, que recull la segona trilogia: La piedra de cristal, Ríos de plata, i La gema del halfling.

Aquest segon recopilatori s'inicia amb una invasió bàrbara a Diez Ciudades, a la Vall del Vent Gelat, on es configura el quintet d'amics de Drizzt: a Bruenor i Cattie-Brie s'hi afegeixen el halfling Regis i Wulfgar, originalment capturat en la batalla. Després d'això, tots junts s'enfronten a una segona invasió, capitanejada per un mag dominat per una pedra de poder malèfic. Després de la batalla, el grup surt a cercar Mithril Hall, l'antiga llar de Bruenor, ara ocupada per un drac per culpa de la cobdícia dels nans (a algú més li recorda a les mines de Mòria?). En aquesta empresa els persegueix l'assassí Entreri, que té com a missió trobar en Regis, i això els portarà a la darrera aventura del recull: recuperar el halfling de les mans del seu captor.

Després de l'avís de l'Amkiel, és inevitable la comparació entre les dues trilogies. Com ja vaig dir en el post de la primera, El elfo oscuro va de més a menys, on el menys és la seva sortida a la superfície. Per tant, no m'estranyava que la resta de llibres, fora de l'Antípoda Oscura, fossin més semblants a la història que no m'havia agradat que a la resta. Però no ha estat així. Si bé és cert que mantenir el nivell dels primers llibres de El elfo oscuro era complicat, Salvatore teixeix una història menys queca que la que trobem a la darrera part de la primera trilogia per construir una segona entrega plena d'emocions i batalles èpiques (i increïbles, però a qui li importa això?) que supera amb escreix molts altres llibres de fantasia.

Així doncs, seguiré devorant amb fruïció tots els volums on surti l'elf fosc (aquest m'ha durat tres o quatre dies escassos!). I és que he de reconèixer que, no per primera vegada, m'he enamorat.

(5)

PD: amb Drizzt m'he estrenat a la viquipèdia! Que al pobre només li havien dedicat un paràgraf...

El Mundo Invertido

El problema de que et deixin un llibre, si és bo, és que l'has de tornar. Fa molts, molts anys, això em va passar amb dos llibres. Amb el temps, d'aquests llibres només me'n va quedar un record vague de l'argument i de que eren extraordinaris. Però ni el títol, ni l'autor, ni cap detall útil que em permetés trobar-lo.

El primer d'aquests llibres era La Nave Estelar, que finalment vaig trobar de segona mà i fet caldo fa gairebé dos anys gràcies a que el meu pare sí que en recordava el títol (de fet, li havien deixat a ell, no a mi). El segon ha estat més difícil, però una intensiva -i poc precisa- cerca per internet per afegir-lo a la llista de 10 millors llibres de ciència ficció al final va donar com a resultat un títol: El mundo invertido. Sense pensar-m'ho dues vegades, aquella mateixa tarda vaig anar a Gigamesh... i el vaig trobar! També de segona mà, però en millor estat que La Nave Estelar.

Yo había cumplido las 650 millas de edad. Aquesta frase em va submergir de nou a El mundo invertido per reconstatar que, tot i que d'autor poc conegut, és una de les millor novel·les de ciència ficció que s'han escrit mai. El dia que fa 650 milles Helward Mann entra a la majoria d'edat i deixa l'Internat per començar el seu aprenentatge als gremis de primera categoria. Això li permet sortir a l'exterior i descobrir que Ciutat Terra, on ha viscut sempre, es manté en constant moviment, empesa sobre rails. Al llarg del aprenentatge, Mann passarà per tots els gremis: els Navegants, que trien el camí de la ciutat; els Constructors de Vies, que van fent el camí tot posant rails nous i arrencant els vells per reciclar-los; Trànsit, que gestiona els recursos; els Constructors de Ponts, la Milícia i, finalment, el Gremi del Futur, destí de Mann. En aquest camí, aprendrà perquè la ciutat es mou, i les funestes conseqüències que tindria que deixés de fer-ho.

Quan vaig recomençar l'aprenentatge amb Mann, no vaig poder deixar-lo fins que vaig acabar el llibre. I és que Christopher Priest no només crea personatges i situacions convincents, sinó tota una cosmogonia que, no per estranya, és menys creïble: de la mà de Mann, descobrim que Ciutat Terra avança sobre un planeta infinit contingut en un univers finit, i no hi ha cap incongrüència que ens permeti dubtar-ho.

Ens trobem, doncs, davant d'una petita obra mestra que per algun motiu no ha tingut la projecció que es mereix. Si teniu ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. Si us agrada la ciència ficció, pot ser la millor decisió que hagueu pres en molt temps.


