BibloSfera

Las hormigas

2012-01-25T13:07:00.001+01:00

Como explorador, fue la pata.
En el lugar, fue el ojo;
y de regreso es el estímulo nervioso.

Una formiga sexuada mascle que és l'única supervivent d'una expedició de caça aniquilada per una arma secreta, presumptament desenvolupada per les formigues nanes. Un pare de família a l'atur que hereta una casa amb l'avís que sota cap concepte no pot entrar al soterrani. Aquestes són les dues històries aparentment divergents que omplen els pàgines de Las hormigas, de Bernard Werber, fins a confluir en un final inesperat.

El primer que destaca de Las hormigas és la seva excel·lent documentació, que gairebé el podria convertir en un llibre de divulgació novel·lada sobre el tema. I és que Werber, que ha treballat uns anys com a periodista científic, sembla que és un apassionat d'aquests petits insectes, als que retrata com l'altra espècie dominant a la terra.

Però això no és tot. El llibre ens ofereix dues històries completament diferents que es donen pas l'una a l'altra de manera ambigua, de manera que tot sovint el lector triga unes quantes paraules -o fins i tot frases- a adonar-se que el món ha canviat de mida per fer-se gran com una persona o bé petit com un insecte. I així passem de l'aventura trepidant del mascle 53, la princesa 56 de primavera i la guerrera asexuada 103.683, perseguides per les rebels d'olor de roca, al misteri dels humans que, d'un en un o en grups, van desapareixent per la porta del soterrani. Tot amenitzat pels extractes de l'Enciclopedia del saber relativo y absoluto, d'Edmond Wells, antic propietari de la mansió.

Potser no és el millor llibre que s'ha escrit mai. Potser el final de la història dels humans és una mica fluix. Però indiscutiblement, és un llibre que s'ha de llegir.

(5)

Imatge obtinguda de Hormigas Amarillas

Professor Layton and the last specter

2012-01-16T10:34:00.002+01:00

L'aventura més recent del professor Layton, "Professor Layton and the last specter" o "Professor Layton and the Spectre's Call" a Europa, és en realitat la primera. En aquesta preqüela el professor coneix el seu famós ajudant, Luke, que en realitat és qui el crida per resoldre el misteri de l'espectre que està destrossant el poble de Misthallery.

Aquesta quarta entrega del joc, igual que la segona i la tercera, no aporta res. No em malinterpreteu: en aquest cas, que no aporti res és absolutament fantàstic. Tenim el mateix joc que ja ens agradava, amb una pila de trencaclosques nous per resoldre, com si fos una nova fornada dels nostres pastissets preferits als quals només han canviat la decoració.

Com sempre, trobem jocs amb diferents nivells de dificultat i per tots els gustos: d'observació, de lògica, d'orientació en l'espai, o matemàtics, i cadascun d'ells té la seva dificultat indicada en picarats. Tot i això, trobo aquesta classificació enganyosa, ja que o bé el meu cervell funciona al revés que el dels creadors del joc, o la valoració de la dificultat no és gaire encertada.

Com sempre també cada enigma té quatre pistes (les dues primeres generalment bastant estúpides) com a ajuda per resoldre'l que ens costaran monedes de les que es troben pels carrers. I per si amb tots aquests puzzles no en tenim prou, el joc pot complementar-se, igual que passava amb el tercer (però em penso que no amb el segon), amb més trencaclosques que es poden baixar setmanalment d'internet.

A més, també tenim els tres minijocs. En aquest cas el primer, força entretingut, tracta d'un tren que ha d'aconseguir arribar a destí passant per totes les estacions i sense xocar ni amb altres trens ni amb els cotxes que creuen la carretera. El segon, on un peix que recull monedes impulsat per bombolles, és bastant odiós; mentre que el tercer i més facilet és un teatre de titelles on hem d'encertar la paraula que completa el diàleg, traient-la d'una llista.

Finalment hi una secció que pel que llegeixo a Europa sembla que no ha arribat, que es diu London Life. Però com que no l'he pogut provar, no opino!

(5)

Mals pares: postures de dormir

2012-01-14T19:26:00.000+01:00

Una de les principals preocupacions dels pares els primers mesos de vida d'un bebè (o de dos, pel que fa al cas), és la mort sobtada del lactant. I no és pas un problema per prendre-se'l a broma!

Una de les pegues de la mort del lactant és que no se'n saben les causes. Tot i que es porta molt temps investigant, encara no està clar què ho provoca, tot i que se n'han identificat uns quants factors de risc: prematuritat (tengui), part múltiple (tengui), que els nens dormin junts (tengui, però ja no perquè no hi caben al mateix moisès), alletament amb biberó (tengui), i el factor de risc en majúscules: DORMIR CARA AVALL. En aquests moments, els que no hagueu tingut fills recentment estareu pensant: però si quan jo vaig tenir els meus els havia de fer dormir així! Doncs sí, quan jo era un bebè també dormia cara avall, perquè si no corria risc de mort del lactant. Però els temps canvien, i sembla que avui en dia s'han fets uns quants estudis (que no he tingut pas temps de mirar... Dan, et deixo la idea per si et ve de gust) que demostren que el que és perillós és dormir mirant el matalàs.

Però el nens, fins i tot quan tenen un mes de vida, són molt i molt tossuts (i quan en tenen cinc encara més). Així, resulta que un bon dia una de les bessones va decidir que a ella, això d'estar-se mirant el sostre per dormir, no li anava, i no va voler dormir mai més de cara amunt. Quan li vam dir a la infermera de la pediatra de la Seguretat Social que la nena dormia cara avall, ens va mirar com si acabéssim d'anunciar que li posem cianur al biberó, i ens va prohibir terminantment que li ho deixéssim fer fins que complís l'any. En canvi, quan ho vam dir al pediatra de la mútua (aquest no té infermera, és capaç de pesar les nenes ell solet), ens va mirar més aviat amb cara de pena, i amb molta sinceritat ens va dir que sí, que hi ha bebès que només volen dormir cara avall, però que a la vista dels darrers estudis no ens podia dir amb la consciència tranquil·la que la deixem fer. Això sí, ens va donar un bon consell: quan s'hagi adormit, gireu-la de cantó. He dit ja que els nens són tossuts? Doncs ho són, i el consell no va servir de res. Només girar-la, es despertava bramant.

El final de la història us el podeu imaginar. Després d'uns quants dies de baralles, plors i no dormir, vam claudicar, ens vam encomanar al monstre espagueti volador, i vam decidir que la nena dormís com li donés la gana. Això sí, no li hem tornat a dir res a la infermera del pediatra. I és que, en el fons, som uns mals pares, però això no cal que ella ho sàpiga!

Cupcakes de dues xocolates

2012-01-08T11:38:00.001+01:00

El regal de Nadal de la Palillo van ser dos llibres de cuinetes, un d'ells Cupcakes: magdalenas creativas d'Amanda Laporte. I em va faltar temps per començar a experimentar! Tan aviat com vaig tenir temps em vaig estrenar amb una recepta que semblava prou fàcil: els cupcakes de dues xocolates.

Primer vaig preparar tots els ingredients: ous, mantega, sucre, llet, farina, llevat, xocolata picada i cacao en pols (en aquest cas, altrament dit Cola-cao). I no ens oblidem dels paperets!

A continuació, barregem la mantega, el sucre i els ous:

I quan està llet, hi afegim la farina amb el llevat i les xocolates:

I quan ja està tot ben barrejat, a omplir els paperets i al forn!

Aquesta primera part era la fàcil, i el resultat va ser prometedor: 12 cupcakes amb prou bona pinta!

Mentre es coïen, va venir la part complicada, el topping, que ja avanço que va ser un desastre absolut. Com sempre, primer exposició dels ingredients, que no és cas d'anar pesant mentre ets a mitja feina.

Desfer la xocolata blanca...

Barrejar-hi el sucre glacé i la nata per muntar, i deixar refredar.

Teòricament, després de deixar-ho refredar quedava una pasta més o menys sòlida que permetia fer això:

Però la realitat és que la barreja no es va arribar a endurir mai prou, de manera que la xocolata estava mig desfeta i vaig acabar obtenint... això:

Massa nata? La nata havia de ser muntada? Xocolata de mala qualitat? De tota manera estaven boníssims, així que no em desanimo a seguir provant! De fet, ja he fet el segon experiment, que penjaré properament...

Bon profit!

El lector de cadáveres

2012-01-05T15:25:00.002+01:00

Quan vaig veure El lector de cadáveres, d'Antonio Garrido, a la pàgina principal d'Amazon, d'entrada em va fer una mica de mandra. Al mateix temps, però, també em va picar la curiositat, ja que està inspirada en la vida de Song Cí, segons el llibre el primer membre d'una elit de forenses a la Xina medieval.

A través de les pàgines de El lector de cadáveres, Cí supera tota mena de penalitats a través de les quals passa de ser un camperol de classe baixa, a un estudiant avançat cridat a resoldre una sèrie d'assassinats al voltant de l'emperador. I tot i que al podria semblar la típica novel·la que una vegada l'Amkiel va classificar de filosofia americana "just do it", mentre la llegeixes dóna la impressió constant que vol ser alguna cosa més que això.

Ens trobem doncs davant una novel·la d'argument senzill i previsible on la fantasia es trena al voltant d'un personatge històric del qual hi ha molt poca informació més enllà de la seva obra mestra, el llibre Collected Cases of Injustice Rectified. Però tot i que el fil conductor del llibre no és gran cosa, està embolcallat per una curosa ambientació històrica que li confereix cert pes específic dintre del gènere. I és que, si bé no la consideraria una gran novel·la, veient la baixa qualitat que pobla el gènere bé es mereix una menció.

(4)

Imatge obtinguda de Novela histórica

La llave del tiempo

2012-01-01T13:48:00.000+01:00

Com ja sabeu els qui fa temps que em coneixeu, tinc una estranya debilitat pels llibres infantil i juvenils, sobretot els de fantasia i ciència ficció. Aquest darrer mes, aquesta debilitat s'ha vist satisfeta amb una sèrie que vaig descobrir cercant lectures per internet, La llave del tiempo.

La llave del tiempo consta de vuit llibres: La torre i la isla, La esfera de medusa, La ciudad infinita, El jinete de plata, Uriel, La puerta de Caronte, El palacio del silencio, i El viaje de Zoé. Al llarg dels vuit volums els autors, Ana Alonso i Javier Pelegrín, desgranen les aventures de cinc joves, quatre d'ells amb poders especials, que cerquen descobrir el seu origen (i, de pas, salvar el món) en una complexa trama que els porta endavant i enrere en el temps.

Això és precisament el més interessant de la sèrie: la seva particular visió dels viatges en el temps, que exclou la possibilitat de que es produeixin paradoxes i, en canvi, introdueix un factor d'inevitabilitat que impel·leix als protagonistes a repetir les mateixes accions que els havien dut a les situacions exposades. Tot i que no sóc una experta en el tema més enllà del que he llegit en altres novel·les de ciència ficció, el punt de vista exposat és prou interessant. I encara que no hi estic totalment d'acord, he de reconèixer que l'argument està ben trenat, és consistent i no entra en contradiccions evidents.

Com moltes altres novel·les juvenils, La llave del tiempo fa un esforç evident -potser massa- per transmetre un seguit de valors que, en general, són positius: l'amistat, la perseverança, la responsabilitat... tot i això, en ocasions li he trobat un punt que tendeix a l'adoctrinament, sobretot en dos aspectes: l'ecologisme i, curiosament, la "pirateria" musical. Aquest darrer aspecte està exposat d'una manera tan descarada que em va fer gràcia i irritar a parts iguals.

En global, La llave del tiempo ha estat un descobriment interessant, una sèrie que recomanaria a qualsevol adolescent amant de la ciència ficció i, perquè no, fins i tot a alguns adults.

PD: podeu trobar el primer capítol de cada llibre per descarregar a la pàgina oficial de la saga, i en e-book els sis primers llibres. Els dos darrers, a la llibreria.

(4)

Imatge obtinguda de Música y libros

Bon any!

2011-12-31T20:58:00.000+01:00

Molt bon any a tothom!!

Mals pares: la gestió del temps

2011-12-31T10:36:00.000+01:00

Quan tens fills, la gestió del temps -entenem-nos, del temps per fer coses que no impliquin nens- es torna molt complicada. Perquè només pots fer coses durant el temps que els bebès dormen. I aquest temps es fa molt, mooolt curt.

En el nostre cas, tenim dos bebès pràcticament ideals, que dormen tota la nit d'una tirada (al·leluia!!), i que durant el dia encara dormen prou. Això ens deixa amb dues migdiades matinals d'entre una i dues hores, i una altra més curteta de mitja hora a la tarda. I com que a les 8.30 ja dormen, en total tenim entre quatre i cinc hores diàries per fer les nostres coses (la tarda no compta, que dormen mentre passegem). En teoria, és clar. Perquè com que són dues, el dia que no és una que decideix saltar-se una migdiada, és l'altra, cosa que redueix considerablement el temps "lliure". Però deixem el tema de la son per una altra ocasió, que bé s'ho val.

Com deia, durant el temps que les criatures dormen, els pares poden fer les seves coses. Les "seves coses" es divideixen en dues categories: les coses que volen fer, i les que han de fer. Les coses que volen fer són les que serveixen per relaxar-se i oblidar la darrera mitja hora, en la que s'han estat barallant amb un bebè mort de son però histèric que no vol dormir tot i que se li tanquen els ulls mentre li fas el cavallet tot cantant el General Bum-bum per cinquena vegada. Entre aquestes activitats s'hi compta dormir; jugar a la play, la NDS, l'ordinador; mirar el correu, el facebook, el twiter, el forum de mares, altres blogs, punts suspensius; dormir; fer pastissos, galetes, cupcakes, cakepops i altres experiments; fer manualitats variades; dormir; llegir; fer un te amb galetes després de dinar. Ah, havia dit dormir? Després hi ha les activitats que s'han de fer, tot i que evidentment, no en tens cap ganes, i mentre les fas sents com el temps se t'escola irremeiablement entre els dits: posar rentadores (principalment de les criatures), fer la feina de casa, esmorzar-dinar-sopar, dutxar-se i adquirir l'aspecte d'una persona, recollir joguines de terra, rentar biberons, i un llarg etcètera.

Ja es veu que la llista d'activitats i el temps no acaben d'encaixar, i més considerant que molts dies a les 10 els pares ja dormen. Al sofà, és clar, que a les 12 toca l'últim biberó del dia, intentant que les nenes no es despertin mentre mengen (una de les estranyes habilitats dels bebès).

I després, quan parles amb altres pares (pares que dormen molt menys que tu, i als que les ulleres arriben al terra, enlloc de només a la cintura), et diuen amb cara de beneïts: però és que quan et somriuen, això ho compensa tot... I tu afirmes convençut, però per dintre penses "sí, sí, però no hi ha res com una hora enganxada a la consola per agafar energia pel següent assalt". I és que, en el fons, ets una mala mare.

Tornem-hi!

2011-12-30T10:03:00.003+01:00

Després de més d'un any sense escriure, durant el que han passat moltes coses (entre elles, la família s'ha multiplicat per dos!), em torna a picar el cuquet de reactivar el blog. I no precisament perquè ara em sobri el temps! Més aviat al contrari, en tinc menys que mai, però també em sembla que precisament tinc més coses a dir... deu ser cert que la maternitat augmenta la capacitat multitasca?

En qualsevol cas, el blog experimenta un canvi de rumb radical: ja no serà més un espai de llibres. O més ben dit, ja no serà de llibres i prou, sinó que ara hi cabrà tot allò que m'interessa. Les frikades (mm, aquesta part ja la coneixeu), però també les cursilades. En altres paraules, ara hi trobareu la meva doble (triple, quàdruple) personalitat al complert. Ara, biblosfera tindrà llibres, receptes, consoles, manualitats, puericultura, i qualsevol idea peregrina que em passi pel cap i em vingui de gust posar-hi.

I per celebrar aquesta nova etapa, us pastís que vaig fer l'any passat per l'aniversari d'una amic.

Bon profit!!

Tschai

2010-08-29T12:53:00.005+02:00

El primer que vaig llegir de Jack Vance, ja fa molts anys, va ser la sèrie de Los Príncipes Demonio, cinc històries que em van agradar prou com per repetir-les en dues o tres ocasions. Des d'aleshores no havia llegit res més del mateix autor fins que, cercant aliment per l'e-reader, vaig trobar Tschai.

Tschai és un planeta que orbita al voltant de Carina 4269, i on es dirigeix un nau tripulada des de la Terra després d'haver rebut un senyal d'auxili. Només arribar-hi, però, la nau és destruïda, i l'únic supervivent és Adam Reith, qui estava en una càpsula de descens. Reith descobreix que Tschai és habitat per quatre espècies alienígenes: els Chasch, els Wank, els Dirdir, i els Pnume (les que, per cert, donen lloc als quatre llibres de la saga), cadascuna de les quals té esclavitzada una raça humana. Reith s'enfrontarà a les quatre espècies de Tschai amb un únic objectiu: tornar a casa, i poder explicar el seu fascinant descobriment.

L'estructura de Tschai (el llibre) és simple i, tot i ser-ne molt diferent, recorda a la dels Príncipes Demonio. Reith avança per la història a través de quatre narracions independents però interrelacionades, amb un nucli de personatges constants i altres que són particulars de cada llibre. Cada llibre li presenta una problema específic centrat en una de les espècies de Tschai i en els seus servidors, problemes als que Reith s'enfronta amb dosis variables d'acció, astúcia i sort.

Tscahi és un llibre trepidant, que mai s'atura, que no deixa temps per l'avorriment. Les històries són relativament curtes, fàcils de llegir, riques en detalls i al mateix temps elegants en la seva simplicitat, en l'estil directe i sense floritures que caracteritza a Jack Vance. No és una obra mestra, però sense cap mena de dubte és un bon entreteniment pels amants de la ciència ficció d'aventures.

(5)

Imatge obtinguda de l'Árbol de los mil nombres

Bon estiu!

2010-08-02T18:20:00.002+02:00

Imatge d'Alicia Lucnie

Crónicas de la Torre

2010-07-23T17:44:00.005+02:00

La emperatriz de los etéreos va ser el primer llibre que vaig llegir de la Laura Gallego, i una molt bona experiència. Després, Memorias de Idhún em va agradar tant que en menys de sis mesos he llegit la trilogia sencera dues vegades. No cal dir doncs que, quan vaig trobar Crónicas de la Torre, no vaig dubtar ni cinc segons a començar la saga.

Lamentablement, el resultat no ha estat ben bé el mateix. Es nota que Crónicas de la Torre va ser un dels seus primers llibres, i li falta tota la complexitat que caracteritza les Memorias de Idhún. És un llibre senzill, tan en el fons com en la forma, pla i previsible, que en ocasions fins i tot arriba a semblar un borrador de la seva obra més coneguda. De fet, a les Crónicas de la Torre ja hi trobem l'esbós dels protagonistes de les Memorias: la noia que rep el poder d'un unicorn, el noi d'ulls verds en el cos d'un drac daurat, i el noi fred d'ulls de gel.

Per ser sincera, no és una mal llibre, i molt menys un mal llibre juvenil. Si l'hagués llegit fa temps, probablement aquesta ressenya hagués estat molt diferent. Després de les Memorias de Idhún, però, no ha estat més que una altra gran decepció.

(3)

Imatge obtinguda a Espacio Libros

Coraline

2010-07-22T20:30:00.000+02:00

Anava a actualitzar la llista de lectures pendents quan he vist que encara hi tenia Coraline, un dels llibres que vaig llegir l'estiu passat i que em van quedar pendents de comentar.

La Coraline Jones i els seus pares s'acaben de traslladar a un gran casalot antic. Ella, però, s'avorreix: els seus pares, concentrats en els seus propis projectes, la ignoren. Per entretenir-se, la Coraline comença a explorar la casa i els seus contorns. Així coneixerà els seus estranys veïns, una parella de d'excèntriques velletes, actrius retirades, i un domador de ratolins. Molt més important, descobrirà una estranya porta, l'única de la casa tancada amb clau. Darrera aquesta porta s'amaga l'altra família de la Coraline, uns pares fantàstics que juguen amb ella i li preparen els seus plats preferits. Només hi ha una cosa que no quadra en aquesta nova família, i és que al lloc dels ulls, hi tenen botons. Aviat, la nova mare de la Coraline li ofereix uns botons per intercanviar pels seus propis ulls, i la Coraline s'haurà d'enfrontar al terrible secret que amaga la seva altra família.

