En un dels primers posts que vaig escriure després de reobrir el blog vaig mencionar
Nacidos de la bruma, la trilogia de Brandon Sanderson composta per
El imperio final,
El pozo de la ascensión i
El héroe de las eras. En aquell moment només n'havia pogut llegir els dos primers llibres, ja que el darrer encara no havia estat publicat. Ara, però, que ja els he llegit tots tres, els ha arribat l'hora de protagonitzar una entrada. Això sí, abans de començar, un advertiment: com que aquest post va dedicat a la saga completa, la sinopsis conté spoilers (si més no, més dels habituals). Així doncs, els amants de la intriga salteu-vos el paràgraf següent!
(
El imperio final) En un món cobert de cendres i boira la noblesa té poders alomàntics, poders màgics impulsats per la ingestió de metalls, mentre els skaa viuen esclavitzats. Fins que Vin, una jove skaa bastarda d'un noble alomàntic, entra en contacte amb un grup de lladres que ha decidit derrocar el Lord Legislador, l'immortal que governa amb mà de ferro aquesta societat desigual. (
El pozo de la ascensión) Les coses, però, no són tan simples com això, i la mort del Lord Legislador no condueix a la igualtat i la pau per la que han lluitat la Vin i en Kelsier. Les guerres entre antics nobles i nous governadors skaa assolen la terra, i mentrestant la cendra cada vegada cau amb més força i les boires comencen a aparèixer durant el dia. L'única opció sembla ser trobar el pou de l'ascensió, el pou d'on el Lord Legislador va treure el poder per controlar les boires fa mil anys. (
El héroe de las eras) La Vin ha trobat el pou de l'ascensió, i el seu sacrifici només ha aconseguit alliberar la força maligna que residia al seu interior. Ara, no li quedarà més remei que aconseguir comprendre la natura d'aquest nou perill, mentre les boires maten a la població i la guerra sembla inacabable.
El imperio final em va sorprendre, sobretot, per la seva originalitat, i em va atrapar des de les primeres pàgines. Des del principi és un viatge curiós per comprendre l'alomància i el poder dels seus metalls, que es van descobrint de la mà de Vin i del seu entrenament. Però més enllà d'això és un llibre trepidant, amb molts acció (sobretot a mesura que avança) i tocs d'humor, on no hi sobra ni una pàgina. I és un llibre que es podria acabar en la darrera pàgina... si més no, si ignores una de les seves darreres frases.
Però és aquesta frase la que condueix a
El pozo de la ascensión, una segona part més pausada, en ocasions massa política, on l'autor deixa entreveure més de si mateix i la seva ideologia, igual que fa a
Elantris. Tot i això, lentament, recupera l'acció que caracteritza el primer llibre, i ens deixa amb un final obert i sorprenent que condueix a la tercera part,
El héroe de las eras. Aquest és un entremig entre els dos primers, un llibre més llarg que agafa ràpidament el ritme i on es resolen tots els petits i grans enigmes que s'han anat obrint a través de la saga. I, al contrari del que passa massa sovint, les respostes són consistents i tenen en compte tot de petits detalls que la primera vegada que els llegeixes semblen accessoris, però al final conformen un tapís sòlid. L'única crítica? Un final massa optimista. Perquè una cosa és tenir respostes, i l'altra, que aquestes permetin solucionar-ho tot.
(5)
PD: pels posseïdors d'e-readers, tota la trilogia (i
Elantris)
aquí.
La emperatriz de los etéreos va ser el primer llibre que vaig llegir de la Laura Gallego, i una molt bona experiència. Després, Memorias de Idhún em va agradar tant que en menys de sis mesos he llegit la trilogia sencera dues vegades. No cal dir doncs que, quan vaig trobar Crónicas de la Torre, no vaig dubtar ni cinc segons a començar la saga.