ACTUALITZACIÓ 26/01: m'havia oblidat de valorar-lo! Aquí van les estrelletes.
(5)

Les Històries Veïnals al Diari de Barcelona

Com els que passeu per aquí de tant en tant ja deveu saber, el Veí de Dalt s'empre m'enreda en les seves mogudes catosfèriques. Una de les primeres en les que vaig participar van ser les Històries Veïnals, relats a vuit mans que ara mateix estan en la cinquena edició.

I al final, les històries han fet el salt mediàtic, de la mà del Diari de Barcelona (el digital, eh!). L'Albert Muñoz ha organitzat un reportatge veïnal a quatre veus, i per mi va ser un plaer inesperat que el Veí m'escollís per participar-hi, juntament amb ell mateix, el Puji i la Carme Rosanas.

www.diaridebarcelona.cat
El millor de l'experiència és com ens hem divertit. Fins i tot l'Albert, si fem cas del resum de l'experiència que ha publicat al blog del diari!

La Màscara de la Mort Vermella

"Va passar a finals del cinquè o sisè mes del seu retir, mentre la plaga feia estralls a l'exterior, quan el príncep Pròsper va proporcionar al seu miler d'amics un ball de màscares de la més insòlita magnificència.


Quin voluptuós quadre el d'aquest ball de màscares! Permetint-me descriure els salons on va tenir lloc. Eren set, en una filera imperial. En molts palaus aquestes fileres de salons constitueixen llargues perspectives en línia recta quan els batents de les portes estan oberts de bat a bat, de manera que la mirada arriba al final sense obstacle. Aquí, el cas era molt diferent, com es podia esperar per part del duc i de la seva assenyaladíssima preferència per tot allò estrany. Les sales estaven disposades e manera tan irregular que la mirada només en podia abastar una cada vegada. Al cap de vint o trenta iardes es trobava un sobtat revolt, i a cada cantonada, un aspecte diferent.

A dreta i esquerra, al mig de cada paret, un alta i estreta finestra gòtica comunicava amb un passadís tancat que seguia les sinuositats de l'estança. Cada finestral estava fet de vidres de colors que harmonitzaven amb el to dominant de la decoració de la sala en què s'obria. El que ocupava l'extrem oriental, per exemple, estava decorat de blau, i els finestrals eren d'un blau viu. La segona estança estava ornamentada i guarnida de porpra, i les vidrieres eren purpúries. El tercer, enterament verd, i verdes les seves finestres. El quart, ataronjat, rebia la llum a través d'una finestra ataronjada. El cinquè, blanc, i el sisè, violeta. El setè saló estava rigorosament folrat per penjaments de vellut negre, que revestien tot el sostre i les parets i queien sobre tapissos del mateix teixit i color. Però només en aquesta estança el color de les vidrieres no corresponia al del decorat.

Els finestrals eren escarlata, d'un intens color de sang."

Edgar Allan Poe, 1842
La màscara de la mort vermella

En homenatge al 200 aniversari del naixement de Poe.

Els 10 millors llibres de ciència-ficció

Llegeixo a Papel en blanco que el Times ha publicat la seva llista dels millors 10 llibres de ciència-ficció. Us la poso, comentada.

• La nau d'un milió d'anys, Poul Anderson: no puc opinar perquè no l'he llegida. Apuntada!
• La ràdio de Darwin, Greg Bear: no està malament, però ni en broma és un dels 10 millors llibres de ciència ficció.
• Les cròniques marcianes, Ray Bradbury: vergonya em fa confessar-ho, però tampoc l'he llegit.
• Somien els androides amb ovelles elèctriques?, Phillip K. Dick: no podria decidir-me a dir si és el millor dels seus contes, però sense cap mena de dubte Dick ha de ser a la llista!
• Solaris, Stanislav Lem: sé que molts la consideren una obra mestra, però (amb perdó), a mi em sembla un conyàs impressionant. I no hi ha excuses, que l'he llegit dues o tres vegades i en diferents moments de la vida!
  
• Canopus in Argos, Doris Lessing: no coneixia la seva faceta sci-fi, l'hauré d'explorar.
  
• 20.000 llegües de viatge submarí, Jules Verne: no he considerat mai Verne ciència ficció, suposo que perquè el que va preveure ja és realitat, però potser sí que mereix un lloc a la llista.
  
• La guerra dels móns, H. G. Wells: indiscutible.
  
• Els humanoides, Jack Williamson: aquest, tampoc el conec.
  