Vaig descobrir Neil Gaiman a Copenhaguen, quan vaig veure Stardust al cinema un dia de fred i neu. Així doncs, tan bon punt vaig saber que Coraline era del mateix autor, no vaig dubtar a anar a buscar el llibre i, de passada, endur-me també el còmic. L'experiència, però, no va ser la mateixa. Coraline no està malament, la idea certament és bona, però el vaig trobar massa infantil. Donat que és, precisament, un llibre infantil, potser no ho hauria de criticar. Tot i això, i considerant que generalment m'agraden aquest tipus de llibres (que sovint he defensat des d'aquí), no puc deixar de dir que va ser una petita decepció.

I el còmic? Doncs una mica millor, certament l'acompanyament dels dibuixos prova a la història. Exactament, el mateix que li passa a la pel·lícula, tot i que hi apareixen personatges nous.

(3)

Nacidos de la bruma

2010-07-18T12:00:00.007+02:00

En un dels primers posts que vaig escriure després de reobrir el blog vaig mencionar Nacidos de la bruma, la trilogia de Brandon Sanderson composta per El imperio final, El pozo de la ascensión i El héroe de las eras. En aquell moment només n'havia pogut llegir els dos primers llibres, ja que el darrer encara no havia estat publicat. Ara, però, que ja els he llegit tots tres, els ha arribat l'hora de protagonitzar una entrada. Això sí, abans de començar, un advertiment: com que aquest post va dedicat a la saga completa, la sinopsis conté spoilers (si més no, més dels habituals). Així doncs, els amants de la intriga salteu-vos el paràgraf següent!

(El imperio final) En un món cobert de cendres i boira la noblesa té poders alomàntics, poders màgics impulsats per la ingestió de metalls, mentre els skaa viuen esclavitzats. Fins que Vin, una jove skaa bastarda d'un noble alomàntic, entra en contacte amb un grup de lladres que ha decidit derrocar el Lord Legislador, l'immortal que governa amb mà de ferro aquesta societat desigual. (El pozo de la ascensión) Les coses, però, no són tan simples com això, i la mort del Lord Legislador no condueix a la igualtat i la pau per la que han lluitat la Vin i en Kelsier. Les guerres entre antics nobles i nous governadors skaa assolen la terra, i mentrestant la cendra cada vegada cau amb més força i les boires comencen a aparèixer durant el dia. L'única opció sembla ser trobar el pou de l'ascensió, el pou d'on el Lord Legislador va treure el poder per controlar les boires fa mil anys. (El héroe de las eras) La Vin ha trobat el pou de l'ascensió, i el seu sacrifici només ha aconseguit alliberar la força maligna que residia al seu interior. Ara, no li quedarà més remei que aconseguir comprendre la natura d'aquest nou perill, mentre les boires maten a la població i la guerra sembla inacabable.

El imperio final em va sorprendre, sobretot, per la seva originalitat, i em va atrapar des de les primeres pàgines. Des del principi és un viatge curiós per comprendre l'alomància i el poder dels seus metalls, que es van descobrint de la mà de Vin i del seu entrenament. Però més enllà d'això és un llibre trepidant, amb molts acció (sobretot a mesura que avança) i tocs d'humor, on no hi sobra ni una pàgina. I és un llibre que es podria acabar en la darrera pàgina... si més no, si ignores una de les seves darreres frases.

Però és aquesta frase la que condueix a El pozo de la ascensión, una segona part més pausada, en ocasions massa política, on l'autor deixa entreveure més de si mateix i la seva ideologia, igual que fa a Elantris. Tot i això, lentament, recupera l'acció que caracteritza el primer llibre, i ens deixa amb un final obert i sorprenent que condueix a la tercera part, El héroe de las eras. Aquest és un entremig entre els dos primers, un llibre més llarg que agafa ràpidament el ritme i on es resolen tots els petits i grans enigmes que s'han anat obrint a través de la saga. I, al contrari del que passa massa sovint, les respostes són consistents i tenen en compte tot de petits detalls que la primera vegada que els llegeixes semblen accessoris, però al final conformen un tapís sòlid. L'única crítica? Un final massa optimista. Perquè una cosa és tenir respostes, i l'altra, que aquestes permetin solucionar-ho tot.

(5)

PD: pels posseïdors d'e-readers, tota la trilogia (i Elantris) aquí.

Fragments (I)

2010-07-17T11:06:00.004+02:00

"Nunca juegues con los dioses creadores, Assher. No saben perder"

Panteón - Memorias de Idhún
Laura Gallego

Cuentos de la Taberna del Ciervo Blanco

2010-06-09T17:40:00.004+02:00

Me l'havien recomanat fa temps, però no l'havia pogut llegir abans peruqè estava descatalogat. Cap problema amb l'e-reader! Per internet el vaig trobar en un moment.

Científics, periodistes i escriptor de ciència-ficció es troben cada dimarts a la Taberna del cérvol blanc. Basat en fets reals, Arthur C. Clarke aprofita aquesta situació per inventar-se un embaucador entranyable a través del que ens explica històries impossibles de sci-fi. Tot i que el principi costa enganxar-s'hi, agafa aviat el ritme.

(5)

Spellwright

2010-06-04T16:50:00.004+02:00

La dislèxia és un transtorn de la lecto-escriptura que pot arribar a tenir un impacte considerable en les persones que la pateixen. Però si, a més, l'individu dislèxic és un mag en un món on la màgia consisteix en dotar les paraules d'una dimensió física i tangible real, i on un error ortogràfic pot tenir conseqüències fatals, la situació es complica.

Això és precisament el que li succeeix a Nicodemus Weal, el protagonista d'Spellwright, la primera novel·la de Blake Charlton. Per si fos poc, la rival directa del seu tutor apareix morta, i algú comença a assassinar cacògrafs per tal de localitzar en Nicodemus. Mentre intenten escapar del misteriós enemic que cerca Nicodemus, ell i Shannon (el tutor) s'hauran d'enfrontar al gremi de mags (spellwrights), que els considera principals sospitosos d'aquestes morts.

En la línea d'altres llibres d'autors novells que estan apareixent darrerament, com El nombre del viento o Nacidos de la Bruma, Spellwright destaca des de la primera pàgina per la seva originalitat. Però a més, Blake és capaç d'anar més enllà: no només crea un univers de paraules sòlides en el sentit més literal de l'expressió si no que, tot i situar-se en un món fantàstic, l'autor el dota d'uns fonaments biològics més que familiars. I, gràcies al seu substrat mèdic (o malgrat ell), ho fa en la mesura justa, sense que es noti massa ni, com passa sovint, ficar la pota.

Així doncs, si bé l'argument pot tendir als clàssics (noi desamparat amb vistes d'esdevenir un heroi o antiheroi amb grupet d'amics que l'ajuden), la disfressa amb que el vesteix Blake fa que, indubtablement, valgui la pena donar-li una oportunitat. La mala notícia? Spellwright no és més que el principi d'una trilogia, així que, com m'està passant massa sovint darrerament, tocarà esperar per veure com continua.

(5)

Lectures d'ultratomba (2)

2010-05-31T08:50:00.001+02:00

Continuant amb el post d'ahir, aquí venen les lectures que m'havien quedat al tinter.

Chronicles of Chaos: trilogia de John C. Wright (Orphans of Chaos, Fugitives of Chaos i Titans of Chaos) inclassificable, però molt bona. Victor Invictus Triumph, Amelia Armstrong Windrose, Vanity Bonfire Fair, Colin Iblis mac FirBolg i Quentin Nemo (o Primus, Secunda, Tertia, Quartinus i Quintus) són cinc adolescents d'edat indefinida que viuen en un orfenat de luxe amb un rigorós programa d'estudis. No tenen cap record del seu passat ni dels seus pares tret d'uns fragments d'històries. Les coses, però, no sempre són el que semblen, i les aparents contradiccions poden tenir solucions sorprenents. (5)

La brújula dorada: primera part de la trilogia juvenil La materia oscura, de Philip Pullman (juntament amb La daga i El catalejo lacado), és d'aquells escassos llibres que no m'he vist amb ànims ni tan sols d'acabar-lo, tot i que té alguns conceptes interessants. (2)

Crónicas de la Dragonlance: poc queda per dir de la trilogia de Margaret Weiss i Tracy Hickman (El Retorno de los Dragones, La Tumba de Huma i La reina de la Oscuridad) que va marcar l'inici de totes les sagues posteriors sobre la Dragonlance. Quan la vaig llegir per primera vegada, amb 11 o 12 anys, em va agradar moltíssim, i la vaig repetir diverses vegades. Ara, però, en una altra relectura, m'ha decebut una mica. Serà l'experiència de tota la fantasia llegida des d'aleshores? (4)

Los guardianes del tiempo: una altra trilogia juvenil (La oscuridad, Los elegidos i La llave), aquesta de Marianne Curley. L'argument no és original: les forces de l'ordre i el caos enfrontades (us sona?). Aquesta vegada, el conflicte s'expressa a través del viatges en el temps, el caos per canviar la història i l'ordre per impedir-ho. Una saga senzilla i entretinguda, on el millor és la manera com està escrita, en primera persona, cada llibre protagonitzat per una parella que alterna capítols. (5)

Nacidos de la bruma: trilogia de Brandon Sanderson (El imperio final, El pozo de la ascensión i El héroe de las eras), de la que el darrer llibre s'ha publicat a mitjans de maig. Del millor que he llegit en els darrers temps, així que, per abreujar, deixo el comentari de la saga per quan llegeixi el tercer llibre. (5)

Elantris: un altre de Brandon Sanderson, i aquesta vegada és un llibre sol! Primer llibre de Sanderson, Elantris enganxa des de la primera pàgina i ja apunta el gran potencial de l'autor, a qui per cert han triat per completar La rueda del tiempo després de la mort de Robert Jordan. (5)

I fins aquí, el resum no exhaustiu de tot aquest temps de descans blogosfèric. Bones lectures!

Lectures d'ultratomba (1)

2010-05-30T16:29:00.004+02:00

Després de la declaració d'intencions ara toca parlar de llibres, els veritables protagonistes del blog. Per anar fent boca, començaré aquesta segona etapa amb quatre paraules d'alguns dels llibres que he llegit durant els darrers mesos, en el desordre en què em vinguin al cap. Alguns d'ells mereixen més que les quatre ratlles que els dedico ara, i potser les tindran en algun futur proper. De moment, però, com tots els altres, s'hauran de conformar amb aquest post.

Memorias de Idhun: trilogia juvenil de Laura Gallego composta per La resistencia, Tríada i Panteón. En Jack i la Victòria, dos nens humans, es veuen sobtadament embolicats en una guerra que té lloc a Idhun, un món llunyà del qual no han sentit a parlar mai. Hi destaco especialment l'evolució psicològica i moral dels protagonistes, i el conflicte que es genera quan els seus companys no són capaços de fer aquest pas i es queden atrapats en les seves concepcions prèvies. (5)

Índigo: saga de Louise Cooper, formada per vuit llibres no gaire llargs, d'unes 250 pàgines (Némesis, Infierno, Infanta, Nocturno, Troika, Avatar, Espectros i Anghara). Anghara, una princesa de caràcter indomable trenca una antiga llei pocs dies abans de casar-se. Com a conseqüència allibera set dimonis que, després de matar la seva família i segrestar el seu promès, s'escampen pel món. L'Anghara es veu obligada a canviar el seu nom pel d'Índigo i a recórrer la terra fins a derrotar els dimonis, condemnada a no envellir fins que el darrer d'ells hagi estat destruït. El principi del primer llibre és prou bo, però des de la caiguda de la torre fins al segon o tercer llibre veiem una noia estúpida que no aprèn dels seus errors, a qui li ocorren una sèries de desgràcies que encara són poques donats els seus actes. Després els llibres milloren bastant, fins que perden l'esperit de llibre de fantasia i acaben sent una metàfora pastelosa de la derrota dels propis defectes. (3)

El legado: pressumpta trilogia juvenil (Eragon, Eldest i Brisingr) de Christopher Paolini que al final ha resultat tenir una quarta part encara no publicada. L'argument n'és àmpliament conegut gràcies a la pel·lícula homònima: un noi troba un ou de drac i se'n converteix en genet. Què aporta al gènere? Res que no haguem vist abans, però com a mínim és entretingut. (4)

Geralt de Rivia: una altra saga, inacabada quan la vaig llegir, formada per set llibres (El último deseo, La espada del destino, La sangre de los elfos, Tiempo de odio, Bautismo de fuego, La torre de la golondrina i La dama del lago). El primer llibre (que ja vaig comentar) i el segon, formats per històries independents entre sí, són originals i molt bons. Però quan els llibres comencen a formar una història amb continuïtat, i a falta de llegir el darrer, perden bastant. Una llàstima! (3)

Endymion: per variar, una saga de sci-fi (Endymion i El ascenso de Endymion), la continuació de l'Hyperion de Dan Simmons (1,2). Molt diferent de la seva predecessora, Endymion és una space opera entretinguda i sense grans ambicions, tot i que a mesura que avança voreja a parts iguals el sectarisme i la cursileria. (4)

El señor del tiempo: una altre de Louise Cooper, aquest una trilogia (El iniciado, El proscrito i Orden y Caos). El Caos i l'Ordre mantenen una guerra antiga. La darrera batalla, però, l'ha guanyat l'Ordre, que governa sense oposició. Ara, l'aparició d'un noi amb grans poders pot tornar a fer girar la roda i canviar-ho tot de nou. Una saga que comença amb innocència, però que adquireix força a mesura que avança i es tanca amb un final rodó. (5)

La meva intenció era resumir els darrers llibres de lectura en un sol post, però vist tot el que he escrit fins ara, crec que per la salut mental de tots plegats (jo inclosa), és millor deixar-ho aquí. Demà, la resta!

Biblosfera: la nova generació

2010-05-29T20:15:00.003+02:00

En els darrers mesos se m'ha complicat força la vida, i hi he perdut coses importants. En aquest procés, el que m'ha mantingut dempeus, a més del suport incondicional dels que tinc a prop (gràcies!), han estat els llibres. He llegit (encara llegeixo) molt, moltíssim, molt més del que havia llegit mai, amb una mitjana d'uns tres o quatre llibres per setmana. Aquest fet, sumat a la insistència d'alguns de vosaltres que us resistiu encara a creure en la mort de Biblosfera, ha fet que em plantegés seriosament fer ressuscitar el blog.

Com ja us deveu imaginar pel fet d'estar llegint ara aquest post, al final ha prevalgut el sí. Ara bé, el pas pel regne de Caront sempre deixa marca, i ningú en torna inalterat. Així doncs, Biblosfera torna, però canviada. Ben segur que la majoria d'aquests canvis ens aniran sorprenent, a mi inclosa, a mesura que el blog perdi el pas vacil·lant de zombi recentment despertat i recuperi el ritme. D'altres, ja els puc avançar:

Primer, i més important de tots: ja no comentaré tots i cadascun dels llibres que llegeixo. L'exhaustivitat era una de les coses que més estrès em generava, sobretot quan se m'acumulaven les lectures, i un dels motius que van precipitar la tancada del blog. Així doncs, a partir d'ara només comentaré aquells llibres dels que em vingui de gust dir-ne alguna cosa, per bé o per mal.
No tots els llibres que passaran per Biblosfera mereixeran una ressenya extensa. De molts, potser n'escric només una frase, o una impressió ràpida. Espero que això, també, m'ajudi a minimitzar l'estrès i contribueixi a la salut del blog.
Fins ara, la portada que il·lustrava cada post era la de l'edició que jo havia llegit. Ara, però, m'he passat al costat fosc, i gairebé tot el que llegeixo és a través del meu flamant e-reader rosa (que, evidentment, protagonitzarà un dels primers posts de la nova era). Així doncs, els llibres que llegeixi en paper seguiran representats per la portada que he tingut a les mans, però en el cas dels e-books, pescaré la primera que trobi per la xarxa.

Hello, world!

Blocaire invisible 2009 (l'altre cara)

2010-01-06T10:14:00.003+01:00

Finalment s'ha revelat l'altre cara de la moneda de l'amic invisible: jo era la blocaire invisible de... la Kweilan! He anat ben despistada, les pistes eren realment fàcils.

Aquest ha estat el seu regal:

Com deu haver sabut que m'agrada Tolkien? ;P I per cert, si us hi fixeu una mica, hi ha dues edicions del senyor dels anells que es troben a la meva prestatgeria.

Moltíssimes gràcies, Kweilan!

I amb això, Biblosfera torna al seu son... que s'ha demostrat que d'etern té poc.

Blocaire invisible 2009

2010-01-06T00:01:00.004+01:00

Deixar un blog és més difícil que no em pensava. I si a més un té veïns que sempre en maquinen alguna, com el veí de dalt, pot ser gairebé impossible. Així que al final he caigut en la temptació d'escriure un nou post des de l'ultratomba blocaire; això sí, per una bona causa: donar el seu regal d'amic invisible a l'Helena i al seu blog, +q 1.000 palabras.

Aquí tens, Helena, espero que t'agradi!

He de confessar que no coneixia el teu blog, així que com sempre, el blocaire invisible ha estat una oportunitat fantàstica per descobrir-te. +q 1.000 palabras és un blog heterogeni, on parles d'una pila de coses. D'entre totes elles, hi destaquen l'afecte pels teus gatets (en Dixie i en Pixel), i la passió per la fotografia i el disseny. Així que he intentat que aquests elements fossin la base del teu regal d'amic invisible: les fotografies dels teus gats, en una composició que s'apropi el més possible a alguna cosa que s'assembli al disseny (tema del que malauradament no en tinc ni idea). I els colors? He agafat tres filtres: turquesa, rosa, i marró. Turquesa perquè ha estat declarat color del 2010 per Pantone, el rosa del color del llaç del càncer de mama (al que també has dedicat molts posts), i el marró de la xocolata d'uns muffins que em van fer la boca aigua.

Molt bon 2010 a tots! I moltes gràcies per tots els missatges que m'heu anat deixant al post de comiat.

PD1, a l'Helena: ara ja saps per què no et vaig deixar pistes! Vaig intentar fer-ho a través de comentaris, però no permets anònims. Em sap greu si això t'ha decebut.
PD2, al meu amic invisible: encara no t'he descobert! Però ja acaba la intriga...

Tres anys i un dia

2009-11-02T19:15:00.002+01:00

Tot i que darrerament estava una mica abandonada, ahir Biblosfera va fer tres anys. I avui, quan compleix tres anys i un dia, com en les condemnes de pel·lícula, el seu trajecte arriba a la fi.

Quan miro enrere em sorprenc que aquesta petita aventura, que va començar amb una plantilla verda de blogger i que no em pensava pas que arribaria ni al mes de vida, hagi durat tres anys. Això, evidentment, ho heu fet possible tots els que heu anat passant per aquí a deixar-me els vostres comentaris. De fet, sé que ho trobaré a faltar. Ja ho trobo a faltar. En els darrers temps, cada vegada que m'obligava a mi mateix a escriure un nou post i llegia el que m'anàveu dient, pensava: com has pogut estar sense escriure tants dies? Però després d'estar tot el dia escrivint a la feina, pensant com expressar el que vull dir amb precisió, buscant les paraules justes, quan arribo a casa no tinc esma de seguir amb el mateix. I, com ja havia llegit en un altre blog, quan mantenir aquest espai és una obligació (si bé satisfactòria i autoimposada), ja no té gaire sentit seguir. I menys si els posts s'espaien mesos.

Així doncs, moltes gràcies a tots per passar per aquí durant tot aquest temps. No dubteu que, encara que ja no escrigui per aquí i que tot sovint ni tant sols us escrigui un comentari, no deixo de llegir-vos.

La Nave de Un Millón de Años

2009-08-30T14:01:00.002+02:00

Tenia la impressió que La nave de un millón de años era un dels referents de la ciència ficció. Així que, quan el vaig veure a la Llibreria Robafaves de Mataró, no m'ho vaig pensar ni cinc segons abans d'agafar-lo i passar per caixa.

