Las hormigas

Como explorador, fue la pata.
En el lugar, fue el ojo;
y de regreso es el estímulo nervioso.

Una formiga sexuada mascle que és l'única supervivent d'una expedició de caça aniquilada per una arma secreta, presumptament desenvolupada per les formigues nanes. Un pare de família a l'atur que hereta una casa amb l'avís que sota cap concepte no pot entrar al soterrani. Aquestes són les dues històries aparentment divergents que omplen els pàgines de Las hormigas, de Bernard Werber, fins a confluir en un final inesperat.

El primer que destaca de Las hormigas és la seva excel·lent documentació, que gairebé el podria convertir en un llibre de divulgació novel·lada sobre el tema. I és que Werber, que ha treballat uns anys com a periodista científic, sembla que és un apassionat d'aquests petits insectes, als que retrata com l'altra espècie dominant a la terra.

Però això no és tot. El llibre ens ofereix dues històries completament diferents que es donen pas l'una a l'altra de manera ambigua, de manera que tot sovint el lector triga unes quantes paraules -o fins i tot frases- a adonar-se que el món ha canviat de mida per fer-se gran com una persona o bé petit com un insecte. I així passem de l'aventura trepidant del mascle 53, la princesa 56 de primavera i la guerrera asexuada 103.683, perseguides per les rebels d'olor de roca, al misteri dels humans que, d'un en un o en grups, van desapareixent per la porta del soterrani. Tot amenitzat pels extractes de l'Enciclopedia del saber relativo y absoluto, d'Edmond Wells, antic propietari de la mansió.

Potser no és el millor llibre que s'ha escrit mai. Potser el final de la història dels humans és una mica fluix. Però indiscutiblement, és un llibre que s'ha de llegir. 

(5)

Imatge obtinguda de Hormigas Amarillas

Professor Layton and the last specter

L'aventura més recent del professor Layton, "Professor Layton and the last specter" o "Professor Layton and the Spectre's Call" a Europa, és en realitat la primera. En aquesta preqüela el professor coneix el seu famós ajudant, Luke, que en realitat és qui el crida per resoldre el misteri de l'espectre que està destrossant el poble de Misthallery.

Aquesta quarta entrega del joc, igual que la segona i la tercera, no aporta res. No em malinterpreteu: en aquest cas, que no aporti res és absolutament fantàstic. Tenim el mateix joc que ja ens agradava, amb una pila de trencaclosques nous per resoldre, com si fos una nova fornada dels nostres pastissets preferits als quals només han canviat la decoració.

Com sempre, trobem jocs amb diferents nivells de dificultat i per tots els gustos: d'observació, de lògica, d'orientació en l'espai, o matemàtics, i cadascun d'ells té la seva dificultat indicada en picarats. Tot i això, trobo aquesta classificació enganyosa, ja que o bé el meu cervell funciona al revés que el dels creadors del joc, o la valoració de la dificultat no és gaire encertada.

Com sempre també cada enigma té quatre pistes (les dues primeres generalment bastant estúpides) com a ajuda per resoldre'l que ens costaran monedes de les que es troben pels carrers. I per si amb tots aquests puzzles no en tenim prou, el joc pot complementar-se, igual que passava amb el tercer (però em penso que no amb el segon), amb més trencaclosques que es poden baixar setmanalment d'internet.

A més, també tenim els tres minijocs. En aquest cas el primer, força entretingut, tracta d'un tren que ha d'aconseguir arribar a destí passant per totes les estacions i sense xocar ni amb altres trens ni amb els cotxes que creuen la carretera. El segon, on un peix que recull monedes impulsat per bombolles, és bastant odiós; mentre que el tercer i més facilet és un teatre de titelles on hem d'encertar la paraula que completa el diàleg, traient-la d'una llista.

Finalment hi una secció que pel que llegeixo a Europa sembla que no ha arribat, que es diu London Life. Però com que no l'he pogut provar, no opino!