• El dia dels trífids, John Wyndham: un altre llibre que, tot i innocent en el plantejamen t i l'execució, s'ha guanyat un lloc a la llista per mèrits propis.
  

Jo hi afegiria La nave estelar, de Brian Aldiss; qualsevol llibre d'Asimov, el 2001 de Clarke, la saga d'Ender d'Scott Card (com a mínim el primer), Starship Troopers de Henlein, o El mundo invertido, de Christopher Priest, entre altres!

Com ho veieu?

Los Viajes en el Tiempo

L'altre dia, a casa el meu pare, necessitava un llibre amb urgència (no entraré en detalls) i, sense ni mirar la prestatgeria, vaig agafar el primer que vaig trobar a l'atzar. La casualitat va voler que l'escollit fos Los viajes en el tiempo y el universo de Einstein, de l'astrofísic Richard Gott, i així m'ha estat possible arribar a conèixer una altra d'aquestes estranyes persones que no només són grans científics sinó també excel·lents divulgadors del camp en què treballen.

Va ser obrir Los viajes en el tiempo i quedar-m'hi enganxada. I no pot ser menys amb un llibre que comença el prefaci dient "los hijos de mis vecinos están convencidos de que tengo una máquina del tiempo en mi garaje", i obre el primer capítol amb una cita de La máquina del tiempo d'H.G. Wells. Per si això fos poc, tot aquest capítol és un repàs dels principals referents de ciència ficció del segle: La máquina del tiempo, Regreso al futuro, Cronopaisaje, Las alucinantes aventuras de Bill i Ted (jo en recordo els dibuixos animats), Vosotros, los zombies, Star Trek... Tots ells ens condueixen al llarg d'una introducció de luxe a les possibilitats i paradoxes del viatge en el temps.

Despres d'El sueño del viaje del tiempo passem a El viaje al futuro. Si algú no entén (fins allà on és possible) la relativitat d'Einstein llegint aquest capítol, dubto que la pugui arribar a entendre mai. Després de veure de quines dues maneres podem viatjar al futur ens traslladem a El viaje al pasado, i a partir d'aquí les coses es compliquen una mica. Tot i això, amb la seva brillant prosa i les seves metafòres, exemples, diagrames i referències Gott ens va rescatant dels punts més foscos i ens fa revel·lacions sorprenents: el motor de distorsió d'Star Trek sí que ens podria permetre viatjar al passat. A continuació ve El viaje en el tiempo y el origen del Universo, el capítol més complex i sospito que el més científicament controvertit, on es repassen les diferents teories de l'origen i destí de l'univers, des del Big Bang fins a propostes més divertides com que el nostre univers es va originar en un bucle temporal. El llibre es clou amb un Informe desde el futuro com a conclusió.

D'aquest llibre pràcticament només en tinc lloances, i puc afirmar sense cap mena de dubte que és un dels millors llibres de divulgació que he llegit mai. De fet, n'he tret inspiració per una bona temporada de posts a la lent! L'únic capítol que fluxeja és el darrer, on es dedica a jugar amb l'estadística per fer una sèrie de prediccions, si bé estadísticament rigoroses i fins a cert punt divertides, al meu parer absurdes a la pàctica per la seva amplitud (la Gran Muralla Xinesa es mantindrà dempeus més de 56 anys i menys de 86.160) i sense massa relació amb la resta del llibre. Però no m'hi acarnissaré pas per aquesta petita disgressió!

(5)

El Quadern Gris 2.0

Fa pocs anys un diari venia, em penso que el diumenge, clàssics de la literatura per 1€. L'edició, evidentment, era una porqueria, però em va permetre fer-me amb llibres que tenia pendents i mai havia llegit. Un d'ells va ser El quadern Gris, de Josep Pla, però he de reconèixer que no el vaig acabar. Tot i que m'agradava, al final em va avorrir.

Ara, a través d'El Bloc del Bixo he descobert una iniciativa sorprenent: el blog d'El quadern gris. El blog va començar el 8 de març de 2008 amb l'inici del dietari de Pla, del 8 de març de 1918. I cada dia han anat penjant l'entrada corresponent per formar el que ells en diuen El quadern gris... al cap de 90 anys.


Una bona manera d'acostar-nos al quadern, amb un capítol per dia. Precisament avui, l'entrada parla de la seva inscripció com a soci de l'Ateneu Barcelonès, un lloc on he estat diverses vegades aquest darrer any i que m'ha fascinat.

El blocaire invisible (II)

Seguint amb el tema, la meva blocaire invisible ha estat la Tirai, que m'ha regalat aquest fantàstic vídeo fet per ella:

Segur que als que passeu de tant en tant per la lent us sona la banda sonora!