"La nave de un millón de años atraviesa la historia entera de la humanidad y sus protagonistas -viajeros por el tiempo - han vivido en todos los rincones del planeta. Tienen un secreto: son inmortales, y aunque perseguidos a través de los siglos por satanismo y brujería, han ido aprendiendo poco a poco a reconocerse entre ellos."

El text de la contraportada prometia tant com la fama del llibre. La cosa, però, aviat es va tòrcer: no hi ha cap nau, i els protagonistes no són viatgers en el temps, només en l'espai, com tots nosaltres. De fet, ni tan sols són immortals, perquè una ferida prou important, com una espasa clavada al cor o el cop d'una guillotina, acaben amb ells com amb qualsevol altre mortal.

Aleshores, a què ve el títol i l'argument que ens venen? Bé, els protagonistes tenen una llarga, molt llarga vida, en la que es mantenen sempre joves, ja que el seu cos té una gran capacitat de regeneració. I així passen a través de les edats de l'home, des del seu naixement fins a l'eternitat, a no ser que algú els mati abans.

Dit això, i en poques paraules, el llibre és un "tostón" impressionant. Les seves més de 700 pàgines són petites finestres temporals obertes a les vides dels protagonistes. Cada capítol ens mostra breus moments de les fetes del immortals. Tan breus que quan comences a enganxar-te a una història es tanca la finestra per sempre més, i l'autor et trasllada a l'altra punta del món, segles endavant, cap a una altra vida que al principi et desconcerta i que, quan més t'interessa, s'acaba de nou. Així, en un cicle que no acaba fins la darrera pàgina, anem seguint la història dels immortals protagonistes (els que no moren pel camí), que en ocasions es troben durant breus moments abans de tornar-se a separar, des de Fenícia fins a un futur infinitament remot i vagament descrit.

La nave de un millón de años és un llibre d'altibaixos on els alts no compensen els baixos, on sempre et quedes amb la mel a la boca però mai no es concreta res. Com en tantes altres ocasions, una gran idea tan pèssimament executada que no val la pena dedicar-li ni cinc minuts. Una llàstima.

(1)

Poc a poc em vaig posant el dia! Però encara queden pendents de comentar:

Sendas de tinieblas
Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
Crepúsculo (tota la saga)
Conan el cimmerio (dos volums)
La guerra interminable
Órbita inestable
Las brigadas fantasma
La legión del espacio
Coraline (llibre i còmic)
Trilogia Millenium (el primer i el tercer)

Olor de Colònia

2009-08-25T21:32:00.003+02:00

Una colònia tèxtil. Un incendi. Un treballador mort. Aquests són els tres elements amb què Sílvia Alcàntara em va atrapar per Sant Jordi en un llibre que no mereix en absolut el llarg temps que he trigat a comentar-lo un cop llegit.

Després que l'escrivent principal de la colònia sigui víctima de l'incendi de la fàbrica la seva dona, la Teresa, es troba en una situació difícil: la casa és dels amos, i és la casa de l'escrivent principal. Amb la mort del seu marit, un nou escrivent l'ha d'ocupar, i ella hi sobra.

La desgràcia de la Teresa és una excusa, l'eix central de la teranyina embullada que formen les relacions a la colònia. Una dissort personal que ens revel·la les misèries, les intrigues, les traïcions i les mesquineses d'una gent atrapada sota la devoció als amos, a qui deuen la seva subsistència i la seva condemna. Una gent que fa Olor de colònia.

Per mi, però, el llibre fa olor també de records. Els meus avis, terrassencs com l'autora, van treballar sempre al tèxtil; si bé no ho van fer en un colònia, les notes de la melodia literària de Sílvia Alcàntara toquen acords que ja havia escoltat fa molts anys. I és que les petites joies, si són de família, brillen molt més.

(5)

Pendents de comentar:

La nave de un millón de años
Sendas de tinieblas
Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
Crepúsculo (tota la saga)
Conan el cimmerio (dos volums)
La guerra interminable
Órbita inestable
Las brigadas fantasma
La legión del espacio
Coraline (llibre i còmic)
Trilogia Millenium (el primer i el tercer)

El Nombre del Viento

2009-08-23T18:30:00.003+02:00

Tinc llibres pendents de comentar des de fa molt temps (com el pobre Olor de Colònia), però no vull reempendre els comentaris de llibres sense començar pel que per mi ha estat el llibre revelació de l'estiu, El nombre del viento.

A Maite Libros, una llibreria de Gràcia, tenen un costum que em posa molt nerviosa: cada vegada que vas a comprar-hi alguna cosa t'intenten encolomar un altre llibre recomanant de manera insistent tot el que tenen que s'assembla al producte que dus a les mans, sense que hagis demanat opinió en cap moment. Així que quan, amb A trenc d'alba sota el braç i després d'haver demanat infructuosament per La colonia perdida, la venedora va començar a cantar-me les excel·lència d'El nombre de viento, la vaig seguir per pura educació i disposada a dir "ah, pinta bé, en tot cas una altre dia, gràcies" tan bon punt acabés de parlar. Però em va posar el llibre a les mans, i en vaig llegir la contraportada:

"He robado princesas a reyes agónicos.
Incendié la ciudad de Trebon.
He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo.
Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar.
He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día.
He hablado con dioses, he amado a mujeres y he escrito canciones que hacen llorar a los bardos.

Me llamo Kvothe, quizá hayas oído hablar de mí."

No m'hi vaig saber resistir.

A la solapa del llibre una crítica compara Patrick Rotfuss amb Tolkien, K. LeGuin, i R.R. Martin. Afortunadament, El nombre de viento no té cap semblança amb els dos darrers (dels que en podeu veure la meva opinió als enllaços). I també afortunadament, tampoc té cap semblança amb Tolkien, ni és cap novel·la descafeïnada inspirada en el mestre. Ens trobem davant un llibre nou, original, que beu de nombroses fonts però no n'abusa, que combina de manera genial els elements del gènere per fer una obra sorprenent i addictiva.

Kvothe s'ha canviat el nom, i ha canviat de vida. Ara, sota el nom de Kote, regenta la Roca de guia, un petit hostal on, en les seves pròpies paraules, s'hi pot trobar de tot menys clients. I això és precisament el que cerca, tenir pocs clients, ser desconegut, passar desaparcebut. S'amaga, no sabem de què, no sabem de qui. Però un dia arriba a l'hostal Cronista, biògraf i caçador de mites, i el reconeix. Després d'una llarga estona, Kvothe accedeix a contar-li la seva història. Ho farà al llarg de tres dies. Terrible condició pel lector, ja que Rothfuss només accedeix a contar-nos un dia en cada llibre... i de moment només s'ha publicat el primer! Això sí, si el segon volum manté la qualitat del primer, l'espera haurà valgut la pena.

(5)

I s'afegeix un llibre més a la llista dels pendents de comentar:

Olor de colònia
La nave de un millón de años
Sendas de tinieblas
Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
Crepúsculo (tota la saga)
Conan el cimmerio (dos volums)
La guerra interminable
Órbita inestable
Las brigadas fantasma
La legión del espacio
Coraline (llibre i còmic)
Trilogia Millenium (el primer i el tercer)

PD: com és tradició discontínua a Biblosfera, un dels enllaços amaga el primer capítol, per anar fent boca.

Bon estiu!!

2009-08-19T19:30:00.005+02:00

Diuen que millor tard que mai, així que encara que l'estiu ja gairebé que s'acaba, molt bon estiu a tothom retrospectivament!

Com ja us deveu imaginar, la llista de llibres llegits i no comentats ha augmentat exponencialment aquest estiu (espero recordar-me de tots!). De tota manera, abans de posar-me a fer ressenyes, volia anunciar la notícia de l'estiu casa: la família ha augmentat! Això sí, amb un membre felí: la Martina, una gateta de tres mesos (bé, ara gairebé cinc).

Una família la va trobar al carrer i la va adoptar, però el seu fill petit li tenia al·lèrgia i se'n van haver de desfer. I així va arribar a nosaltres, que n'estem encantats.

I per finalitzar, i anar fent boca, la llista de pendents!

Olor de colònia
La nave de un millón de años
Sendas de tinieblas
Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
Crepúsculo (tota la saga)
Conan el cimmerio (dos volums)
La guerra interminable
Órbita inestable
Las brigadas fantasma
La legión del espacio
Coraline (llibre i còmic)
El nombre del viento
Trilogia Millenium (el tercer)

La Casa de les Belles Adormides

2009-06-22T19:54:00.003+02:00

La història de La casa de les belles adormides és per mi la història del descobriment d'una petita gran llibreria, A peu de pàgina, que per cert també té blog.

A peu de pàgina és un llibreria de barri situada al carrer Major de Sarrià. Més que una llibreria, de fet és una llar de llibres. Ampla i espaiosa, amb pocs llibres seleccionats i ordenats amb cura, és un bon lloc on perdre's una estona entre els lloms de les obres que s'arrengleren a les prestatgeries. I entre elles vaig trobar aquesta petita joia, La casa de les belles adormides, l'excusa perfecta per comprar alguna cosa en una llibreria de la que no volia marxar amb les mans buides.

La casa de les belles adormides és un secret ben amagat, una casa només per bons clients, fidels i de confiança. De confiança, perquè ja res poden fer a les noies adormides els vells que jeuen al seu costat esperant, potser, retrobar una espurna de la seva joventut passant la nit al costat d'una jove bellesa narcotizada.

Com resulta evident només veient-ne la portada, aquesta és una novel·la japonesa. Com a tal, segueix un ritme sinuós, pausat, a vegades una mica aliè, però que atrapa el lector en una tranquil·la frisança. Es despertarà alguna noia, alguna nit? El vell Eguchi no és tan vell, no tan de confiança com els altres clients. Tanmateix, al costat de les belles adormides, que al mateix temps l'atreuen i el repugnen, recordarà amors passats, aventures fugaces. Una aroma, un pit blanc, uns llavis que s'entreobren... amb cada gest, les noies desperten la seva passió encara no morta, i els seus records enterrats.

Com la llibreria on el vaig trobar, La casa de les belles adormides destil·la repòs i desprèn un embruix suau, només apte per ser assaborit sense presses.

(5)

Properament, més llibres pendents de comentar:

Olor de colònia
La nave de un millón de años
Sendas de tinieblas
Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
Crepúsculo

La Solitud dels Nombres Primers

2009-06-20T12:37:00.006+02:00

Tot sovint compro llibres per instint, només pel títol, o la portada, o la enquadernació. Hi ha llibres que em criden, i els compro pràcticament sense llegir-ne la contraportada. Evidentment, això és un risc. Encara que normalment l'encerto, a vegades hi ha excepcions, i generalment aquestes són més aviat catastròfiques. Aquest ha estat, precisament, el cas del llibre que m'ocupa avui (passat davant d'altres que vaig llegir abans pel comentari de l'ariadna).

El títol, evidentment, em transmetia matemàtica, tot i que no esperava pas que fos un llibre científic. Tot i això, tampoc esperava una història angoixant, grisa, que obre finestres temporals a la vida de dos personatges desgraciats que graviten un al costat de l'altre, acostant-se però mai arribant-se a trobar... com els nombres primers. La solitud dels nombres primers és la solitud de dues persones que perverteixen i deformen les pròpies vides, de dos éssers condemnats a l'autoostracisme per la seva incapacitat de comunicar-se. De dues persones, en definitiva, capaces de destruir tot el que coneixen i estimen només amb la seva pròpia presència.

No és un llibre que em desagradi perquè estigui mal escrit. Simplement és una història que no m'interessa, que no complia les meves expectatives (fossin quines fossin), que no m'ha fet connectar amb els personatges, que és avorrida, que resulta previsible, que és massa oberta, que té un final ensopit. Una història, probablement, més apta pels amants dels llibres intimistes que per mi.

(2)

Properament, més llibres pendents de comentar:

Olor de colònia
La nave de un millón de años
Sendas de tinieblas
Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
Les belles adormides

Only You Can Save Mankind

2009-06-07T11:02:00.004+02:00

Què faries si, a mitja batalla espacial, l'enemic es rendís? Això és exactament el que li passa a en Johnny Maxwell quan és a punt de derrotar la darrera nau de la pantalla, a punt de passar al següent nivell (no pensàveu que parlava d'una batalla de debò, oi?). Què pot fer en Johnny? Perquè el joc té un botó per disparar, però no en té cap per acceptar una rendició. I ara ell és l'únic que pot salvar els Scree Wee de la masacre que els infligeixen els humans des de milers d'ordinadors d'arreu del món.

Suposadament, aquest és un llibre infantil. Però a part de que el protagonista és un nen, d'infantil no en té res. Only you can save mankind és una metàfora molt aguda que té com a teló de fons la guerra del Golf, una guerra que per Johnny no és pas més real que la que ell manté contra els Scree Wee: un desplegament de llum, color i explosions a través d'una pantalla.

Això sí, com en tots els llibres de Pratchett, la crítica i ironia socials subjacents no deixen d'estar amanides de grans moments de comicitat entranyable. Com la reflexió d'en Johnny en treure un alienígena d'un paquet de cereals. O com el moment inoblidable en què, volant per l'espai escortant als Scree Wee, es troba les restes d'una altra civilització esclafada pels humans, els vells amics Space Invaders.

Una història del·lirant i plena d'humor, on la ficció es barreja amb la realitat dins i fora el llibre, dins i fora la pantalla, dins i fora el cap del pobre Johnny. Un altre llibre imprescindible de Pratchett.

(5)

Properament, més llibres pendents de comentar:

Olor de colònia
La soledat dels nombres primers
La nave de un millón de años
Sendas de tinieblas

Dia de l'orgull friki 2009

2009-05-25T19:25:00.002+02:00

Feliç dia de l'orgull friki 2009!

La Vieja Guardia

2009-05-24T17:10:00.004+02:00

Aquest matí m'he llevat amb el propòsit de comentar Only you can save mankind, el llibre de Pratchett que encara tinc pendent, però sembla que està maleït. I tot per haver decidit començar un llibre que feia temps tenia pendent, La Vieja Guardia, abans d'entrar al blog.

En plena colonització espaial, els humans han de lluitar constantment contra espècies alienígenes per aconseguir i mantenir el control sobre nous móns. L'exèrcit que els ho permet fer, però, és peculiar: només poden allistar-s'hi els ancians, després de complir 75 anys. Estan obligats a servir entre 2 i 10 anys, però a canvi, recuperaran la joventut. O això és, al menys, el que ells creuen, i la motivació que els impulsa a enrolar-se. Perquè, per què malgastar la vida dels joves, que ho tenen tot per fer, podent disposar dels qui són només una càrrega econòmica per la societat?

Partint d'aquesta sorprenent premisa, John Scalzi teixeix una Space Opera addictiva, plena d'humor i d'acció, que es devora en un moment (quatre, cinc horetes m'ha durat!) però que deixa empremta.

Diuen que La Vieja Guardia és hereva de les Tropas del Espacio (un mite), i de La guerra interminable (que també tinc en cua), tot i que a mi també em recorda altres clàssics, com el Juego de Ender. Tanmateix, malgrat ser un homentage de clares referències als grans del gènere, La Vieja Guardia mereix situar-se amb honors entre aquells de qui ha begut.

(5)

Eròtica Mix

2009-05-21T19:15:00.004+02:00

Bufa, tinc tants llibres per comentar que no sé per quin començar! Bé, sí que ho sé, per l'últim, que és el que tinc més fresc.

Eròtica Mix va ser una de les compres de Sant Jordi i he de dir que, si bé m'ha sorprès, ho ha fet positivament. Com ja anuncia la contraportada, és un recull de quatre contes elaborats al voltant de dos eixos: el sexe, i la música. O potser la música, i el sexe. En qualsevol cas, són quatre relats que, si bé tenen parteixen de les mateixes arrels, són completa i absolutament diferents.

Tuijosomsexe.com, el primer dels quatre contes, és el més sexual. L'eròtic impregna totes les pàgines d'una cerca desesperada de sexe de concert en concert, sempre esperant trobar l'enigmàtica dona que sembla aparèixer només als grans festivals musicals de l'estiu per ser el complement sexual perfecte del protagonista.

A Cartes d'amor a la Dona Bombolla el sexe és l'actor secundari d'una història de romanticisme epistolar. Això sí, per correspondència moderna: l'e-mail i els sms són el mitjà a través del qual s'expressa un amor entre dos mons aparentement irreconciliables, només units per la música.

7'' podria perfectament ser un dels relats pornohumorístics del veí (bufa, aquest encara el tinc per comentar de fa mil anys!), això sí, fet només a una mà. El sexe com a excusa i fil conductor d'un humor extravagant al voltant del número 7, per resoldre l'assassinat anunciat d'una estranya núvia al moment del sí.

Finalment, per rematar-ho tot, Eròtica Mix, el conte que també titula el llibre. Què és capaç de fer un home a qui ha deixat la seva parella en la recerca de sexe? L'eròtica com l'única manera de sortir del pou, tres opcions on triar que potser no seran el que semblen. I, per descomptat, una comunitat virtual d'addictes a la música.

Ah, i en els entreactes, la breu història d'amor i sexe per fascicles de Dj Penis i Vagina Pop. El resultat? Un llibre de contrastos, on tot és el que és, però res és el que sembla. Si l'hagués de resumir amb un imatge, seria la de la portada: colors estridents que no lliguen entre ells, un nu, i uns quants discos. La metàfora perfecta de l'essència d'Eròtica Mix.

(4)

El Legado del Drow

2009-05-04T19:57:00.003+02:00

La tercera trilogia de l'elf fosc, El legado del drow, m'ha costat més de posar-me a comentar-la (un parell de setmanes?) que de llegir-la (un cap de setmana). I és que, si bé he de reconèixer que no és tan bona com la primera (insuperable) o la segona, enganxa tant com les seves predecessores.

Poc queda per dir en aquest volum, que en realitat conté quatre històries, que no hagi ja dit abans. Com sempre és farcit de viatges, batalles, màgia, i èpica, aquesta vegada portats per l'ombra del passat de Drizzt. Perquè la Reina Aranya no oblida, i les intrigues de Menzoberranzan poden dur els drows a voler fer conquestes més enllà de l'Antípoda Fosca.

Encara que quedi poc a dir sobre el llibre, sí tinc una notícia pels fans: des de Cyberdark m'assabento que ben aviat, el 16 de juny, es publicarà una guia il·lustrada sobre el drow rebel. Esperaré a veure'l en directe però... m'hi podré resisitir?

(4)

Sant Jordi 2009

2009-04-26T11:38:00.001+02:00

Aquest any la combinació de calor, gent, i mala elecció de sabates, van fer que Sant Jordi no fos tan productiu com hagués volgut i com havia sigut altres anys. De fet, vaig acabat amb un sol llibre, el que em va regalar el Roger. No me'n vaig comprar ni un! Probablement també ho va fer que, tot i demanar-me la tarda lliure, fos el primer any que no tenia festa tot el dia, i vaig notar més la multitud.

Tot i això, un cop més he aconseguit un altre dels objectius, prou difícil: comprar tots els llibres en català (bé, menys l'Stephen King de ma germana, però no compta). Això ha fet que, com cada any, no em comprés llibres que em van cridar l'atenció, com La comerciante de libros. Al cap i a la fi, però, per mi Sant Jordi és dia de comprar en català.

I finalment, ja vaig al gra. La llista del escollits ha estat:

Olor de colònia (del Roger, triat in situ)
La soletat dels nombres primers (comprat el dia següent, per compensar la sequera)
Que sabes de evolución (de ma germana)

A aquests, se li sumen els del Roger, que també me'ls hauréde llegir, no?

El silenci
La por
Eròtica Mix (el meu regal)
Crepuscle (també de ma germana)
Maus

Ja ho veieu, feina per dies!

No m'he mort!

2009-04-21T20:43:00.003+02:00

Fa dies que penso que m'he de posar a escriure un post, bé comentant el llibres endarrerits, bé donant senyals de vida. Avui, quan he obert el correu, m'hi he trobat un missatge de la Su, i m'he adonat que amb el "ja ho faré demà", ha passat més d'un mes del darrer post!

