La Casa de les Belles Adormides

La història de La casa de les belles adormides és per mi la història del descobriment d'una petita gran llibreria, A peu de pàgina, que per cert també té blog.

A peu de pàgina és un llibreria de barri situada al carrer Major de Sarrià. Més que una llibreria, de fet és una llar de llibres. Ampla i espaiosa, amb pocs llibres seleccionats i ordenats amb cura, és un bon lloc on perdre's una estona entre els lloms de les obres que s'arrengleren a les prestatgeries. I entre elles vaig trobar aquesta petita joia, La casa de les belles adormides, l'excusa perfecta per comprar alguna cosa en una llibreria de la que no volia marxar amb les mans buides.

La casa de les belles adormides és un secret ben amagat, una casa només per bons clients, fidels i de confiança. De confiança, perquè ja res poden fer a les noies adormides els vells que jeuen al seu costat esperant, potser, retrobar una espurna de la seva joventut passant la nit al costat d'una jove bellesa narcotizada.

Com resulta evident només veient-ne la portada, aquesta és una novel·la japonesa. Com a tal, segueix un ritme sinuós, pausat, a vegades una mica aliè, però que atrapa el lector en una tranquil·la frisança. Es despertarà alguna noia, alguna nit? El vell Eguchi no és tan vell, no tan de confiança com els altres clients. Tanmateix, al costat de les belles adormides, que al mateix temps l'atreuen i el repugnen, recordarà amors passats, aventures fugaces. Una aroma, un pit blanc, uns llavis que s'entreobren... amb cada gest, les noies desperten la seva passió encara no morta, i els seus records enterrats.

Com la llibreria on el vaig trobar, La casa de les belles adormides destil·la repòs i desprèn un embruix suau, només apte per ser assaborit sense presses.

(5)

Properament, més llibres pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Crepúsculo
  

La Solitud dels Nombres Primers

Tot sovint compro llibres per instint, només pel títol, o la portada, o la enquadernació. Hi ha llibres que em criden, i els compro pràcticament sense llegir-ne la contraportada. Evidentment, això és un risc. Encara que normalment l'encerto, a vegades hi ha excepcions, i generalment aquestes són més aviat catastròfiques. Aquest ha estat, precisament, el cas del llibre que m'ocupa avui (passat davant d'altres que vaig llegir abans pel comentari de l'ariadna).

El títol, evidentment, em transmetia matemàtica, tot i que no esperava pas que fos un llibre científic. Tot i això, tampoc esperava una història angoixant, grisa, que obre finestres temporals a la vida de dos personatges desgraciats que graviten un al costat de l'altre, acostant-se però mai arribant-se a trobar... com els nombres primers. La solitud dels nombres primers és la solitud de dues persones que perverteixen i deformen les pròpies vides, de dos éssers condemnats a l'autoostracisme per la seva incapacitat de comunicar-se. De dues persones, en definitiva, capaces de destruir tot el que coneixen i estimen només amb la seva pròpia presència.

No és un llibre que em desagradi perquè estigui mal escrit. Simplement és una història que no m'interessa, que no complia les meves expectatives (fossin quines fossin), que no m'ha fet connectar amb els personatges, que és avorrida, que resulta previsible, que és massa oberta, que té un final ensopit. Una història, probablement, més apta pels amants dels llibres intimistes que per mi.

(2)

Properament, més llibres pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas
• Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
• Les belles adormides
  

Only You Can Save Mankind

Què faries si, a mitja batalla espacial, l'enemic es rendís? Això és exactament el que li passa a en Johnny Maxwell quan és a punt de derrotar la darrera nau de la pantalla, a punt de passar al següent nivell (no pensàveu que parlava d'una batalla de debò, oi?). Què pot fer en Johnny? Perquè el joc té un botó per disparar, però no en té cap per acceptar una rendició. I ara ell és l'únic que pot salvar els Scree Wee de la masacre que els infligeixen els humans des de milers d'ordinadors d'arreu del món.

Suposadament, aquest és un llibre infantil. Però a part de que el protagonista és un nen, d'infantil no en té res. Only you can save mankind és una metàfora molt aguda que té com a teló de fons la guerra del Golf, una guerra que per Johnny no és pas més real que la que ell manté contra els Scree Wee: un desplegament de llum, color i explosions a través d'una pantalla.

Això sí, com en tots els llibres de Pratchett, la crítica i ironia socials subjacents no deixen d'estar amanides de grans moments de comicitat entranyable. Com la reflexió d'en Johnny en treure un alienígena d'un paquet de cereals. O com el moment inoblidable en què, volant per l'espai escortant als Scree Wee, es troba les restes d'una altra civilització esclafada pels humans, els vells amics Space Invaders.

Una història del·lirant i plena d'humor, on la ficció es barreja amb la realitat dins i fora el llibre, dins i fora la pantalla, dins i fora el cap del pobre Johnny. Un altre llibre imprescindible de Pratchett.

(5)

Properament, més llibres pendents de comentar:

• Olor de colònia
• La soledat dels nombres primers
• La nave de un millón de años
• Sendas de tinieblas