(5)

Mals pares: postures de dormir

Una de les principals preocupacions dels pares els primers mesos de vida d'un bebè (o de dos, pel que fa al cas), és la mort sobtada del lactant. I no és pas un problema per prendre-se'l a broma!

Una de les pegues de la mort del lactant és que no se'n saben les causes. Tot i que es porta molt temps investigant, encara no està clar què ho provoca, tot i que se n'han identificat uns quants factors de risc: prematuritat (tengui), part múltiple (tengui), que els nens dormin junts (tengui, però ja no perquè no hi caben al mateix moisès), alletament amb biberó (tengui), i el factor de risc en majúscules: DORMIR CARA AVALL. En aquests moments, els que no hagueu tingut fills recentment estareu pensant: però si quan jo vaig tenir els meus els havia de fer dormir així! Doncs sí, quan jo era un bebè també dormia cara avall, perquè si no corria risc de mort del lactant. Però els temps canvien, i sembla que avui en dia s'han fets uns quants estudis (que no he tingut pas temps de mirar... Dan, et deixo la idea per si et ve de gust) que demostren que el que és perillós és dormir mirant el matalàs.

Però el nens, fins i tot quan tenen un mes de vida, són molt i molt tossuts (i quan en tenen cinc encara més). Així, resulta que un bon dia una de les bessones va decidir que a ella, això d'estar-se mirant el sostre per dormir, no li anava, i no va voler dormir mai més de cara amunt. Quan li vam dir a la infermera de la pediatra de la Seguretat Social que la nena dormia cara avall, ens va mirar com si acabéssim d'anunciar que li posem cianur al biberó, i ens va prohibir terminantment que li ho deixéssim fer fins que complís l'any. En canvi, quan ho vam dir al pediatra de la mútua (aquest no té infermera, és capaç de pesar les nenes ell solet), ens va mirar més aviat amb cara de pena, i amb molta sinceritat ens va dir que sí, que hi ha bebès que només volen dormir cara avall, però que a la vista dels darrers estudis no ens podia dir amb la consciència tranquil·la que la deixem fer. Això sí, ens va donar un bon consell: quan s'hagi adormit, gireu-la de cantó. He dit ja que els nens són tossuts? Doncs ho són, i el consell no va servir de res. Només girar-la, es despertava bramant.

El final de la història us el podeu imaginar. Després d'uns quants dies de baralles, plors i no dormir, vam claudicar, ens vam encomanar al monstre espagueti volador, i vam decidir que la nena dormís com li donés la gana. Això sí, no li hem tornat a dir res a la infermera del pediatra. I és que, en el fons, som uns mals pares, però això no cal que ella ho sàpiga!

Cupcakes de dues xocolates

El regal de Nadal de la Palillo van ser dos llibres de cuinetes, un d'ells Cupcakes: magdalenas creativas d'Amanda Laporte. I em va faltar temps per començar a experimentar! Tan aviat com vaig tenir temps em vaig estrenar amb una recepta que semblava prou fàcil: els cupcakes de dues xocolates.

Primer vaig preparar tots els ingredients: ous, mantega, sucre, llet, farina, llevat, xocolata picada i cacao en pols (en aquest cas, altrament dit Cola-cao). I no ens oblidem dels paperets!

 

A continuació, barregem la mantega, el sucre i els ous:

I quan està llet, hi  afegim la farina amb el llevat i les xocolates:

I quan ja està tot ben barrejat, a omplir els paperets i al forn! 

 

Aquesta primera part era la fàcil, i el resultat va ser prometedor: 12 cupcakes amb prou bona pinta!

Mentre es coïen, va venir la part complicada, el topping, que ja avanço que va ser un desastre absolut. Com sempre, primer exposició dels ingredients, que no és cas d'anar pesant mentre ets a mitja feina.

Desfer la xocolata blanca...

Barrejar-hi el sucre glacé i la nata per muntar, i deixar refredar.