Així que aquí estic, encara que només sigui per dir que no m'he mort i donar quatre ~~excuses~~ explicacions. La qüestió és, com alguns ja sabeu, que a mitjans de febrer vaig començar una feina nova. La feina m'agrada molt (de fet, moltíssim!), però té dues grans pegues: no puc utilitzar Internet per res que no sigui feina, i a més em queda molt a prop de casa, ja no tinc autobús on llegir! Quan arribo a casa, doncs, he d'escollir: llibre, blogs, consola, o fer el manta. I com que em passo el dia escrivint, el dia que escullo blogs em dedico més a la lectura (sí, us llegeixo, encara que gairebé no deixo comentaris) que a l'escriptura.

Què vol dir tot això? Doncs, simplement, que tinc menys temps i ganes. Biblosfera, doncs, no mor, si més no encara! De moment, per anar fent boca, properament a les vostres pantalles (no necessàriament en aquest ordre):

Resum de Sant Jordi
Presentació en societat del mini-ordinador que em vaig comprar al començar la nova feina, i des d'on s'han escrit els darrers posts.
Més aventures d'un cert elf fosc que emté el cor robat
Un llibret grotesc de Terry Pratchett... qui, si no? Aquesta vegada, però, ambientat al mundo-esfera.

I, per si no ho puc fer demà, molt bon Sant Jordi a tothom, ben ple de llibres i roses!

L'Home que Explicava Històries

2009-03-17T20:29:00.004+01:00

Hi ha històries universals, i històries particulars. Llegendes i contes, i vides que el destí entrellaça fins arribar fins nosaltres. Hi ha contallaires que saben fer de la quotidianeïtat grans aventures, que emocionen amb els clàssics, que saben reinventar les narracions perquè mai sonin iguals.

L'home que explicava històries és tot això, i molt més. Són històries que s'entrellacen, mites que es nuen amb realitat, narracions dins de contes, rondalles familiars. Mentre el pare del protagonista agonitza a l'hospital i Fàtima s'amistança amb un djinn, l'autor trena amb mestratge una cosmogonia particular que ens passeja per la guerra al Líban, els contes de Les mil i una nits, el passat de la família, les llegendes àrabs clàssiques, l'esperit dels hawatis (narradors), la mitologia grega, i una infinitat de cabdells que teixeixen un tapís fantàstics on, en ocasions, és difícil destriar a quina figura pertany cada fil.

Un llibre que absorveix, però que requereix paciència. Paciència per conèixer els personatges, paciència per entrar en totes les històries i aprendre a seguir-les, a no confondre's, a recordar qui explica cada conte dins d'un conte dins d'un conte. Un llibre comprat d'impuls i al mateix temps, tot i l'esforç inicial, un gran encert.

(5)

Marte Rojo

2009-03-08T19:18:00.006+01:00

Finalment, dues setmanes després d'haver-me'l acabat, trobo un moment per comentar Marte Rojo, un d'aquells mites de la ciència-ficció que encara tenia pendent.

S'han dit moltes coses sobre Marte Rojo. El Science Fiction Age el va titllar del Guerra i Pau de la ciència ficció, i City Limits va anar encara un pas més enllà a l'afirmar "tinc la impressió de que Kim Stanley Robinson va ser un dels primers colons de Mart i que, d'alguna manera, ha tornat als nostres dies per explicar-nos-en la història. No hi ha una altra explicació per auqesta brillant novel·la". Però com demostra aquest fil del Sitio de Ciencia Ficción, no tot han estat elogis per aquest llibre, el primer de la saga, seguit per Marte Verde i Marte Azul.

La meva opinió és intermitja. Kim Stanley Robinson, de qui prèviament ja havia llegit Tiempos de Arroz y Sal i Icehenge, desenvolupa també a Marte Rojo el seu estil particular i discontinu, aquesta vegada dividint el llibre en diferents parts, cadascuna narrada des de la perspectiva d'algun dels cent primers colons de Mart. El problema és que la qualitat, i sobretot el ritme, de les diferents parts no és equivalent. Després d'un principi força estàndard i unes primeres parts apassionants (a les que, tot i això, probablement els sobren pàgines), l'autor es perd en tortuositats polítiques que es fan força dures de digerir. I al final, quan el lector avorrit decideix acabar aquest però no llegir-ne cap més, el llibre recupera el to i ens deixa enmig d'una revolta global, amb ganes d'entrar de ple a un Mart que està deixant el seu característic to vermell per començar a tacar-se de verd.

No obstant, més enllà de si el llibre agrada més o menys, és innegable que és una obra que aposta fort pels aspectes científics i tècnics de la colonització d'un planeta amb condicions, a priori, incompatibles amb la nostra vida. És apassionant i certament remarcable la descripció que fa Robinson de la ciència, la psicologia, la tecnologia i, fins i tot, -encara que pesada- la política implicada en tot el procés. I si bé certament gran part del que proposa és encara ciència ficció, hi destaquen idees que, tot i que poden semblar fantàstiques, aviat poden esdevenir realitat, com l'ascensor espaial.

Marte Rojo és un llibre de contrastos, dens però interessant, recomanable sobretot pels fans de la sci-fi dura. Ara bé, aquells que prefereixen la petita pantalla als fulls escrits (o als e-books) sempre poden esperar a veure si el nou projecte televisiu de la productora AMC arriba a bon port.

Actualització 10/03: aquí ve la puntuació, que l'havia oblidat!

(4)

Més Tolkien Inèdit

2009-02-22T19:30:00.004+01:00

M'assabento gràcies a un mail que m'ha enviat en Carquinyol que en Christopher Tolkien torna a perpetrar, vull dir publicar, una obra inèdita del seu pare. En aquesta ocasió es tracta de La llegenda de Sigurd y Gudrun, una obra en vers que narra la llegenda nòrdica de Sigfrid i la caiguda dels Nibelungs, i que Tolkien va escriure entre 1920 i 1930.

Aquest nou llibre, que l'editorial Houghton Mifflin Harcourt publicarà en anglès el maig, inclourà una introducció d'en Tolkien pare i s'acompanyarà de notes d'en Tolkien seu fill, que segons El País porta 30 anys treballant en el manuscrit (quina por).

A més, els fans de Christopher podran gaudir d'una edició especial limitada a 500 exemplars signada, que a més de l'autògraf contindrà cinc reproduccions de pàgines originals del manuscrit, pel mòdic preu de 250 GB. Serà qüestió d'aprofitar ara que la lliura va baixa i això només representen 282 eurets de no res. Ara que, després de la darrera experiència, no ho tinc gaire clar...

La_Walkiria__Caval...

Mem de llibres

2009-02-17T20:15:00.004+01:00

He pujat a casa el Veí a demanar-li sal pel sopar i m'he trobat que estava fent un mem, que diu que ha trobat al Què llegeixes. I tot i que ell no l'envia a ningú, com que va de llibres m'ha agradat i he decidit apropiar-me'l.

Recomana’m un llibre: però si t'en recomano cada setmana!

El llibre que estàs llegint: Marte Rojo. Properament en pantalla...

L’últim llibre que has llegit: Stardust. Sí, sí, ja ho sé que al blog el darrer és Frankenstein Insólito, però és que vaig fer una petita trampeta temporal.

El llibre que començaràs aviat: L'home que explicava històries o El legado del Drow, encara m'ho estic pensant.

El llibre amb el títol més estrambòtic que has llegit: El Capità Calçotets i la terrible trama del Professor Tirapets. I no, no me l'he llegit, el duia un dia el meu cosí! (Bé, val, li vaig robar i me'l vaig llegir d'amagat amb un moment... era terrible!).

El llibre amb el millor inici: "En un forat al terra, hi vivia un hòbbit". No cal que us en digui el títol, oi?

El llibre que més vegades deus haver llegit: rellegeixo moltíssim, però el rècord el té El Senyor dels Anells. Gairebé una lectura anual des dels 9 anys...

El llibre favorit de la teva infància (o que ara recordis amb més afecte): bufa, moltíssims! A més de Tolkien, els llibres dels Cinco, Jules Verne, Emilio Salgari, Alfred Hitchcock y Los tres investigadores, molts títols de La Galera i el Vaixell de Vapor... no sabria pas escollir!

Recomana’m un llibre que no sigui ficció: escombrant cap a casa, The ancestor's tale o Genome.

El llibre que et va fer saltar les llàgrimes (de riure): La Guia de l'autostopista galàctic, i Mort.

El llibre que et va fer saltar les llàgrimes (de tristesa): bufa, molts, molts! Si és que sóc una bleda... La plorera de la primera vegada que vaig llegir El hòbbit va durar diverses hores.

El llibre que et va fer encongir-te de por: El Senyor dels Anells. Un monitor de colònies d'estiu ens explicava els fragments dels espectres a la nit com a conte de por. Just havia acabat El hòbbit abans de marxar i el volia llegir al tornar, però em va fer agafar tanta por que vaig esperar un any!

El llibre que et va fer venir ganes de llençar-lo per la finestra: La pell freda, que em va semblar una estafa després d'haver llegit Pandora al Congo. Em va agradar, però són idèntics!

Recomana’m una col•lecció: Nova, de ciència ficció.

Un llibre que t’agradaria haver escrit: tants!

Un llibre que vas abandonar (sense acabar): n'he abandonat pocs, però procuro oblidar-los el més ràpid possible! Un cas curiós va ser El quadern gris, que de fet sí m'agradava. I Dune, la primera vegada que el vaig agafar!

Un llibre que agrada, i molt, a tothom, però a tu no: El noi del pijama de ratlles. Ecs! I la saga Canción de Hielo y Fuego. Quina gràcia li troba tothom?

Un llibre perfecte: és que si ho dic, em direu que sóc una pesada i que em repeteixo.

Un llibre que et van obligar a llegir i vas acabar odiant: El misterio de la cripta embrujada i El amante bilingue. Ecs, ecs, ecs!

Un llibre que et van obligar a llegir i et va agradar molt: Los renglones torcidos de Dios. Me'l van fer llegir al BUP i em va marcar moltíssim.

Recomana’m un còmic/novel•la gràfica: no llegeixo còmics gairebé mai, gairebé he començat ara, però dels pocs que he llegit, The Gunslinger born.

Un/a autor/a que vulguis reivindicar: ho feia fa poc, Manuel de Pedrolo.

Un/a autor/a inesgotable per a tu: Tolkien. Ja s'encarrega el seu fill que sigui així!

Un/a autor/a que mai decep: Asimov, el mestre.

Un/a autor/a que no pots veure ni per la televisió: mm, em sembla que no odio tant a ningú. Si més no, no em ve al cap, deu ser cosa de l'hora...

Recomana’m una biografia/autobiografia: ui, jo d'això no en llegeixo.

La sèrie de llibres que més va enganxar: ara estic enganxadíssima als Reinos Olvidados, a les sagues de El elfo oscuro.

La sèrie que va perdre interès: Los caminantes del viento, una sèrie com Los hijos de la Tierra però més realista (i desgraciada). Lamentablement, no em va agradar gens com evolucionava el meu personatge preferit, i ho vaig deixar estar al cap d'uns quants llibres.

La sèrie completa que tens exposada amb orgull: no és una sèrie, però la meva col·lecció d'edicions de Tolkien.

Darwin

2009-02-12T12:21:00.004+01:00

Avui es compleixen 200 anys del naixement del naturalista Charles Darwin, conegut com el pare de l'evolució. I tot i que aquest és un blog de llibres, la meva part científica es veu impulsada a reflectir-ho aquí també. Com no podia ser d'una altra manera, però, ho faré a través de la seva bibliografia principal.

Voyage of the Beagle
(Els viatges del Beagle)
Els viatges del Beagle, publicat el 1839, recull les seves memòries del segon viatge que va realitzar amb el Beagle, entre 1831 i 1836. A part d'un llibre de viatges, però, també conté descripcions de la biologia, la geologia i l'antropologia que va observar durant aquest període. El llibre, que va tenir una gran acollida, va passar per diferents reedicions i revisions, durant les que Darwin va anar modificant el text original per adaptar-lo a les seves noves idees. Tot i el seu gran èxit, però, no n'he trobat cap edició ni en català ni en castellà.

Zoology of the H.M.S. Beagle
(Zoologia del viatge de l'H.M.S. Beagle)
Aquest llibre no va ser escrit directament per Darwin, sinó que ell en va ser l'editor i només va participar en algunes parts, com en la introducció geològica a la part 1: Fòssils de mamífers. Aquesta zoologia, organitzada en 5 parts que es reparteixen al llarg de 19 números, va veure la llum entre el febrer de 1838 i l'octubre de 1843. En ella s'hi descriuen les espècies animals que va trobar al llarg del seu viatge. Pel que he pogut esbrinar, no ha estat traduït a altres llengües.

On the Origin of Species
(L'origen de les espècies)
Sense cap mena de dubte aquest llibre, que enguany celebra el 150 aniversari de la seva publicació, és l'obra més destacada de Darwin, tot i que no la més polèmica (probablement aquest mèrit el té Descent of Man). A L'origen de les espècies Darwin proposà per primera vegada que les espècies canvien, evolucionen, guiades per la selecció Natural. Va trigar molts anys a decidir-se a publicar aquest llibre, tants que gairebé li van passar davant: un dia va rebre una carta de Wallace on aquest li demanava la seva opinió sobre la seva idea de l'evolució de les espècies. Tot i que ara coneixem Darwin com el pare de l'evolució, ell va ser honest i van presentar els seus resultats conjuntament.
L'origen de les espècies ha estat publicat tant en català com en castellà. A l'altre blog n'he penjat un podcast, si el voleu sentir. La idea és anar-ne fent al lectura completa, però ja ho veurem.

Descent of man
(L'origen de l'home)
Publicat el 1871, Descent of Man va ser la segona gran revolució de Darwin. En aquesta obra va gosar anar més enllà i afirmar que no només les espècies evolucionen sinó que l'home és una espècie més, que va evolucionar d'altres animals i no prové d'Adam i Eva. La publicació d'aquest llibre li va reportar grans crítiques des de tots els àmbits, de la religió a la política i la premsa, entre elles la famosa caricatura de Vanity Fair on apareix dibuixat amb cos de mico. Aquest llibre ha estat publicat en castellà, però fins on jo sé no en català.

The Autobiography of Charles Darwin
(L'autobiografia de Darwin)
Darwin també va escriure una autobiografia titulada Recollections of the Development of my Mind and Character que, tot i anar destinada a la seva família, va ser publicada pel seu fill Francis Darwin el 1887, cinc anys després de la seva mort, amb el títol The autobiography of Charles Darwin. Francis, però, va retallar d'aquesta autobiografia els fragments crítics amb Déu i l'església, que no van reaparèixer fins el 1958, quan Nora Barlow, néta de Darwin, en va compilar una nova edició per celebrar el 100è aniversari de L'origen de les espècies. El llibre està editat tant en català com en castellà, en la versió no retallada.

Frankenstein Insólito

2009-02-10T12:43:00.003+01:00

Frankenstein insólito em va cridar des de les prestatgeries de la biblioteca. Sobretot quan vaig veure que el nom de Brian Aldiss (y otros) acompanyava el títol al llom. Així doncs, també em va acompanyar a casa, i de fer el vaig començar abans que Stardust.

Aquest llibre, originalment titulat The ultimate Frankestein, recull 20 narracions escrites per autors destacats de la fantasia i la ciència ficció per commemorar els 60 anys de l'estrena de la pel·lícula de Frankenstein. A més, s'inicia amb un inspirador pròleg d'Isaac Asimov, El aprendiz de Dios (això és el títol del pròleg, no la meva opinió de l'autor), on fa un repàs dels intents literaris de l'home de ser Déu, des del famós film de Disney Fantasia fins a R.U.R., passant per la Ilíada i els Gòlems.

El llibre en sí, però, és irregular. I sorprenentment, els autors del qui més esparava, com Aldiss, m'han decebut notablement. Ell, com la majoria, es limita a fer una revisió del mite: trobem Frankensteins escrivint cartes des del Pol, Frankensteinsal psiquiatra, Frankensteins exiliats aquí i allà, Frankensteins empresonats, fins i tot fills naturals de Mary Shelley que esdevenen Frankensteins. Tot plegat molt poc original i sobretot força avorrit perquè, és clar, expliquen tots la mateixa història.

Tot i això hi ha algun conte diferent, fantàstic, que parteix de la idea subjacent a la història original per crear relats basats en l'egolatria humana i l'intent de crear, o prolongar, la vida més enllà del que marca de la naturalesa. Entre ells destaquen especialment Casi Carne, de Katherine Dunn, i Fortaleza, de Kurt Vonnegut, que a més està escrit en forma d'obra de teatre. Només per la seva lectura ja val la pena haver agafat el llibre.

(2)

Stardust

2009-02-05T14:51:00.003+01:00

Quan vaig veure la pel·lícula Stardust, a Copenhaguen, no sabia que estava basada en un llibre amb el mateix títol, però vaig sortir del cinema molt satisfeta (tot i que em sembla que vaig ser la única del grupet). Recordo que em va encantar la seva estètica de conte de fades combinada amb tocs d'humor, que al meu criteri en feien una de les millors pel·lícules del gènere que havia vist últimament (tot i que reconeguem que el llistó no està, ni estava fa un any, gaire alt).

L'altre dia vaig posar els peus per primera vegada en uns quants anys a una biblioteca, la de Lesseps. Allà vaig comprovar amb sorpresa que, per quantitat de llibres i disponibilitat de fons, no té res a veure amb la de des-Gràcia, que és la que em quedava més a prop abans de canviar de casa. Així doncs vaig aprofitar per agafar uns quants llibres, entre ells aquest. Si bé no havia fet cap pas per trobar-lo abans, tenia l'espineta clavada des que havia sabut que la pel·lícula es basava en una novel·la, i en quan el vaig veure no ho vaig dubtar.

Per variar de les últimes ressenyes que he escrit, Stardust no em va decebre gens. Tot i que alguns fragments, especialment el final, han estat molt modificats a la pel·lícula, crec que estan prou ben resolts en els dos suports, explotant els recursos que el fan més atractiu en cada camp. El llibre tampoc no és tan còmic com la seva adaptació a la gran pantalla, ni tan dramàtic en els moments de tensió, però no es fa avorrit en absolut. I és que Stardust és sense cap mena de dubte una obra de gran originalitat, que trenca els estereotips del gènere sense mofar-se'n, que fa conviure el món real i el món de les fades d'una manera sorprenent, que enganxa des del primer moment, que desconcerta en ocasions. Un llibre, en poques paraules, que fa de bon llegir.

(5)

The Long Road Home

2009-02-04T15:46:00.004+01:00

Després del rotund èxit de la primera part del còmic de La Torre Oscura, The Gunslinger Born, no vaig dubtar a comprar-ne la segona part, The Long Road Home. Tot i que el preu em va semblar abusiu (juraria que el primer era més barat), vaig creure que valia la pena.

Però quan el vaig obrir, la il·lusió es va esfumar ràpidament. L'argument és pobre, massa lineal, molt per sota del del primer volum, i al dibuix li manca la força expressiva d'aquell. I a més, és molt més curt. Es nota que la història que narra The Gunslinger Born formava part de l'argument de la novel·la original, mentre que aquest sembla fet a corre-cuita per aprofitar la bona acollida del primer.

No sé si tenen previst fer un tercer volum amb les històries del pistoler, però si no reprenen la història original i volen seguir venent-nos historietes insípides sobre la seva vida adolescent, que no comptin amb mi.

(1)

El mem del 7

2009-02-02T19:53:00.002+01:00

L'altre dia vaig veure el mem del 7 a cal Veí, i avui, quan he anat a donar un volt pel Basar, m'he trobat que en Jacme ja me'l tenia preparat i embolicat per regal.

Tot i que avui tocava post sobre les aventures de Roland de Gilead, al final m'he decidit per respondre el mem. Això sí, a la meva manera. Aquest mem només té una norma: el número 7 és la referència. Així doncs, ha patit una pila de mutacions i interpretacions lliures. Hi ha qui parla de pecats capitals i altre galindaines, qui explica els seus set plaers culturals, qui es decanta pels seus set llibres preferits, qui ens fa un recorregut de set parades per la seva història òptica particular, i tantes versions com blogs hi han passat.

I com que queda poc lloc per les llistes originals, he decidit convertir aquest mem en un concurs. Que què s'hi guanya? Doncs l'admiració incondicional dels companys blocaires. O què us pensàveu?

