Spellwright

La dislèxia és un transtorn de la lecto-escriptura que pot arribar a tenir un impacte considerable en les persones que la pateixen. Però si, a més, l'individu dislèxic és un mag en un món on la màgia consisteix en dotar les paraules d'una dimensió física i tangible real, i on un error ortogràfic pot tenir conseqüències fatals, la situació es complica.

Això és precisament el que li succeeix a Nicodemus Weal, el protagonista d'Spellwright, la primera novel·la de Blake Charlton. Per si fos poc, la rival directa del seu tutor apareix morta, i algú comença a assassinar cacògrafs per tal de localitzar en Nicodemus. Mentre intenten escapar del misteriós enemic que cerca Nicodemus, ell i Shannon (el tutor) s'hauran d'enfrontar al gremi de mags (spellwrights), que els considera principals sospitosos d'aquestes morts.

En la línea d'altres llibres d'autors novells que estan apareixent darrerament, com El nombre del viento o Nacidos de la Bruma, Spellwright destaca des de la primera pàgina per la seva originalitat. Però a més, Blake és capaç d'anar més enllà: no només crea un univers de paraules sòlides en el sentit més literal de l'expressió si no que, tot i situar-se en un món fantàstic, l'autor el dota d'uns fonaments biològics més que familiars. I, gràcies al seu substrat mèdic (o malgrat ell), ho fa en la mesura justa, sense que es noti massa ni, com passa sovint, ficar la pota.

Així doncs, si bé l'argument pot tendir als clàssics (noi desamparat amb vistes d'esdevenir un heroi o antiheroi amb grupet d'amics que l'ajuden), la disfressa amb que el vesteix Blake fa que, indubtablement, valgui la pena donar-li una oportunitat. La mala notícia? Spellwright no és més que el principi d'una trilogia, així que, com m'està passant massa sovint darrerament, tocarà esperar per veure com continua.

(5)