Teòricament, després de deixar-ho refredar quedava una pasta més o menys sòlida que permetia fer això:

 

Però la realitat és que la barreja no es va arribar a endurir mai prou, de manera que la xocolata estava mig desfeta i vaig acabar obtenint... això:

Massa nata? La nata havia de ser muntada? Xocolata de mala qualitat? De tota manera estaven boníssims, així que no em desanimo a seguir provant! De fet, ja he fet el segon experiment, que penjaré properament...

Bon profit!

El lector de cadáveres

Quan vaig veure El lector de cadáveres, d'Antonio Garrido, a la pàgina principal d'Amazon, d'entrada em va fer una mica de mandra. Al mateix temps, però, també em va picar la curiositat, ja que està inspirada en la vida de Song Cí, segons el llibre el primer membre d'una elit de forenses a la Xina medieval.

A través de les pàgines de El lector de cadáveres, Cí supera tota mena de penalitats a través de les quals passa de ser un camperol de classe baixa, a un estudiant avançat cridat a resoldre una sèrie d'assassinats al voltant de l'emperador. I tot i que al podria semblar la típica novel·la que una vegada l'Amkiel va classificar de filosofia americana "just do it", mentre la llegeixes dóna la impressió constant que vol ser alguna cosa més que això.

Ens trobem doncs davant una novel·la d'argument senzill i previsible on la fantasia es trena al voltant d'un personatge històric del qual hi ha molt poca informació més enllà de la seva obra mestra, el llibre Collected Cases of Injustice Rectified. Però tot i que el fil conductor del llibre no és gran cosa, està embolcallat per una curosa ambientació històrica que li confereix cert pes específic dintre del gènere. I és que, si bé no la consideraria una gran novel·la, veient la baixa qualitat que pobla el gènere bé es mereix una menció.

(4)

Imatge obtinguda de Novela histórica

La llave del tiempo

Com ja sabeu els qui fa temps que em coneixeu, tinc una estranya debilitat pels llibres infantil i juvenils, sobretot els de fantasia i ciència ficció. Aquest darrer mes, aquesta debilitat s'ha vist satisfeta amb una sèrie que vaig descobrir cercant lectures per internet, La llave del tiempo.

La llave del tiempo consta de vuit llibres: La torre i la isla, La esfera de medusa, La ciudad infinita, El jinete de plata, Uriel, La puerta de Caronte, El palacio del silencio, i El viaje de Zoé. Al llarg dels vuit volums els autors, Ana Alonso i Javier Pelegrín, desgranen les aventures de cinc joves, quatre d'ells amb poders especials, que cerquen descobrir el seu origen (i, de pas, salvar el món) en una complexa trama que els porta endavant i enrere en el temps.

 

Això és precisament el més interessant de la sèrie: la seva particular visió dels viatges en el temps, que exclou la possibilitat de que es produeixin paradoxes i, en canvi, introdueix un factor d'inevitabilitat que impel·leix als protagonistes a repetir les mateixes accions que els havien dut a les situacions exposades. Tot i que no sóc una experta en el tema més enllà del que he llegit en altres novel·les de ciència ficció, el punt de vista exposat és prou interessant. I encara que no hi estic totalment d'acord, he de reconèixer que l'argument està ben trenat, és consistent i no entra en contradiccions evidents.

Com moltes altres novel·les juvenils, La llave del tiempo fa un esforç evident -potser massa- per transmetre un seguit de valors que, en general, són positius: l'amistat, la perseverança, la responsabilitat... tot i això, en ocasions li he trobat un punt que tendeix a l'adoctrinament, sobretot en dos aspectes: l'ecologisme i, curiosament, la "pirateria" musical. Aquest darrer aspecte està exposat d'una manera tan descarada que em va fer gràcia i irritar a parts iguals.

En global, La llave del tiempo ha estat un descobriment interessant, una sèrie que recomanaria a qualsevol adolescent amant de la ciència ficció i, perquè no, fins i tot a alguns adults.

PD: podeu trobar el primer capítol de cada llibre per descarregar a la pàgina oficial de la saga, i en e-book els sis primers llibres. Els dos darrers, a la llibreria.

(4)

Imatge obtinguda de Música y libros