Entrem en matèria. Es tracta d'encertar a quins llibres corresponen aquests set fragments, que no garanteixo que hagin aparegut abans pel blog i dels que, en cas necessari, n'he fet una traducció lliure:

1. "Va mirar fixament el títol del llibre i va sentir fred i calor al mateix temps. Això era, exactament, el que havia somiat tan sovint i el que, des que s'havia entregat a la seva passió, havia desitjat. Una història que no acabés mai! El llibre de tots els llibres! Havia d'aconseguir-lo, costés el que costés."

2. "Dune té una sola riquesa: l’espècia, nascuda del desert, que dóna longevitat i presciència, i que tot l’univers compra sense que importe el seu preu."

3. "Quan el senyor Bilbo Baggins del Passatge del Sac va anunciar que aviat celebraria el seu cent onzè aniversari amb una festa d'especial magnificència, hi va haver moltes enraonies a Hobbiters. En Bilbo era molt ric i molt peculiar, i havia estat la meravella de la Comarca durant 60 anys, des de la seva remarcable desaparició i retorn inesperat."

4. "Era gairebé la una de la matinada; la pluja repicava desmaiadament contra els vidres, i la meva espelma estava gairebé consumida, quan, a la claror tènue del llum gairebé extingit, vaig veure obrir-se l'apagat ull groguenc de la criatura; va respirar fort, i una convulsió va agitar els seus membres."

5. "«Com tu desitgis.» Era l'única cosa que li responia. «Com tu desitgis.» «Acosta'm això, xicot.» «Com tu desitgis.» «Eixuga'm això, xicot.» «Com tu desitgis.»"

6. "Un moment després va sentir-se un grinyol espantós i repugnant com el d'una màquina monstruosa funcionant sense lubricar. Provenia de la gran telepantalla situada al fons de la cambra. Era un soroll que et feia xerricar les dents i posava els cabells del clatell de punta. Havia començat l'Odi."

7. ""Oh, no! Oh, no! Faig tard!" (després, quan hi pensava, se li va ocórrer que hagués hagut d'estranyar-se, però en aquell moment semblava força natural); però, quan el Conill va treure un rellotge de la butxaca de la seva armilla, i el va mirar, i després va afanyar-se encara més, l'Alícia va fer un bot."

Les noves víctimes que hauran de fer el mem són, evidentment, tots aquells que encerteu algun fragment. I tothom a qui li vingui de gust fer-lo!

Cuentos Completos III

2009-01-29T18:22:00.003+01:00

Després de l'èxit dels Cuentos Completos I i II, el curs d'acció més lògic era llegir-me el tercer recull de contes de Dick, el que inclou els relats que va escriure fins al 56.

I així ho vaig fer. Els llibres, però, moltes vegades no compleixen les expectatives que creen els seus predecessors, i lamentablement aquest n'és un cas. Després de la qualitat clarament ascendent de les anteriors entregues, Cuentos Completos III perd la genialitat, allò que fa especial Dick, els canvis de perspectiva, la sorpresa final.

Tot i això, no tots els relats que es recullen en aquest llibre són anodins. Cap al final Dick recupera la genialitat, fent aparèixer per primera vegada un dels seus personatges més populars, sobretot des de la projecció de la pel·lícula Minority Report: els pre-cogs. A diferència del film, aquí els pre-cogs no suren en líquid nutricional, sinó que són ben vius i actius i lluiten per la seva supervivència i la dels seus companys mutants, una mica com als X-Men, però amb una perspectiva diferent, purament Dickeniana.

Aquests relats, juntament amb algun altre com El hombre dorado, exploren la difícil convivència entre els humans "normals", nosaltres, els de sempre, i noves races de mutants amb superpoders. I ho fa al seu estil, endinsant-se amb mestratge en el conflicte, en l'ètica, en el totalitarisme, en la intolerància. Agafant una mica de tot, o un molt de poc, o un polsim de res.

A més, aquest recull té un altre conte que m'agradaria destacar: Campaña publicitaria. És un relat anguniós, horrible, precisament perquè en hi veiem a les portes. I curiosament al final del llibre el mateix Dick ens diu que als lectors, i a ell mateix, tampoc els va agradar. Tot i ser bo. En un món dominat per les Companyies -un altre tòpic dickià-, tot s'hi val en publicitat. Fins i tot enviar-te un anaucad, un robot que es ven a ell mateix i que no et deixarà en pau fins que el compris, desquiciant tant al protagonista com al lector.

Ara, cap al quatre. Tot i la decepció inicial, els darrers relats auguren un resorgiment del Dick sorprenent, el que explora els límits de la realitat, el que ens agrada i havíem perdut a l'inici del volum.

(3)

Luchas como un granjero

2009-01-27T10:37:00.003+01:00

Ben segur que qualsevol que senti el nom d'Orson Scott Card el primer que pensa és en la saga d'Ender, que ja he mencionat en altres ocasions al blog (1, 2). Aquest és el personatge que el va catapultar a la fama, tot i que les seqüeles a El juego de Ender baixen progressivament però inexorable de nivell.

A més d'Ender, la producció de d'Scott Card, nascut a l'estat de Washington el 1951, engloba altres obres i especialment altres sagues. Tot i això, cap d'elles s'ha acostat de l'èxit de la primera, ni tan sols La saga de la sombra, que n'és un mena de continuació paral·lela en la que veiem El juego de Ender i el futur de la humanitat després que ell la deixi des de la perspectiva dels seus companys de l'Escola de Batalles.

El que molta gent no sap (i jo vaig descobrir ahir a Meristation), és que Orson Scott Card és també el guionista dels famosos insults de El secreto de Monkey Island, probablement la millor ~~aventura gràfica~~ joc d'ordinador que s'ha fet mai (i noti's que uso el probablement com als anuncis de l'autobús, per quedar bé).

“Me llamo Guybrush Threepwood, ¡y quiero ser un pirata!”. Per aconseguir-ho, els capitans pirata de Mêlée Island, repantigats a la sala de l'Scumm Bar, li encarreguen tres missions: dominar les arts de l'esgrima, del furt i de la cerca de tresors.

A Mêlée Island, dominar l'espasa no és tan senzill com aprendre a fer servir una arma, sinó que també s'ha d'afilar la llengua. I és que els combats entre pirates no es guanyen amb estocades precises sinó a base d'elaborats insults, que en Guybrush aprendrà a base de perdre moltes batalles contra els aguerrits pirates de Mêlée. L'objectiu final? Derrotar la Carla, l'Swordmaster de l'illa. Però atenció! Perquè els seus insults són diferents... i hauràs de pensar molt bé quina és la resposta adequada.

Quantes hores davant l'ordinador, insultant pirates! Tenia una partida gravada just abans de la lluita amb l'Swordmaster, i tot sovint hi entrava només per fer duels d'esgrima. Deu ser per això que encara recordo com si hagués jugat ahir els insults i les seves respostes. Un gran joc, per uns grans temps.

El Valle del Viento Helado

2009-01-26T13:44:00.003+01:00

Després de llegir amb entusiasme la trilogia de El elfo oscuro, l'Amkiel em va comentar que al seu post li havien comentat que les continuacions no eren tan bones com el principi. Però, empesa per l'addicció, no vaig poder estar-me de comprar El Valle del Viento Helado, que recull la segona trilogia: La piedra de cristal, Ríos de plata, i La gema del halfling.

Aquest segon recopilatori s'inicia amb una invasió bàrbara a Diez Ciudades, a la Vall del Vent Gelat, on es configura el quintet d'amics de Drizzt: a Bruenor i Cattie-Brie s'hi afegeixen el halfling Regis i Wulfgar, originalment capturat en la batalla. Després d'això, tots junts s'enfronten a una segona invasió, capitanejada per un mag dominat per una pedra de poder malèfic. Després de la batalla, el grup surt a cercar Mithril Hall, l'antiga llar de Bruenor, ara ocupada per un drac per culpa de la cobdícia dels nans (a algú més li recorda a les mines de Mòria?). En aquesta empresa els persegueix l'assassí Entreri, que té com a missió trobar en Regis, i això els portarà a la darrera aventura del recull: recuperar el halfling de les mans del seu captor.

Després de l'avís de l'Amkiel, és inevitable la comparació entre les dues trilogies. Com ja vaig dir en el post de la primera, El elfo oscuro va de més a menys, on el menys és la seva sortida a la superfície. Per tant, no m'estranyava que la resta de llibres, fora de l'Antípoda Oscura, fossin més semblants a la història que no m'havia agradat que a la resta. Però no ha estat així. Si bé és cert que mantenir el nivell dels primers llibres de El elfo oscuro era complicat, Salvatore teixeix una història menys queca que la que trobem a la darrera part de la primera trilogia per construir una segona entrega plena d'emocions i batalles èpiques (i increïbles, però a qui li importa això?) que supera amb escreix molts altres llibres de fantasia.

Així doncs, seguiré devorant amb fruïció tots els volums on surti l'elf fosc (aquest m'ha durat tres o quatre dies escassos!). I és que he de reconèixer que, no per primera vegada, m'he enamorat.

(5)

PD: amb Drizzt m'he estrenat a la viquipèdia! Que al pobre només li havien dedicat un paràgraf...

El Mundo Invertido

2009-01-22T10:38:00.005+01:00

El problema de que et deixin un llibre, si és bo, és que l'has de tornar. Fa molts, molts anys, això em va passar amb dos llibres. Amb el temps, d'aquests llibres només me'n va quedar un record vague de l'argument i de que eren extraordinaris. Però ni el títol, ni l'autor, ni cap detall útil que em permetés trobar-lo.

El primer d'aquests llibres era La Nave Estelar, que finalment vaig trobar de segona mà i fet caldo fa gairebé dos anys gràcies a que el meu pare sí que en recordava el títol (de fet, li havien deixat a ell, no a mi). El segon ha estat més difícil, però una intensiva -i poc precisa- cerca per internet per afegir-lo a la llista de 10 millors llibres de ciència ficció al final va donar com a resultat un títol: El mundo invertido. Sense pensar-m'ho dues vegades, aquella mateixa tarda vaig anar a Gigamesh... i el vaig trobar! També de segona mà, però en millor estat que La Nave Estelar.

Yo había cumplido las 650 millas de edad. Aquesta frase em va submergir de nou a El mundo invertido per reconstatar que, tot i que d'autor poc conegut, és una de les millor novel·les de ciència ficció que s'han escrit mai. El dia que fa 650 milles Helward Mann entra a la majoria d'edat i deixa l'Internat per començar el seu aprenentatge als gremis de primera categoria. Això li permet sortir a l'exterior i descobrir que Ciutat Terra, on ha viscut sempre, es manté en constant moviment, empesa sobre rails. Al llarg del aprenentatge, Mann passarà per tots els gremis: els Navegants, que trien el camí de la ciutat; els Constructors de Vies, que van fent el camí tot posant rails nous i arrencant els vells per reciclar-los; Trànsit, que gestiona els recursos; els Constructors de Ponts, la Milícia i, finalment, el Gremi del Futur, destí de Mann. En aquest camí, aprendrà perquè la ciutat es mou, i les funestes conseqüències que tindria que deixés de fer-ho.

Quan vaig recomençar l'aprenentatge amb Mann, no vaig poder deixar-lo fins que vaig acabar el llibre. I és que Christopher Priest no només crea personatges i situacions convincents, sinó tota una cosmogonia que, no per estranya, és menys creïble: de la mà de Mann, descobrim que Ciutat Terra avança sobre un planeta infinit contingut en un univers finit, i no hi ha cap incongrüència que ens permeti dubtar-ho.

Ens trobem, doncs, davant d'una petita obra mestra que per algun motiu no ha tingut la projecció que es mereix. Si teniu ocasió de llegir-lo, no ho dubteu. Si us agrada la ciència ficció, pot ser la millor decisió que hagueu pres en molt temps.

ACTUALITZACIÓ 26/01: m'havia oblidat de valorar-lo! Aquí van les estrelletes.
(5)

Les Històries Veïnals al Diari de Barcelona

2009-01-20T10:37:00.002+01:00

Com els que passeu per aquí de tant en tant ja deveu saber, el Veí de Dalt s'empre m'enreda en les seves mogudes catosfèriques. Una de les primeres en les que vaig participar van ser les Històries Veïnals, relats a vuit mans que ara mateix estan en la cinquena edició.

I al final, les històries han fet el salt mediàtic, de la mà del Diari de Barcelona (el digital, eh!). L'Albert Muñoz ha organitzat un reportatge veïnal a quatre veus, i per mi va ser un plaer inesperat que el Veí m'escollís per participar-hi, juntament amb ell mateix, el Puji i la Carme Rosanas.

www.diaridebarcelona.cat
El millor de l'experiència és com ens hem divertit. Fins i tot l'Albert, si fem cas del resum de l'experiència que ha publicat al blog del diari!

La Màscara de la Mort Vermella

2009-01-19T10:31:00.005+01:00

"Va passar a finals del cinquè o sisè mes del seu retir, mentre la plaga feia estralls a l'exterior, quan el príncep Pròsper va proporcionar al seu miler d'amics un ball de màscares de la més insòlita magnificència.

Quin voluptuós quadre el d'aquest ball de màscares! Permetint-me descriure els salons on va tenir lloc. Eren set, en una filera imperial. En molts palaus aquestes fileres de salons constitueixen llargues perspectives en línia recta quan els batents de les portes estan oberts de bat a bat, de manera que la mirada arriba al final sense obstacle. Aquí, el cas era molt diferent, com es podia esperar per part del duc i de la seva assenyaladíssima preferència per tot allò estrany. Les sales estaven disposades e manera tan irregular que la mirada només en podia abastar una cada vegada. Al cap de vint o trenta iardes es trobava un sobtat revolt, i a cada cantonada, un aspecte diferent.

A dreta i esquerra, al mig de cada paret, un alta i estreta finestra gòtica comunicava amb un passadís tancat que seguia les sinuositats de l'estança. Cada finestral estava fet de vidres de colors que harmonitzaven amb el to dominant de la decoració de la sala en què s'obria. El que ocupava l'extrem oriental, per exemple, estava decorat de blau, i els finestrals eren d'un blau viu. La segona estança estava ornamentada i guarnida de porpra, i les vidrieres eren purpúries. El tercer, enterament verd, i verdes les seves finestres. El quart, ataronjat, rebia la llum a través d'una finestra ataronjada. El cinquè, blanc, i el sisè, violeta. El setè saló estava rigorosament folrat per penjaments de vellut negre, que revestien tot el sostre i les parets i queien sobre tapissos del mateix teixit i color. Però només en aquesta estança el color de les vidrieres no corresponia al del decorat.

Els finestrals eren escarlata, d'un intens color de sang."

Edgar Allan Poe, 1842
La màscara de la mort vermella

En homenatge al 200 aniversari del naixement de Poe.

Els 10 millors llibres de ciència-ficció

2009-01-17T10:32:00.000+01:00

Llegeixo a Papel en blanco que el Times ha publicat la seva llista dels millors 10 llibres de ciència-ficció. Us la poso, comentada.

La nau d'un milió d'anys, Poul Anderson: no puc opinar perquè no l'he llegida. Apuntada!
La ràdio de Darwin, Greg Bear: no està malament, però ni en broma és un dels 10 millors llibres de ciència ficció.
Les cròniques marcianes, Ray Bradbury: vergonya em fa confessar-ho, però tampoc l'he llegit.
Somien els androides amb ovelles elèctriques?, Phillip K. Dick: no podria decidir-me a dir si és el millor dels seus contes, però sense cap mena de dubte Dick ha de ser a la llista!
Solaris, Stanislav Lem: sé que molts la consideren una obra mestra, però (amb perdó), a mi em sembla un conyàs impressionant. I no hi ha excuses, que l'he llegit dues o tres vegades i en diferents moments de la vida!
Canopus in Argos, Doris Lessing: no coneixia la seva faceta sci-fi, l'hauré d'explorar.
20.000 llegües de viatge submarí, Jules Verne: no he considerat mai Verne ciència ficció, suposo que perquè el que va preveure ja és realitat, però potser sí que mereix un lloc a la llista.
La guerra dels móns, H. G. Wells: indiscutible.
Els humanoides, Jack Williamson: aquest, tampoc el conec.
El dia dels trífids, John Wyndham: un altre llibre que, tot i innocent en el plantejamen t i l'execució, s'ha guanyat un lloc a la llista per mèrits propis.

Jo hi afegiria La nave estelar, de Brian Aldiss; qualsevol llibre d'Asimov, el 2001 de Clarke, la saga d'Ender d'Scott Card (com a mínim el primer), Starship Troopers de Henlein, o El mundo invertido, de Christopher Priest, entre altres!

Com ho veieu?

Los Viajes en el Tiempo

2009-01-16T12:21:00.004+01:00

L'altre dia, a casa el meu pare, necessitava un llibre amb urgència (no entraré en detalls) i, sense ni mirar la prestatgeria, vaig agafar el primer que vaig trobar a l'atzar. La casualitat va voler que l'escollit fos Los viajes en el tiempo y el universo de Einstein, de l'astrofísic Richard Gott, i així m'ha estat possible arribar a conèixer una altra d'aquestes estranyes persones que no només són grans científics sinó també excel·lents divulgadors del camp en què treballen.

Va ser obrir Los viajes en el tiempo i quedar-m'hi enganxada. I no pot ser menys amb un llibre que comença el prefaci dient "los hijos de mis vecinos están convencidos de que tengo una máquina del tiempo en mi garaje", i obre el primer capítol amb una cita de La máquina del tiempo d'H.G. Wells. Per si això fos poc, tot aquest capítol és un repàs dels principals referents de ciència ficció del segle: La máquina del tiempo, Regreso al futuro, Cronopaisaje, Las alucinantes aventuras de Bill i Ted (jo en recordo els dibuixos animats), Vosotros, los zombies, Star Trek... Tots ells ens condueixen al llarg d'una introducció de luxe a les possibilitats i paradoxes del viatge en el temps.

Despres d'El sueño del viaje del tiempo passem a El viaje al futuro. Si algú no entén (fins allà on és possible) la relativitat d'Einstein llegint aquest capítol, dubto que la pugui arribar a entendre mai. Després de veure de quines dues maneres podem viatjar al futur ens traslladem a El viaje al pasado, i a partir d'aquí les coses es compliquen una mica. Tot i això, amb la seva brillant prosa i les seves metafòres, exemples, diagrames i referències Gott ens va rescatant dels punts més foscos i ens fa revel·lacions sorprenents: el motor de distorsió d'Star Trek sí que ens podria permetre viatjar al passat. A continuació ve El viaje en el tiempo y el origen del Universo, el capítol més complex i sospito que el més científicament controvertit, on es repassen les diferents teories de l'origen i destí de l'univers, des del Big Bang fins a propostes més divertides com que el nostre univers es va originar en un bucle temporal. El llibre es clou amb un Informe desde el futuro com a conclusió.

D'aquest llibre pràcticament només en tinc lloances, i puc afirmar sense cap mena de dubte que és un dels millors llibres de divulgació que he llegit mai. De fet, n'he tret inspiració per una bona temporada de posts a la lent! L'únic capítol que fluxeja és el darrer, on es dedica a jugar amb l'estadística per fer una sèrie de prediccions, si bé estadísticament rigoroses i fins a cert punt divertides, al meu parer absurdes a la pàctica per la seva amplitud (la Gran Muralla Xinesa es mantindrà dempeus més de 56 anys i menys de 86.160) i sense massa relació amb la resta del llibre. Però no m'hi acarnissaré pas per aquesta petita disgressió!

(5)

El Quadern Gris 2.0

2009-01-12T11:26:00.005+01:00

Fa pocs anys un diari venia, em penso que el diumenge, clàssics de la literatura per 1€. L'edició, evidentment, era una porqueria, però em va permetre fer-me amb llibres que tenia pendents i mai havia llegit. Un d'ells va ser El quadern Gris, de Josep Pla, però he de reconèixer que no el vaig acabar. Tot i que m'agradava, al final em va avorrir.

Ara, a través d'El Bloc del Bixo he descobert una iniciativa sorprenent: el blog d'El quadern gris. El blog va començar el 8 de març de 2008 amb l'inici del dietari de Pla, del 8 de març de 1918. I cada dia han anat penjant l'entrada corresponent per formar el que ells en diuen El quadern gris... al cap de 90 anys.