El blocaire invisible

Finalment ha arribat el gran moment en què tots els blocaires invisibles ens traiem la màscara i fem el nostre regalet virtual al blog que ens va tocar al sorteig.

La sort m'ha fet amiga invisible (ara ja ben visible) d'en Pere, de Saragatona, un blog de literatura i reflexió (o de reflexió i literatura) que, com deia a les pistes, és tot un veterà de la catosfera, amb gairebé 4 anys de vida i una mitjana de més de 300 posts anuals. Des que el vaig conèixer, quan em va regalar la imatge de la seva portada del Misteri del Solitari, que m'hi he acostat de tant en tant per veure què va dient, però mai l'havia sotmès a un escrutini com el d'ara, en què he hagut de pensar què li podria agradar.

Com en tots els blogs, no només els posts de Saragatona ens dónen informació sobre en Pere: la barra lateral també ens n'explica coses. Pel seu perfil sabem que és Sagitari, però mostra de la seva personalitat és que ens ho il·lustra amb un fragment del Tractat d'Astronomia de Ramon Llull. També veiem que li agrada jugar amb les lletres, si més no amb les que formen el seu nom; i tenim molt clara quina és la seva divisa (discreta).

Tota aquesta informació, juntament amb el que he anat aprenent dels seus posts, m'ha fet ballar el cap dies i dies, però finalment, després de produir i descartar infinitat d'idees, aquí ve el meu regal d'amic invisible, una cal·ligrafia discontínua que intenta representar els versos que presideixen Saragatona:


Espero que t'agradi!

The Little Big Book of Chills and Thrills

La Palillo ha anat a passar les vacances al país de les tulipes (i també del Miffy) i de part de la sil m'ha portat, en directe des de la meva llibreria anglesa preferida d'Amsterdam (és que les holandeses no les entenc), The little big book of chills and thrills.

Aquest és un llibre d'aquells que no es llegeixen d'una sola tirada. Com ens diu la portada, al llarg de les seves 350 pàgines hi podem trobar malediccions, històries de fantasmes, supersticions, poemes (terrorífics), llegendes, contes fantàstics, trucs màgics, conjurs, i fins i tot receptes d'ultratomba. Tot això amenitzat amb il·lustracions antigues, fotografies, detalls gràfics a totes les pàgines (que, per cert, estan numerades per un dimoniet vermell de cames llargues... potser en titivil?) i diferents colors de tinta adaptats al text.

Quan obrim les seves pàgines a l'atzar, ens podem delectar amb el Cant de les Bruixes de Macbeth, instruccions precises per fer tinta invisible (i poder-la llegir després), un conjur d'amor, la recepta dels brownies del cementiri o un fragment de Frankestein. O, el millor de tot... la trobada d'en Bilbo amb en Gòllum i el seu concurs d'endevinalles!

Així doncs, una altra petita joia per la prestatgeria. Ara només cal pensar si el seu lloc és amb els llibres especials o bé a la lleixa de Tolkien.

Pista 4/4: una vegada, quan Biblosfera era jove, el meu blocaire invisible em va fer un regal.

Cuentos Completos II

Avui un apunt breu per comentar Cuentos Completos II, el segon volum del recopilatori de relats breus de Phillip K. Dick. Com ja vaig comentar en el seu dia, el primer llibre agrupava els contes escrits entre 1951 i 1952. En aquesta segona entrega es recullen 25 relats més, que finalitzen l'obra de 1952 i inclouen també la de 1953.

La majoria d'aquests relats estan centrats en les conseqüències d'una guerra nuclear mundial (americans contra russos, com toca per l'època). Alguns s'ambienten directament en el devenir d'aquesta guerra fictícia, amb un escenari on robots complexos lluiten en el lloc dels humans, i d'altres són post-apocalíptics. Els darrers exploren des de diferents angles diverses situacions que ja s'havien apuntat al primer volum, principalment humans vivint sota la superfície o en d'altres planetes que intenten recuperar la Terra en poder de mutants o robots; però també hi introdueix variables com els canvis temporals.

A part d'aquest tema, Dick segueix empenyent els límits d'allò que ens fa humans, la relació amb els robots o el concepte de Déu. Tot i que ha passat poc temps des dels relats del primer volum, Cuentos Completos II ens ofereix històries més madures, amb molts arguments semblants als del llibre anterior però amb una execució més precisa: comencem a passar de les idees genials als relats genials.

(5)

Pista 3/n: sospito que el meu blogaire invisible i jo compartim barri, o gairebé.