Una de les principals preocupacions dels pares els primers mesos de vida d'un bebè (o de dos, pel que fa al cas), és la mort sobtada del lactant. I no és pas un problema per prendre-se'l a broma!
Una de les pegues de la mort del lactant és que no se'n saben les causes. Tot i que es porta molt temps investigant, encara no està clar què ho provoca, tot i que se n'han identificat uns quants factors de risc: prematuritat (tengui), part múltiple (tengui), que els nens dormin junts (tengui, però ja no perquè no hi caben al mateix moisès), alletament amb biberó (tengui), i el factor de risc en majúscules: DORMIR CARA AVALL. En aquests moments, els que no hagueu tingut fills recentment estareu pensant: però si quan jo vaig tenir els meus els havia de fer dormir així! Doncs sí, quan jo era un bebè també dormia cara avall, perquè si no corria risc de mort del lactant. Però els temps canvien, i sembla que avui en dia s'han fets uns quants estudis (que no he tingut pas temps de mirar... Dan, et deixo la idea per si et ve de gust) que demostren que el que és perillós és dormir mirant el matalàs.
Però el nens, fins i tot quan tenen un mes de vida, són molt i molt tossuts (i quan en tenen cinc encara més). Així, resulta que un bon dia una de les bessones va decidir que a ella, això d'estar-se mirant el sostre per dormir, no li anava, i no va voler dormir mai més de cara amunt. Quan li vam dir a la infermera de la pediatra de la Seguretat Social que la nena dormia cara avall, ens va mirar com si acabéssim d'anunciar que li posem cianur al biberó, i ens va prohibir terminantment que li ho deixéssim fer fins que complís l'any. En canvi, quan ho vam dir al pediatra de la mútua (aquest no té infermera, és capaç de pesar les nenes ell solet), ens va mirar més aviat amb cara de pena, i amb molta sinceritat ens va dir que sí, que hi ha bebès que només volen dormir cara avall, però que a la vista dels darrers estudis no ens podia dir amb la consciència tranquil·la que la deixem fer. Això sí, ens va donar un bon consell: quan s'hagi adormit, gireu-la de cantó. He dit ja que els nens són tossuts? Doncs ho són, i el consell no va servir de res. Només girar-la, es despertava bramant.
El final de la història us el podeu imaginar. Després d'uns quants dies de baralles, plors i no dormir, vam claudicar, ens vam encomanar al monstre espagueti volador, i vam decidir que la nena dormís com li donés la gana. Això sí, no li hem tornat a dir res a la infermera del pediatra. I és que, en el fons, som uns mals pares, però això no cal que ella ho sàpiga!
7 comentaris:
Quins records. Aquelles anades de nit a acostar l'orella a la seva cara per veure si respiraven. Això de ser pare és un abonament al patir. Imagino que tots els pares hi hem passat.
Les meves també van acabar dormint com els hi donava la gana.
buf, i respiren molt fluixet! a vegades els toques i tot a risc de despertar-los per assegurar-te'n!
Mala mare :P
Si et deixes endur per tot el que es diu ...
En tot cas, a mi no em feia gaire gràcia tampoc que dormissin boca-terrossa, per que a mi dormir així tampoc m'agrada. El que feia per evitar-ho era enroscar una tovallola o dues molt ben enroscades (que quedin fortes, en forma de cilindre) i posar-les com a parets ben arrapades al cos per que es quedessin de costat.
En Miaquet va decidir dormir de costat als primers mesos. Ara a l'any dormí com ni dóna la gana, tot i que cap a les sis del matí d'aquestes nits fredes el que li agrada es dormir enmig de son pare i sa mare ;)
Elrohir, si el problema no és que es giri, és que directament no vol estar cara amunt! De fet, ara a vegades es gira ella sola cara munt accidentalment i es queixa :D
carquinyol, si, això de dormir al llit dels pares també els agrada. Més d'una dia acabem els quatre i el gat, tots al llit! Sort que és gran :D
Em sembla que a tots els que hem estat pares ens ha passat el mateix. Vam preguntar a la pediatra, vam parlar amb amics, vam buscar estudis sobre la mort sobtada, ... i recordo moltes vegades haver-me acostat a la meva filla per notar si respirava. No patiu més del compte, que no serveix de res.
Xavi, al principi la veritat és que jo estava molt obsessionada, però poc a poc m'he anat relaxant... espero que per bé!
Publica un comentari a l'entrada