Una bona manera d'acostar-nos al quadern, amb un capítol per dia. Precisament avui, l'entrada parla de la seva inscripció com a soci de l'Ateneu Barcelonès, un lloc on he estat diverses vegades aquest darrer any i que m'ha fascinat.

El blocaire invisible (II)

2009-01-06T17:24:00.002+01:00

Seguint amb el tema, la meva blocaire invisible ha estat la Tirai, que m'ha regalat aquest fantàstic vídeo fet per ella:

Segur que als que passeu de tant en tant per la lent us sona la banda sonora!

El blocaire invisible

2009-01-06T00:00:00.003+01:00

Finalment ha arribat el gran moment en què tots els blocaires invisibles ens traiem la màscara i fem el nostre regalet virtual al blog que ens va tocar al sorteig.

La sort m'ha fet amiga invisible (ara ja ben visible) d'en Pere, de Saragatona, un blog de literatura i reflexió (o de reflexió i literatura) que, com deia a les pistes, és tot un veterà de la catosfera, amb gairebé 4 anys de vida i una mitjana de més de 300 posts anuals. Des que el vaig conèixer, quan em va regalar la imatge de la seva portada del Misteri del Solitari, que m'hi he acostat de tant en tant per veure què va dient, però mai l'havia sotmès a un escrutini com el d'ara, en què he hagut de pensar què li podria agradar.

Com en tots els blogs, no només els posts de Saragatona ens dónen informació sobre en Pere: la barra lateral també ens n'explica coses. Pel seu perfil sabem que és Sagitari, però mostra de la seva personalitat és que ens ho il·lustra amb un fragment del Tractat d'Astronomia de Ramon Llull. També veiem que li agrada jugar amb les lletres, si més no amb les que formen el seu nom; i tenim molt clara quina és la seva divisa (discreta).

Tota aquesta informació, juntament amb el que he anat aprenent dels seus posts, m'ha fet ballar el cap dies i dies, però finalment, després de produir i descartar infinitat d'idees, aquí ve el meu regal d'amic invisible, una cal·ligrafia discontínua que intenta representar els versos que presideixen Saragatona:

Espero que t'agradi!

The Little Big Book of Chills and Thrills

2009-01-04T20:57:00.006+01:00

La Palillo ha anat a passar les vacances al país de les tulipes (i també del Miffy) i de part de la sil m'ha portat, en directe des de la meva llibreria anglesa preferida d'Amsterdam (és que les holandeses no les entenc), The little big book of chills and thrills.

Aquest és un llibre d'aquells que no es llegeixen d'una sola tirada. Com ens diu la portada, al llarg de les seves 350 pàgines hi podem trobar malediccions, històries de fantasmes, supersticions, poemes (terrorífics), llegendes, contes fantàstics, trucs màgics, conjurs, i fins i tot receptes d'ultratomba. Tot això amenitzat amb il·lustracions antigues, fotografies, detalls gràfics a totes les pàgines (que, per cert, estan numerades per un dimoniet vermell de cames llargues... potser en titivil?) i diferents colors de tinta adaptats al text.

Quan obrim les seves pàgines a l'atzar, ens podem delectar amb el Cant de les Bruixes de Macbeth, instruccions precises per fer tinta invisible (i poder-la llegir després), un conjur d'amor, la recepta dels brownies del cementiri o un fragment de Frankestein. O, el millor de tot... la trobada d'en Bilbo amb en Gòllum i el seu concurs d'endevinalles!

Així doncs, una altra petita joia per la prestatgeria. Ara només cal pensar si el seu lloc és amb els llibres especials o bé a la lleixa de Tolkien.

Pista 4/4: una vegada, quan Biblosfera era jove, el meu blocaire invisible em va fer un regal.

Cuentos Completos II

2009-01-02T15:53:00.004+01:00

Avui un apunt breu per comentar Cuentos Completos II, el segon volum del recopilatori de relats breus de Phillip K. Dick. Com ja vaig comentar en el seu dia, el primer llibre agrupava els contes escrits entre 1951 i 1952. En aquesta segona entrega es recullen 25 relats més, que finalitzen l'obra de 1952 i inclouen també la de 1953.

La majoria d'aquests relats estan centrats en les conseqüències d'una guerra nuclear mundial (americans contra russos, com toca per l'època). Alguns s'ambienten directament en el devenir d'aquesta guerra fictícia, amb un escenari on robots complexos lluiten en el lloc dels humans, i d'altres són post-apocalíptics. Els darrers exploren des de diferents angles diverses situacions que ja s'havien apuntat al primer volum, principalment humans vivint sota la superfície o en d'altres planetes que intenten recuperar la Terra en poder de mutants o robots; però també hi introdueix variables com els canvis temporals.

A part d'aquest tema, Dick segueix empenyent els límits d'allò que ens fa humans, la relació amb els robots o el concepte de Déu. Tot i que ha passat poc temps des dels relats del primer volum, Cuentos Completos II ens ofereix històries més madures, amb molts arguments semblants als del llibre anterior però amb una execució més precisa: comencem a passar de les idees genials als relats genials.

(5)

Pista 3/n: sospito que el meu blogaire invisible i jo compartim barri, o gairebé.

El Elfo Oscuro

2008-12-31T12:55:00.004+01:00

Temps era temps, en un post del que no aconsegueixo recordar-me, algú va recomanar-me El elfo oscuro (si-us-plau, si algú recorda haver estat ell que faci un pas endavant per rebre un agraïment públic). En aquell moment, no sé perquè, no el vaig posar a la llista d'espera, però l'altre dia, en anar a casa un amic, me'l vaig trobar perfectament col·locat sobre una taula dient "agafa'm, agafa'm!". I és clar, què havia de fer jo sinó endur-me'l? I més considerant que era una edició que comprenia els tres volums de la trilogia: La morada, El exilio i El refugio.

Drizzt Do'Urden, l'elf fosc, neix a la ciutat subterrània de Menzoberranzan (sí, vaig trigar a aprendre a llegir-ho bé, i encara no sé si ho hauré escrit bé!). Aviat, però, descobreix que no és com els altres elfs foscos (drows), éssers cruels i despietats que viuen només per escalar posicions en la llista de favorits de la Reina Aranya Lloth. A La morada, Salvatore ens presenta la societat dels elfs foscos i les dificultats de Drizzt per mantenir-se fidel als seus principis, i finalitza quan el protagonista abandona Menzoberranzan per sempre. El seu periple per l'Antípoda Fosca, el món subterrani, es narra a El exilio, on Drizzt és perseguit pel zombie del seu pare i mentor Zaknafein enviat per la seva mare Malicia (el nom ja ho diu tot). Finalment, després de derrotar Zak, Drizzt surt a l'exterior a El refugio, on haurà de lluitar contra l'estigma que representa ser un drow i el terror que causa la seva sola presència.

He de reconèixer que El elfo oscuro em va sorprendre des la primera pàgina, i que és un dels llibres que més m'ha enganxat en els últims temps. No és gaire habitual que un llibre de Fantasia es centri exclusivament en criatures del món subterrani, però això és exactament el que succeeix en les dues primeres parts, més originals que la tercera. Salvatore recrea amb precisió l'horror de la societat drow i el dilema moral que atenalla Drizzt, i la trilogia, poc a poc, acaba sent una recerca personal de la integritat pròpia. Això sí, amenitzada amb les aventures i batalles que s'esperen d'un bon llibre de fantasia!

Fa molts anys havia llegit alguna cosa dels Reinos Olvidados que no m'havia entusiasmat, però després de llegir El elfo oscuro no veig el moment d'anar a Gigamesh a buscar altres llibres on retrobar-me amb el meu elf fosc preferit.

(5)

Pista 2/n: el meu blogaire invisible gairebé em duplica l'edat virtual!

ACTUALIZACIÓ 18:34: l'Amkiel s'ha identificat com el recomanador, així que des d'aquí el reconeixement i agraïment públics i eterns promesos. I de propina, l'enllaç al post que va fer ell del llibre, infinitament més suggerent que el meu.

Trajecte Final

2008-12-28T12:17:00.001+01:00

Quan pensem en ciència ficció ens vénen al cap Isaac Asimov, Arthur Clark, Orson Scott Card, Phillip K. Dick... en definitiva, els grans mestres de la sci-fi anglosaxona. Així, tot sovint oblidem que, a casa nostra, també hi ha haguts autors de ciència ficció extraordinaris. Entre ells, sense cap mena de dubte, s'hi compta Manuel de Pedrolo, principalment conegut pel seu Mecanoscrit del segon origen.

Ara feia molts anys que no recuperava aquest autor, i precisament l'altre dia, remenant entre els prestatges, amagat en segona fila, vaig redescobrir Trajecte Final, un fantàstic recull de relats breus que m'havien fet comprar al BUP (i que ara veig que va costar 1095 pessetes... sembla increïble!). Aquesta edició, compilada per adolescents, té dues particularitats que la fan especial. La primera és que abans dels contes hi ha unes 20 pàgines que posen l'obra en context explicant el moment històric en què va ser escrita, l'estat de la literatura catalana en aquell moment i la vida i obra de Pedrolo. Menys interessant, però més curiosa amb la perspectiva de temps, és la segona particularitat. I és que aquest és un llibre "anotat", on es defineixen paraules pressumptament enrevessades, es fan notar els recursos literaris i fins i tot hi ha preguntes de comentari de text al final d'alguns relats.

Però tornem a aquests, els protagonistes del llibre. Trajecte final conté set contes de pura ciència ficció, on Pedrolo explora temes clàssics del gènere com els viatges en el temps (a La noia que venia del futur, que té un inici que recorda La mujer del viajero del tiempo), la relació amb éssers extraterrestres (Urn de Djlnl) o què és allò que ens fa humans (Cadàvers). I com els bons relats de sci-fi la majoria d'ells es tanquen amb finals inesperats, girs imprevistos que conviden a la reflexió... si no fos perquè una no es pot esperar a atacar el següent conte, que tempta des de l'altra pàgina.

(5)

Pista 1/n: el meu blocaire invisible i jo ja ens havíem creuat abans per la blococosa.

Bon Nadal!

2008-12-24T15:27:00.000+01:00

Bon Nadal tots tingueu, i que la força us acompanyi!

Forrest Ackerman

2008-12-09T11:22:00.004+01:00

Hi ha termes que sembla que hagin existit des de sempre, des de l'inici del producte que descriuen. Un d'aquests és Ciència Ficció. Ahir, però, vaig descobrir que el gènere és més antic que el nom que el descriu, que no existia fins que Forrest Ackerman se'l va empescar el 1954.

Ackerman, nascut el 1916, va ser un prolífic autor i un gran amant tant de la ciència ficció com de la literatura de terror que no només va destacar per les seves aportacions com a escriptor si no també com a editor. En aquesta darrera faceta va participar en l'edició de la revista de culte Famous Monsters Of Filmland, i és conegut per ajudar a escriptors com Ray Bradbury, novells en aquells temps. A més, també fou un àvid col·leccionista: més de 300.000 articles relacionats amb ambdós gèneres tenien cabuda a casa seva.

I com acostuma a passar, el seu darrer salt a la palestra pública ha estat per anunciar la seva mort, el passat dia 4 de desembre.

Cronopaisaje

2008-12-05T10:08:00.004+01:00

A vegades trobes petits espais de felicitat al lloc i al moment menys inesperats. La setmana passada el vaig trobar al migdia, asseguda als flonjos sillons verds d'un McDonalds, picant quatre patates que se m'havien refredat i llegint Cronopaisaje, acabat de comprar en un quiosc després de molt remenar.

L'any 1998 la Terra està terriblement contaminada i patint una greu crisi econòmica (molt pitjor que el que tenim ara!). Els governs, units, posen pedaços allà on poden, tanquen els centres d'investigació per posar pedaços a curt termini allà on és més urgent. La majoria de gent es mor de gana, només uns pocs privilegiats conserven la feina i poden menjar, i la situació cada vegada és pitjor. En aquest context Renfew, un físic que lluita per conservar el seu grup de recerca, l'únic que queda en actiu al seu centre, té una idea extravagant: comunicar-se amb el passat a través de taquions. Ara li espera l'àrdua tasca de convèncer els polítics de que això pot funcionar... no res comparat amb la de Bernstein, un altre físic que l'any 1963 intenta convèncer la comunitat científica que està rebent missatges de no sap qui.

Cronopaisaje, escrit el 1980, és un clàssic de la ciència ficció que va rebre el premi Nebula l'any de la seva publicació. I realment comença com a tal. En poques pàgines i amb molta habilitat ens posa en situació, mostrant-nos la desesperació d'un món en profunda crisi. Mentre desenvolupa la història ens sap narrar amb precisió els intríngulis de la investigació científica, la relació i les crisis entre els seus artífex i les seves famílies, i les col·laboracions i les tensions -no gens racionals- entre científics. I tot això jugant amb el temps, mantenint-nos en tensió, gestionant la intriga de la comunicació i els seus efectes.

Malauradament tot això s'espatlla en la darrera part del llibre. La narració esdevé confusa, es comença a donar excessiva importància a la vida íntima dels protagonistes, sobren pàgines per tot arreu i, el pitjor de tot, l'autor no resol l'obra: la seva brillant gestió de la intriga acaba sent tan eficient que ens n'escatima el final, i ens quedem sense saber si la comunicació temporal té algun efecte en el futur. Una llàstima, sobretot considerant els grans debats sobre les paradoxes i els llaços temporals amb les que ens obsequia.

(3)

Te Daré la Tierra

2008-12-01T15:37:00.002+01:00

Avui em trobo, una vegada més, en la tessitura de criticar un llibre d'èxit i, encara més, d'haver de dir: ho sento, però no l'he pogut ni acabar.

El cas és fa una setmana, impulsada per les bones crítiques i per la recomanació de tres persones del meu entorn amb un criteri sobradament provat, vaig agafar de la prestatgeria Te daré la tierra, que feia temps que voltava per allà i encara no havia agafat pel seu pes, que el fa poc pràctic per dur amunt i avall. I la lectura va durar fins dijous, quan a mig viatge d'autobús ja no ho vaig poder aguantar més, vaig tancar el llibre i vaig encendre el meu nou ipod rosa. I perquè jo tanqui un llibre a mig viatge, molt malament ha d'estar la cosa!

Com que no n'hi ha prou amb criticar, sino que s'han de donar arguments, em poso mans a l'obra. Quan un agafa Te daré la tierra ha de ser conscient que no és més que un altre llibre que es basa en l'èxit dels Pilars de la Terra i en la fórmula, com em deia una vegada l'Amkiel, del Just do it. Però és que Chufo Lloréns es passa. O potser simplement és que estic molt cansada d'aquestes històries encorsetades, en les que des de la primera pàgina saps què passarà a l'última. De joves humils, guapos i de bona fe que tot i els obstacles del dolent de torn (granat i poderós) acaben triomfant, d'amors impossibles que després de mil vicissituds es fan realitat, de personatges del segle XXI encabits en un escenari medieval de fireta.

I encara hi ha més. M'irrita el llenguatge que empra Lloréns, em molesta el to alliçonador que se li escapa en ocasions, i em resulta desconcertant l'estructura en forma de capítols brevíssims. L'altre dia llegia a En Clave Pública que "una buena crítica debe resaltar aspectos positivos y negativos de una novela y toda obra de literaria tiene atributos en ambos sentidos". Però encara que m'hi esforço, no puc trobar res destacable en aquest llibre. I això que sé que és un best-seller, i fins i tot sé el perquè: el lector es troba en una història que li és familiar, en un format de fàcil lectura i molta acció. Ho reconec, però a aquestes alçades, per mi, no n'hi ha prou.

(2)

Olvidado Rey Gudú

2008-11-25T15:33:00.004+01:00

"I d'Occident... l'oblit". Després de tota una vida de batalles sense pena ni glòria per defensar les terres que el rei d'Occident li ha concedit, el Comte d'Olar aconsegueix finalment el títol de margrave, i amb ell ve l'oblit. L'oblit d'una dinastia que comença amb el comte fins a arribar al rei Gudú, fill de l'extraordinària reina Ardid.

Vaig comprar Olvidado Rey Gudú fa molts anys a l'FNAC, mig per casualitat, i després de llegir-lo vaig guardar-ne un bon record. I per això ara, tant temps després, he volgut rellegir-lo i publicar-lo, tenint-lo fresc en la ment, al blog.

Aquest és un llibre de fantasia, però que no s'assembla a cap altre que hagi llegit mai. En ell s'hi combinen la màgia i l'escepticisme com si els protagonistes visquéssin en obres diferents, i hi cobren vida els contes de fades, que es passegen entre una realitat molt més tangible teixida de guerres i somnis de conquesta. Éssers fantàstics contaminats d'humanitat conviuen amb humans contaminats de fantasia, éssers purament fantàstics s'amaguen d'humans que no creuen més que allò que veuen. I entre tots ells els protagonistes fan tot allò que poden per assolir els seus objectius: Gudú, Ardid, la princesa Tontina, els prínceps Almíbar i Predilecto, el Trasgo del Sur... tots ells amb noms transparents com la seva personalitat, capaços de les majors virtuts o dels crims més abjectes.

Olvidado Rey Gudú és un llibre curiós, protagonitzat per nens extraordinaris que es converteixen en adults extraordinaris, però més destinat a la lectura dels segons que no pas a la dels primers. Un llibre, com diu la wikipedia, "donde se habla de la pérdida de la inocencia, la atracción y el miedo hacia lo desconocido, el placer de la conquista, el amor, el dolor, la memoria, y sobre todo, el olvido."

Però, tot i això, un llibre que no s'oblida.

(4)

PD: el meu primer post com a doctora! ;) he tingut una ressaca post-tesi de gairebé una setmana.

100 Enigmes que la Ciència (encara) no ha Resolt

2008-11-10T13:36:00.005+01:00

Per què badallem? Com es va originar l'Univers? Hi ha límits en la miniaturització dels components electrònics? Podem predir els terratrèmols?

El passat 28 d'octubre en Dan ens va presentar la seva darrera criatura literària, els 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt, publicat per Cossetània en la seva nova col·lecció De 100 en 100, articulada al voltant d'aquest número.

En aquest llibre, en Dan ens planteja els enigmes que inicien el post, i 96 més. I dic ens planteja i no ens resol perquè, com molt bé ens indica el títol, totes aquestes preguntes encara no tenen resposta.

Cadascun dels capítols (els primers del quals podeu degustar aquí, cortesia de l'editorial), exposa un dels misteris pels que la ciència encara no té resposta en una pàgina i mitja, en un estil que ens recorda molt el Dan del Centpeus. En ocasions, fins i tot, li reconeixem elements d'algun dels seus posts, com la compració de l'estructura de la Terra amb un préssec, i sovint els acostumats a la seva personalitat virtual hi trobem a faltar poder posar un comentari

A diferència del blog, però, on normalment explica el perquè de les coses, en aquesta ocasió no ho pot fer: el perquè, el desconeixem. Això causa, sobretot en els primers capítols, quan encara no ens hi hem acostumat, una curiosa sensació de coitus interruptus, o millor dit, de capitulus interruptus. I és que, just quan es començar a posar interessant, s'acaba l'explicació!

100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt és doncs un llibre de dubtes, de preguntes, per degustar a poc a poc. I si bé després de cada capítol ens pot quedar el regust amarg de la ignorància, també és el gust il·lusionat del futur que entrelluquem. Perquè és molt el que ja sabem, però encara més el que no sabem, i cada misteri resolt condueix a noves preguntes, nous camins, i un horitzó ple de possibilitats per investigar i aprendre.

Actualització: com ha apuntat el Carquinyol, oportunament havia "oblidat" puntuar el llibre. Aquí va la valoració, perquè no sigui dit.

(4)

Michael Crichton

2008-11-06T10:04:00.002+01:00

Michael Cricthon, un altre dels autors de la meva adolescència, ens va deixar ahir a l'edat de 66 anys. Durant aquest temps va escriure 25 novel·les (i veig que una pòstuma que encara no té títol), dues de les quals he comentat en aquest blog, Esfera i Estado de Miedo, i altres que havia llegit molt abans, com Rescat en el temps, Park Juràssic o la seva terrible sequela El món perdut.

Però la seva producció no es va limitar només a la literatura, sino que també va participar en el cinema bé adaptant els seus llibres, com Park Juràssic o Congo, bé creant guions originals, com Twister, o bé adaptant obres d'altres autors, com Coma de Robin Cook.

Tot i que al final de la seva vida va ser polèmic per la seva lluita contra el canvi climàtic, Crichton ens deixa una extensa obra que combina amb habilitat la ciència ficció i el gènere d'aventures. Ell ja no hi és, però sempre podrem rellegir els seus llibres i somiar en recuperar dinosaures o viatjar en el temps.

La Caída de Hyperion

2008-11-03T12:47:00.002+01:00

Acabat Hyperion era lectura obligada la segona part de la saga, La Caída de Hyperion, i així ho he fet.

Aquest segon llibre, on es resolen les qüestions proposades a Hyperion, té una estructura totalment diferent al primer. Per un costat els peregrins perden protagonisme, passant de ser els narradors que mostren la societat a través de les seves històries a ser vistos en tercera persona i ocupar només la meitat de les pàgines. Això es veu compensat per l'aparició de nous personatges i el ressorgiment com a conductors de la història d'altres que ja coneixíem indirectament a través de les narracions del peregrins. Per altre costat, la trama ja no es centra en el viatge sinó en la guerra contra els éxters i en el confús paper de les IAs.

La Caída de Hyperion, doncs, no pot valorar-se amb els mateixos estàndards que Hyperion, i això pot causar fàcilment que el llibre no ens enganxi des del principi, ja que d'entrada no compleix les nostres expectatives: veure com els peregrins entren a les Tombes del Temps i saber què els passa. Tot i això Simmons torna a atrapar-nos poc a poc, i pàgina a pàgina aprenem a tenir paciència i a valorar com a nus argumental tot allò que abans havia estat accessori, pur escenari. El principal defecte de La Caída de Hyperion és que no és tan directe com la seva primera part. Això es fa especialment evident i molest en alguns capítols, excessivament llargs i plens de palla.

La saga encara continua en dos llibre més que no he llegit mai, Endymion i El Ascenso de Endymion. No sé si aquests dos llibres aporten profunditat a la història ni com la complementen (en dodger no els ha deixat gaire bé en aquest comentari), però puc assegurar que és prou rodona només amb la lectura de les dues primeres parts.

(5)

2 anys

2008-11-01T12:07:00.002+01:00

Bé, el meu no, el de Biblosfera! I és que la criatureta ha anat creixent, gràcies a tots els que heu deixat comentaris per aquí al llarg de la seva curta vida i m'heu animat a seguir endavant.

Moltíssimes gràcies a tots!!!

Hyperion

2008-10-29T16:18:00.003+01:00

L'altre dia, sense novetats a la prestatgeria, vaig recuperar el reconfortant hàbit de la relectura, que practico poc des que vaig obrir el blog. Aquesta vegada l'escollit va ser Hyperion, un llibre que precisament vaig comprar-me poc després de començar la tesi.

Hyperion s'estructura al voltant de sis relats i pren així l'estructura dels Contes de Canterbury, ja que com en el seu referent les històries són narrades per peregrins. En aquesta ocasió, els protagonistes, pertanyents a religions molt diferents, s'encaminen a les Tombes del Temps per enfrontar-se a l'Alcaudón, un ésser misteriós de metall i espines intrínsecament lligat al planeta Hyperion. En un moment en què la raça humana es prepara per enfronatr-se als éxters, l'única esperança recau en que els peregrins arribin a temps per veure com s'obren les Tombes del Temps, un dels grans misteris d'Hyperion.

Tenint com a fons la peregrinació, Hyperion és un deliciós híbrid entre novel·la i recull de contes en què són més importants les històries que el fons. Les històries, però, ens revel·len els detalls d'aquest fons que precisem saber per situar i encaixar l'acció, conèixer la cosmologia en què ens movem i veure on ha arribat la humanitat en la fantasia de Dan Simmons.

El llibre no ens resol cap misteri, només ens en proposa. Tant és així que quan acaba no sabem què es troben quan arriben a les Tombes del Temps, només intuïm que assoleixen aquest objectiu. Què passa amb els éxters? On és l'Alcaudón? Què amaguen les Tombes? Totes aquestes preguntes troben la seva resposta en la segona part, La Caída de Hyperion. Hyperion és només el camí, i com a tal podem fruir-lo en solitari. Però, qui podrà resistir-se a cercar la seva continuació?

(5)

Del Turkana al Cáucaso

2008-10-27T16:09:00.003+01:00

El 2005 vaig anar a la conferència de Jordi Agustí Del Turkana al Caucas: l'evolució dels primers pobladors d'Europa, que va tenir lloc al Cosmocaixa. Abans havia assistit a alguna altra conferència on es parlava de Dmanisi, un dels jaciments arqueològics més importants del món pel que fa a restes humanes prehistòriques. En aquella ocasió, el motiu de la xerrada era la presentació del llibre que duia el mateix nom, i que avui comento (sí, no el vaig comprar en aquell moment si no molt més endavant, quan el vaig trobar a una botiga de restes de sèrie per 1€).

En el llibre, Jordi Agustí i David Lordkipanidze, membres de l'equip que treballa en aquesta excavació, expliquen la història de l'evolució humana des de la perspectiva que aporten els descobriments realitzats a Dmanisi. Fa un temps ja vaig parlar del que s'ha trobat a aquest jaciment a ADS-ADN, el primer blog de ciència en el que vaig participar, a rel d'un article a Nature.

El llibre ens dóna un panorama prou complert del coneixement actual sobre l'evolució humana (bé, del de 2005). Però tot i que té moments certament addictius i emocionants, Del Turkana al Cáucaso no convenç com a conjunt, ja que tot sovint esdevé un llistat interminable d'espècies -sobretot animals- trobades en els jaciments dels quals parla. A més a més, tendeix a la profusió de detalls tècnics que poden fàcilment resultar farragosos pel profà, sobretot perquè no li aporten informació rellevant per seguir el fil de l'argumentació. Això d'acompanya amb freqüència de l'ús de llenguatge molt tècnic del qual no sempre se n'aclareix el significat.

Tot el que s'expresa en el paràgraf anterior fa de Del Turkana al Cáucaso un llibre fluix des del punt de vista divulgatiu, pesat de llegir en molts dels seus capítols. A això s'hi suma una darrera impressió negativa al final del text, en l'últim capítol, on es fa un alegat contra el canvi climàtic introduit amb calçador que no pinta res.

El millor, sense cap mena de dubte, són els dibuixos que acompanyen el text... i les cites a coneguts referents de la ciència ficció!

(2)

Selection and linkage disequilibrium...

2008-10-22T19:16:00.007+02:00

El llibre que protagonitza aquest post té un títol llarg i complicat que ja pronostica que el seu contingut no tindrà res d'amè ni de divertit, sinó més aviat tot al contrari. A més a més la seva tirada és curta, només 12 còpies, de les quals segurament ni tan sols totes seran llegides. I les que ho siguin, serà per pura obligació!

Així doncs, què hi fa, aquí, aquest llibre que aparentment no té cap gràcia? Doncs bé, jo sí que n'hi trobo una, de virtut: és la meva tesi! Efectivament, aquestes escassament 250 pàgines i el CD-ROM enganxat al darrera són el testimoni dels darrers quatre anys de la meva vida.

Com que la tesi és molt llarga i al capdavall l'únic que es llegeix la gent són els agraïments, els enganxo aquí sota. Directa o indirectament, en ells hi sou representats tots els que passeu o heu passat per aquí en algun moment. Us trobareu al principi de la pàgina 4, però ho reitero aquí: moltes gràcies per acompanyar-me en l'aventura blogaire i, a través d'ella, en la de la tesi. Aquests anys no haurien estat el mateix sense vosaltres. Quantes vegades no m'he acostat als vostres blogs i comentaris quan estava bloquejada, o no em sortien les coses, o simplement volia fer un descans? Sempre n'he sortit amb les energies renovades, amb un somriure, amb els ànims de seguir amb la feina. Per això, gràcies a tots. I molt especialment a en Jacme, que m'ha fet aquesta portada tan xula!

Get your own - Open publication

Si teniu curiositat per saber de què va, us remeto a la meva altra personalitat, l'altre costat de la lent, on he fet ~~(de fet, faré i enllaçaré en breu)~~ la ressenya més científica de la tesi. I si hi ha algú tan masoquista que vol sentir l'explicació en directe, la lectura és el 19 de novembre, a les 12h, al Campus del Mar de la UPF.

El Último Deseo

2008-10-22T08:53:00.003+02:00

No fa gaire, en algun comentari al blog o en un mail, ja no ho recordo, m'havien recomanat la saga d'Andrej Sapkowsi. Així que en la darrera visita a Gigamesh, en un moment que el meu amic no sabia què comprar-se, li vaig encolomar... i finalment ha arribat a mi.

Geralt de Rivia és un bruixot, un mutant de cabell blanc amb les capacitats motores i sensorials millorades per poder dur a terme la seva missió: matar monstres.

El último deseo s'inicia amb la lluita de Geralt contra una estrige, lluita que no acaba gaire bé pel protagonista. A resultes d'això, Geralt va a al santuari de Melitele a que el guareixin. Des d'allà, anirem coneixent el passat de Geralt a través de flashbacks que ens duran des del present, la lluita amb l'estrige, fins al seu passat remot, on va pronunciar el seu últim desig.

El llibre s'organitza en capítols alterns. Els senars, al monestir, sota el títol La voz de la razón, són l'excusa per mostrar-nos que alguna cosa estranya s'amaga rera el destí de Geralt i ens dónen l'entrada pels capítols parells. Aquests darrers són les històries d'acció, les aventures de Geralt contra els monstres amb els que ha anat lluitant al llarg de la vida.

Irreverent i desacomplexat, El último deseo ens fa saltar d'història en història en un llenguatge barroer però apropiat, configurant una novel·la fantàstica sorprenent, de finals oberts i molt diferent a tot el que havia llegit fins ara.

(5)

La Hija de Homero

2008-10-16T11:01:00.002+02:00

La setmana passada vaig recuperar un altre llibre d'adolescència que feia anys que no llegia, el clàssic de Robert Graves La hija de Homero, escrit el 1955.

Nausicaa, anomenada "Cremadora de vaixells" en honor a la història familiar, és una princesa elimana que vol fugir de la fragilitat de la vida. Per ella, aquesta fugida es troba en el record, però no del seu nom si no de la seva obra. És per això que decideix reescriure El retorn d'Odisseu i, amb l'ajuda de Femio, un dels Fills d'Homer (narradors d'històries), aconseguir que la seva història substitueixi la de l'insigne autor.

La novel·la es basa en la teoria que Samuel Butler va postular el 1897 segons la qual l'autor de l'Odissea fou en realitat una dona. És per això que Graves ens narra en primera persona la vida de Nausicaa des del moment en què el seu germà Laoadmante desapareix misteriosament per culpa dels capricis de la seva dona, pressumptament embarcat a la recerca d'un collaret d'ambre. A partir d'aquest moment la traïció assetja la família de Nausicaa, qui haurà de defensar els seus drets amb l'ajuda del seu germà, massa jove, i el seu tiet coix.

Com la Penèlope que coneixem, Nausicaa veu la seva casa envaïda per pretendents indesitjats, i com aquell broda i desbroda la seva túnica nupcial. És en la seva pròpia vivència, doncs, en la que ella es basa per reescriure l'obra d'Homer, substituint la Penèlope infidel que s'entreté amb múltiples amants tot esperant la tornada del seu marit en l'esposa abnegada i fidel que tots coneixem.

La filla d'Homer és una novel·la sorprenent, plena de referències a la història i la mitologia, on anem reconeixent l'Odissea en la vida i els paisatges de Nausicaa al llarg d'una narració plena d'intrigues, traïcions, passions i intervencions divines. Entre les seves pàgines és fàcil oblidar que estem llegint un llibre del segle XX, i no la versió en prosa d'un clàssic grec.

(5)

Cuentos Completos I

2008-10-09T15:04:00.004+02:00

Philip K. Dick sempre ha estat un autor pel qui sento una certa ambivalència. És potser l'escriptor de ciència ficció que vaig descobrir més tardanament, i moltes de les seves obres les he conegut abans al cinema que entre les pàgines dels seus llibres.

Per un costat, considero a Dick un dels millors autors de ciència ficció, i les idees que s'amaguen darrera dels seus contes i novel·les em semblen, simplement, pròpies d'un geni. Tot i això, crec que tot sovint, especialment en les novel·les, s'embolica en excés, i moltes vegades m'he quedat sense aconseguir entendre realment el final dels seus llibres, cosa que em fa molta ràbia. Havent dit els seus pros i contres, hi ha una cosa que em sorprèn cada vegada que llegeixo una de les seves històries: la seva innocència, o potser hauria de dir la seva ingenuïtat, que van de la mà d'un profund anàlisi de la psicologia humana.

En el llibre d'avui, Cuentos completos I, aquesta darrera faceta s'hi expressa amb força. Això potser és perquè aquest primer recull de contes, d'una sèrie de quatre, aplega les seves primeres narracions, escrites entre el 1951 i el 1952. Entre elles s'hi troba Roog, la primera que li van comprar i que ens narra una història molt quotidiana des d'un punt de vista més que original.

A més a més de Roog, Cuentos completos I conté 24 contes més. Entre ells destaquen El rey de los elfos pel seu caràcter particular, més proper al gènere fantàstic que al de ciència ficció, tot i que no va ser dels que més em va agradar; o Estabilidad, un relat inèdit escrit el 1987 que acaba sent tot el contrari del que sembla de bon principi. A més, també s'hi troba La paga, que va donar origen a la pel·lícula Paycheck.

En aquest primer volum no hi trobem cap relat de precogs, un dels personatges més famosos de Dick. Tot i això, sí que hi trobem altres temes que n'han marcat l'obra, com el seu antibel·licisme, la pèrdua de la identitat o les paradoxes temporals.

Un llibre per acostar-nos al primer Dick, que amb un llenguatge planer i una prosa en aparença simple ens fa viure situacions paoroses i enfrontar-nos al futur amb una perspectiva que, en ocasions, s'ha mostrar més profètica del que el propi Dick podria imaginar.

(4)

Mirades

2008-10-07T12:34:00.004+02:00

Més d'un mes després que ho fes, avui m'adono que el veí ja havia penjat la nostra Història Veïnal, la de l'escala 10 (aquest cop, enlloc de lletra ens ha donat un número). Aquesta vegada l'he compartida amb la Violette, la Rateta Miquey i l'instigador de la moguda, i cada membre de la història havia de fer aparèixer un d'aquests elements: un llibre, un quadre, una pel·lícula o una cançó. A mi em van deixar el quadre que ves, no era el més difícil però tampoc el més fàcil!

Com sempre, aquí ve el meu fragment, tot i que com és l'últim us espatllaré el final de la història!

"...
No vaig saber mai què em volia dir. Les paraules pronunciades esdevenen realitat, i no em podia arriscar a que la seva llengua articulés un nou adéu. Amb els ulls tancats vaig segellar-li els llavis amb un altre bes, profund, intens. Però sobretot llarg, molt llarg. Ell el va correspondre, divertit. El típic petó-no-em-diguis-que-te’n-vas. Jo tancava els ulls amb força, em concentrava, mentre els meus llavis xuclaven els seus amb intensitat. Al cap d’uns llargs segons vaig notar que en Quim començava a amoïnar-se, el meu bes ja no el divertia, potser li feia una mica de mal i tot. Va remoure’s, inquiet, mentre els seus braços relliscaven de la meva esquena i es movien cap als pits en un intent d’empènyer-me amunt, de treure’m de sobre seu. Inútilment. Jo m’hi aferrava com si m’hi anés la vida, i realment així era. El que ell no sabia és que la seva vida també estava en joc en aquell petó desesperat. Mentre intentava deslliurar-se de mi, jo premia les parpelles i en la seva negror interior visualitzava Nit Estrellada sobre el Roina una i una altra vegada, com en una sessió obsessiva de diapositives.

Lentament vaig separar els meus llavis dels seus, i vaig obrir els ulls davant les seves ninetes esbatanades de terror. Els meus llavis es van corbar en un somriure. No em va caldre desviar la mirada per saber que navegaríem per sempre en un mar de pintura blava sobre un llagut impressionista."

La resta de la història, aquí. I com la darrera vegada, encara que no ho vaig comentar, hem fet també un cadàver exquisit. Bé, dos! El primer en acabar, l'ascendent, ja està penjat.

Filla de la Memòria

2008-10-06T12:01:00.003+02:00

Pot una mentida destrossar una família?

Quan Norah Henry es posa de part, enmig d'una forta tempesta de neu, el seu marit truca al ginecòleg i a la infermera. Però quan arriben a l'hospital el cotxe del metge ha tingut un accident a causa de la neu, i és ell mateix, també metge, qui assisteix el part de Norah. Tot va bé, Norah dóna a llum a un nen perfecte... i a continuació, enlloc d'expulsar la placenta, apareix una nena, en la que David reconeix els trets característics de la síndrome de Down. David, aclaparat per la seva pròpia història familiar, dóna la nena a la infermera, Caroline, amb instruccions de portar-la a una institució de deficients mentals, i diu a Norah que la seva filla ha mort.

Partint d'aquest inici, Edwards teixeix una història intimista i dramàtica que creix al voltant dels silencis, tal com ho fa la família Henry. Els secrets creixen com un mur entre els tres protagonistes, i Henry veu com el que ha intentat preservar amb la seva mentida s'esfondra a causa d'aquesta. Paral·lelament, a causa de la mateixa mentida la vida de Caroline emprèn un nou rumb i floreix al costat de Phoebe, la nena que havia d'abandonar.

He trigat molt temps a llegir Filla de la memòria pensant que seria una novel·la pastelosa, però quan el vaig agafar em va enganxar de seguida. Amb el seu llenguatge suau, poètic i descriptiu, Edwards ens narra una història dura, psicològica, de persones que es perden en elles mateixes i no saben superar les barreres que s'han imposat, on el passat no resolt crida amb força als protagonistes i no els deixa seguir endavant, on cada engruna de felicitat és la fotografia d'un instant fugaç.

Filla de la memòria és un llibre reflexiu, introspectiu, per llegir amb calma a la vora del foc, amb un got de llet calenta a l'abast de la mà i el murmuri del frec de la neu mentre caure al defora.

(5)

La Historia Interminable

2008-09-29T18:50:00.004+02:00

Fa molts anys, potser 15 o 20, vaig agafar La Historia Interminable de la Biblioteca Infantil i Juvenil del meu barri. Era aquell temps en què moltes biblioteques pertanyien a caixes d'estalvis, i efectivament aquesta era de Caixa Catalunya. Allà vaig passar hores de voracitat lectora i em vaig fer amiga de la bibliotecària, que em deixava endur-me més llibres dels permesos. I així va ser fins que les caixes van decidir dedicar-se a altres activitats, la biblioteca va tancar i ja no tenia on anar a buscar llibres. Fa poc, potser cinc o sis anys, després que el local fos ocupat per botigues estranyes, s'hi va obrir el que és ara la Biblioteca Vil·la de Gràcia. On xafardejant encara he trobat el meu nom en la fitxa d'algun llibre que devia pertànyer a l'antiga biblioteca, com un manual d'insectes.

Però tornem al que ens ocupa. Els assidus ja sabeu que tinc una tendència malaltissa a rellegir els llibres que m'agraden (tendència que s'ha vist limitada des que tinc el blog). Com que La Historia Interminable provenia de biblioteca, però, no vaig poder renovar la seva lectura i al llarg dels anys em van quedar dos records: (a) era un dels llibres de la meva vida i (b) anava d'un nen que entrava en un llibre (quina enveja!). L'altre dia, en una de les meves visites a Gigamesh, vaig retrobar-me amb el llibre. I no amb una edició normal, sinó amb l'edició especial limitada d'homenatge a Michael Ende! La meva voluntat, feble quan es tracta de llibres, va cedir amb preocupant facilitat.

Ara, tants anys després, la meva percepció sobre el llibre ha canviat. Per millorar. Perquè ara he redescobert que el veritable argument d'aquesta història, La Historia Interminable, és realment tant interminable i antiga com el temps. I és que és molt més que un nen cridat des d'una realitat literària alternativa, en realitat és un viatge iniciàtic en els veritables desitjos d'un mateix, un viatge en el que Bastian Baltasar Bux pot arribar a perdre's, oblidar la seva identitat mentre corre darrere uns desitjos que l'allunyen del seu veritable objectiu. Fet i fet, el mateix viatge que intento fer cada dia, i on trobo amb els mateixos obstacles que el nostre protagonista: la superficialitat.

Un llibre infantil? Potser sí, en la forma. Però també un llibre els continguts del qual hem de tenir sempre presents.

(5)

PD: no he trobat cap bona imatge a internet, queda pendent fer-ne una fotografia.
PD2: criticaria la portada de l'edició especial, però no vull espatllar el bon regust de boca...

Barri Xino

2008-09-22T15:38:00.004+02:00

L'altre dia vaig passar pel pis del veí de dalt i em va sortir a rebre amb el Barri Xino sota el braç. En aquell moment vaig pensar "ostres, però si li vaig regalar al Roger per Sant Jordi i encara no l'he llegit!". Així que, en arribar a casa, m'hi vaig posar.

El comentari que en faré serà breu, perquè el veí en va parlar tant, i tant bé, que poques coses m'han quedat per afegir-hi. Us recomano doncs que deixeu de llegir immediatament les meves paraules i aneu a fer-li una visita.

Què? Encara segueixes aquí? Ja veig que no tinc autoritat. Bé, ja que hi ets hi diré la meva. Barri Xino és un llibre que s'ha de llegir. Així, sense més ni més. Més d'un m'ha dit que moltes escoles ara fan llegir El noi del pijama de ratlles (poc durarà la lectura ara que en fan la pel·lícula!). Doncs a què espereu a fer llegir també el llibre d'en Sebastià, que a més de molt bo és de casa!

En l'època vivim, on la crispació política és la normal i on tots els debats es perverteixen, llegir Barri Xino és una experiència revel·ladora, que fins i tot fa sentir una mica de vergonya al lector. Sebastià Sorribas ens parla de la guerra, i sobretot de la posguerra, al seu barri natal, el Xino. I en parla de les persones que hi vivien, de com respirava un barri degradat, de la gent que s'ajudava i de la que feia la traveta als veïns. A mi, però, el personatge que més m'ha impactat és la seva mare. Com diu ell (més o menys, de memòria), la seva mare despreciava el pecat, però no el pecador. Ella és, al llarg del llibre, un referent, potser idealitzat, però sense cap mena de dubte allò al que jo aspiro, tot sovint amb poc èxit, com a persona.

Barri Xino ens mostra què és viure en un barri pobre, què significar estar estigmatitzat pel teu lloc de procedència, què és en realitat la repressió lingüística (casualment, no té res a veure amb el que suposadament fem al castellà) i tantes altres coses que no tenen preu, sobretot pels que no ens ha tocat viure en aquetsa època. Perquè les circumstàncies han canviat, però no sóm tan diferents, i hi ha moltes lliçons que podem aprendre.

(5)

La Reina Oculta

2008-09-15T12:24:00.006+02:00

Una dama. Dos rivales. Tres enigmas. Així d'autodefineix La Reina Oculta, el llibre de Jorge Molist que va guanyar el 2007 el VII Premi de Novel·la Històrica "Alfonso X El Sabio". Quan l'havia vist a les llibreries no m'havia decidit a comprar-lo, pensant per la seva contraportada que seria un llibre típic, però quan me'l van deixar acompanyat d'elogis vaig pensar que havia arribat el moment de llegir-lo.

El 1208 un llegat papal rep l'encàrrec de recuperar uns documents secrets, conegut com "l'herència del diable". En la seva missió, però, el llegat és assassinat, proveïnt l'excusa perfecta per començar la croada contra els albigesos. Paral·lelament un jove rep l'encàrrec de recuperar els documents i assassinar Bruna de Béziers, la Dama Rossinyol, que està enamorada d'Hugo, un noble català que viatja camuflat de trovador.

Organitzada en capítols molt breus que sempre s'inicien amb un petit fragment d'una cançó popular o poema medieval, La reina oculta enganxa des de la primera pàgina. A diferència de molts altres llibres que tracten la croada, tot i mantenir el rigor històric, Jorge Molist es centra en la tradició occitana del Fin'Amor, l'amor cortès, i és des d'aquest prisma des del que es percep la invasió dels francesos com un contrast entre dos móns oposats: el de la tolerància religiosa i les cançons dels trobadors d'oc contra el fanatisme catòlic d'oíl, els francesos.

El llibre falla en la seva part final, on s'abandona la història per caure en el misticisme i l'ocultisme. Tot i això és una lectura molt recomanada per amants de la veritable novel·la històrica, que retrata amb precisió les alegries i les crueses d'un temps que encara desperta grans passions.

(4)

PD: recuperant una antiga tradició biblosfèrica, un dels enllaços permet descarregar el primer capítol del llibre.

Actualització: en Carquinyol em recorda que a l'inici del blog vaig comentar un altre llibre de Jorge Molist, El Anillo, amb un resultat molt diferent de l'actual.

Harry Potter en quatre vinyetes

2008-09-10T09:54:00.004+02:00

Fa un temps, amb ànim clarament provocador, vaig fer un repàs de la saga de Harry Potter -sense tenir en compte el darrer llibre que ni aquells moments ni ara havia llegit-.

Ahir, la Pink ens va enviar per twitter un petit còmic que resumeix amb claredat i precisió l'argument de tots i cadascun dels llibres de la saga, gentilesa d'Atomictoy:

Ja ho veieu, més curt de llegir que els llibres i conservant tot el missatge original!

13 Runas

2008-08-27T13:07:00.002+02:00

Només veure 13 Runas vaig saber que me'l compraria. En aquella ocasió no vaig poder fer-ho, ni tan sols vaig tenir temps per mirar de què anava. Dos dies després la casualitat em va tornar a portar al súper on l'havia vist (el del pa) i tot fent cua el vaig agafar. Val a dir que quan vaig llegir-ne la contraportada vaig estar a punt de tornar-lo a deixar on era, però a primera vista m'havia causat tan bona impressió que el vaig comprar igualment.

L'argument de 13 Runas és tòpic: un misteri històric, alternança passat/present, sectes obscures i diferents grups perseguint el mateix objectiu. La veritat, no prometia gaire. Quan el vaig obrir, la impressió va persistir, ja que em vaig trobar amb un pròleg que descrivia una batalla a l'Escòcia medieval, i a continuació dues pàgines d'un jove fent investigacions a una biblioteca. La cosa, però, es va començar a posar interessant amb la mort del jove (no era el protagonista, iupii!!), i a partir d'aquí he de dir que em va enganxar irremisiblement.

En realitat el protagonista del llibre és l'escriptor Walter Scott, que amb l'ajuda del seu nebot intentarà descobrir què hi ha darrere l'assassinat del seu alumne (el noi de la biblioteca) tot intentant vèncer la resistència de l'Abat local i de l'inspector anglès destinat al cas, que saben més del que diuen. De rerefons ens acompanyen els conflictes polítics entre anglesos i escocessos en una època en que la "modernitat" ha arribat a Europa.

Una de les coses que més em va agradar de 13 Runas és al seva refrescant falta de conspiranoies i agències gubernamentals. En realitat, com ja apuntaven tant el títol com la fotografia de portada, el fil conductor no és polític sinó les reminiscències del conflicte druïdisme-catolicisme, que a través de sectes secretes perdura fins als dies de Walter Scott. Tampoc no s'hi troben persecucions esbojarrades, històries d'amor fàtues amb data de caducitat i protagonistes joves, guapos i atlètics: és a dir, hi falta tot el que més detesto del gènere de thriller històric post-codidaVincià.

13 Runas és doncs una bona novel·la de misteri històric, i ara puc afirmar amb rotunditat que una bona compra, que m'ha enganxat i distret sense recórrer als recursos clàssics. Què més es pot demanar?

(5)

El Ejército de las Sombras

2008-08-21T12:50:00.006+02:00

Últimament diuen que la inflació està pels núvols, i que el preu dels productes bàsics incrementa ràpidament. Però mai m'hagués pogut pensar que en el recorregut del forn del supermercat a la caixa una baguette d'un euro amb 05 es pogués encarir fins als 16 euros i poc. És clar que, ben pensat, potser hi van influir els dos llibres que, sense saber com, van arribar fins a la caixera sota el meu braç.

El primer, i també primer en la lectura, va ser El ejército de las sombras, una novel·la de vampirs. El que jo no sabia i em va sorprendre gratament abans de començar la lectura va ser que el seu autor, Simon Clark, era qui havia escrit també El dia dels Trífids, un dels meus llibres de referència i que em penso que no he comentat encara (un error a subsanar). Simon Clark és autor també de La nit del Trífids, continuació de la novel·la de John Wyndham El dia dels Trífids.

Mentre buscava la imatge de la portada de la meva edició per il·lustrar el post, tot intentant esquivar els enllaços a la pel·lícula amb el mateix nom, n'he trobat una crítica absolutament destructiva. A mi, però, tot i que no m'ha tret la son ni m'ha afluixat els esfínters de terror, el llibre m'ha agradat prou. Potser és per què no és un gènere que visiti sovint, però no m'ha semblat tan dolent.

Leppington és un petit poble que basa la seva economia en l'escorxador fundat fa uns segles per la família que li dóna nom. Al seu principal hotel, l'Hotel Estació, l'atzar hi fa confluir un dia quatre personatges: l'últim descendent dels Leppington, David, criat a Liverpool, l'estranya propietària de l'hotel, una noia força normal i un delinqüent acabat de sortir de la presó. Junts, descobriran que David acaba de rebre una herència peculiar: un exèrcit de vampirs amb els que ha de dominar el món. El principi del llibre l'argument em va recordar algunes narracions de Lovecraft, sobretot les que transcorren en un poble pesquer del que he oblidat el nom, però aquesta impressió es va difuminar a mesura que vaig avançar en la lectura.

El ejército de las sombras comença amb un estil particular, una narració trencada altament addictiva que, lamentablement, es perd al cap d'unes quantes pàgines. El que no es perd és l'atracció de la història ni els nivells d'addicció, que units al fet que és un llibre amb un vocabulari limitat fan que sigui de lectura ràpida. Un bon llibre per entretenir-se una estona amb uns vampirs que no fan gaire por però als que els alls ni les estaques no els fan ni pessigolles.

ACTUALITZACIÓ: ostres tu, estava espessa quan vaig escriure això! No només em vaig equivocar amb els trífids, si no que vaig oblidar la valoració. Aquí ve.

(4)

Festa Major de Gràcia, 2008

2008-08-19T13:21:00.003+02:00

Un any més estem en plena Festa Major de Gràcia, i com en els darrers tres anys hi he participat en la decoració del carrer Fraternitat (demostració gràfica a la primera foto). Enguany ens hem ambientat en el Viatge al Centre de la Terra, i aquest n'ha estat el resultat, que ha merescut el sisè premi:

The Dark Tower: The Gunslinger Born

2008-08-13T11:19:00.002+02:00

Ja fa força temps en Nightwing em va posar la mel a la boca amb els còmics de la saga d'Stephen King, La Torre Oscura. En aquell moment només havien sortit en format "revisteta" (si és que es diu així), i després d'una conversa per mail amb en Nightwing, en la que em va dr que havia de sortir en format tapa dura, vaig decidir esperar. Finalment, però, fa uns dies, finalment el vaig comprar en una visita a Gigamesh.

El volum en tapa dura The Gunslinger Born agrupa les set revistetes de la primera minisèrie de Marvel sobre la saga, i narra els fets que es presenten al quart llibre, La bola de cristal, sobre la joventut de Roland, el Pistolero. Això és així degut a que Marvel ha decidit fer el còmic no seguint l'ordre dels llibres sinó un ordre cronològic en la vida del pistoler. A més, al final conté un parell de mapes, una carta de King i alguns esbossos d'altres possibles portades descartades. Aquesta minisèrie ja ha estat seguida per The Long Road Home, composta per cinc revistetes, que sembla que bàsicament conté històries no explicades en els llibres.

Com ja vaig comentar en fer la ressenya d'Herois no estic gens avesada a llegir còmics, i molt pocs han passat per les meves mans. Tot i que no tinc gaire on comparar, però, The Gunslinger Born m'ha semblat una obra d'una força impressionant, on qui domina totalment no és el text sinó el dibuix, tot en color, que capta a la perfecció l'esperit de l'obra de King. I és que en moltes ocasions la lletra hi seria tan supèrflua que hi és inexistent. Quan apareix text aquest és tot sovint en forma de veu en off que s'adreça directament al lector, i no és pas en un anglès normal sinó que té un aire ranci, com de temps passats, i al mateix temps d'argot, do ya kennit? Res hi sobra, i res no hi falta.

El còmic és doncs un gran complement als llibres, tot i que estic segura si el final s'arriba a entendre completament sense haber llegit l'obra original. A part d'això només hi criticaria, posant-me tiquismiquis, dos detalls sobre la Susan: la longitud dels seus cabells no es correspon quan porta trena i quan du el cabell solt; i sempre sembla que vagi embolicada amb un llençol.

Ara només em falta comparar el meu amb la versió en castellà, que s'ha comprat ma germana (per cert, també s'ha llençat al món dels blogs amb un de propi!). De moment sé que la seva és una versió més petita, de butxaca, de deBolsillo -que segons li van dir és l'única que s'ha publicat traduïda- i que no conté els esbossos, els mapes ni la carta. Quan li posi les mans a sobre veuré què tal és la traducció.

(5)

The Path of Daggers

2008-08-07T11:13:00.004+02:00

Post també titulat "Biblosfera ressucita". Tot i el que pugui semblar no, no he marxat de vacances, i no crec que ho faci aquest any. La llarga absència del blog té una explicació: una sobtada al·lèrgia a l'ordinador post-dipòsit de tesi que m'hi ha impedit acostar-m'hi per fer res que no fos estrictament necessari, és a dir, que no fos feina. Això sí, el temps que he estalviat visitant i escrivint a blogs, inclòs aquest, l'he dedicat a llegir tant com he pogut (i a jugar infinitament al Final Fantasy XII amb la DS, per què negar-ho), així que ara tinc uns quants posts per posar-me al dia.

Principalment m'he dedicat a avançar en la Roda del Temps i, com pertoca, el primer que em queda pendent és el volum vuit, The Path of Daggers. Si de A Crown of Swords vaig dir que la qualitat del llibre tornava a baixar i que hi havia molts moments prescindibles i pesadets, en aquesta vuitena entrega el llibre torna a millorar, solucionant alguns temes però sobretot obrint nous i intrigants camins, alguns dels quals no es resolen ni tan sols al següent volum (avui puc fer trampa perquè ja me l'he llegit).

Un llibre, doncs, que et torna a posar la mel a la boca. Si el tens a mà, és inevitable enllaçar la seva darrera pàgina amb la primera del següent!

(5)

Xerrant amb R. R. Martin

2008-07-17T15:48:00.003+02:00

Vaig tard. Molt tard. Tan tard que avui a les 7 de la tarda aquest post ja estarà caducat. Però com que, segons diuen, més val tard que mai, jo faig l'anunci igualment.

Ja fa uns dies l'aristòcrata i obrer -ell sí que és previsor- m'avisava per mail que "el Grup de Treball de Literatura Fantàstica i de Ciència Ficció del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya us convida a participar en l'activitat que ha programat el Consorci de Biblioteques de Barcelona el proper dijous 17 de juliol a les 19:00 a la Biblioteca Jaume Fuster (plaça de Lesseps, 20-22): George R.R. Martin, conegut autor de temàtica fantàstica, conversarà amb Albert Monteys sobre la seva darrera obra, Festín de cuervos, publicada per Gigamesh."

Mira si era fàcil fer el post, només havia de copiar el mail! Doncs ja ho sabeu, si voleu sentir en directe a l'autor de Canción de hielo y fuego avui en teniu l'oportunitat.

La Ciudad de los Libros Soñadores: podcast

2008-07-09T11:52:00.004+02:00

Després de posar-vos la mel a la boca amb La Ciudad de los Libros Soñadores i de transmetre-us el meu desmesurat entusiasme cap a l'obra, que em van fer cega als seus defectes (com una més que certa inclinació, en ocasions irritant, als llistats), he decidit oferir un tastet del llibre en forma de podcast.

El podcast, fet amb la Sonata en do major de Weiss interpretada per Edward Martin i Paul Berget, és per primera vegada en castellà. Però és que m'agrada tant com l'autor en combina les paraules que no he gosat traduir-lo.

Click To Play

A Crown of Swords

2008-07-06T21:13:00.003+02:00

I ja en són set. Després de creuar l'equador de la saga, començo a apropar-me al desenllaç de la complexa història que forma The Wheel of Time.

Aquest setè volum és més fluix que els anteriors. Hi passen menys coses i Robert Jordan torna a posar-hi grans quantitats de palla, que combinades amb les seves eternes descripcions de coses que ja ha descrit cinquanta vegades abans han fet que llegís força paràgrafs en diagonal, cercant on recuperar el fil de l'acció. Tot i això, com sempre, l'autor sap coronar el llibre amb un gran final que, si bé és el menys apoteòsic fins al moment, és totalment satisfactori.

Ja fa dies que no explico l'argument dels volums que vaig comentant. Ho faig perquè explicant els principals fils de la trama xafaria completament l'intriga dels llibres anterior a aquells de vosaltres que pogueu estar començant la saga o no aneu tan avançats. Sí que diré, però, que les trames es segueixen complicant, que moren personatges -com sempre- i n'apareixen de nous, alguns d'ells molt misteriosos.

La roda del temps segueix girant... i jo he tornar a Gigamesh a aprovisionar-me de nou.

(4)

DiscWorld: guia de lectura

2008-07-03T14:41:00.002+02:00

Ben segur que tots els seguidors de Mundodisco ens hem trobat una o altra vegada sense saber per on tirar, confosos per la complexitat de les sèries que formen la saga i totes les seves derivacions.

Ara, gràcies a l'enllaç que em va passar en nightwing, ja tinc el mapa del tresor. I és que tot és molt més fàcil amb un bon plànol!

I recordeu, la X nunca marca el lugar ;)

Metròpolis

2008-07-01T14:18:00.003+02:00

Després de molt temps sense temps per fer cap relat conjunt, he decidit que ja era hora de buscar un forat i tornar-m'hi a posar. I quina millor imatge per reemprendre-ho que un robot?

La seva pell metàl•lica lluïa, reflectint els colors mortals que escopien els fusells energètics d’ambdós bàndols, mentre saltava per sobre dels cadàvers i les piles de runa que cobrien el que havien estat els carrers de la capital d’un imperi que s’ensorrava en un espectacle en tecnicolor. Amics i enemics es confonien, i la supervivència ja només depenia de seguir endavant, de moure’s amb rapidesa, d’esquivar els trets. Els seus nervis d’al•leació sentien el repicar rítmic del fàser contra els malucs brunyits a cada passa, les irregularitats del terra esquerdat, l’electricitat estàtica crepitant en l’aire. No en feia cas. No prestava atenció a res més que a la informació que li transmetien els seus ulls computeritzats, escanejant el terreny, mentre els seus músculs d’acer es tensaven una i altra vegada i ella disparava a dues mans.

De sobte es va aturar. El món havia quedat mut. Amb precaució, va ascendir per una muntanya fumejant que pocs instants abans havia estat un bloc de pisos, i en arribar al capdamunt va veure un espectacle desolador. Humans i robots recremats encatifaven el terra formant un grotesc tapís de formes capricioses, espirals de membres arrencats decoraven les ruïnes d’uns carrers que havien perdut els edificis que els definien. Va romandre al capdamunt de la pila de runes només uns segons, els braços en tensió, els fusells apuntant en direccions oposades, el cap alçat. Va començar a descendir lentament. Havia acabat tot. Amb passes mesurades, cauteloses, es va dirigir al seu punt de control.

Ara, immobilitzada, retirada del servei, la breu memòria dels homes l’ha oblidada i només en queda constància en algun registre polsós. No resta res del seu gloriós passat i, com els altres androides, no té futur. L’únic que li espera és un llarg son en el que somiar amb ovelles mecàniques.

Més relats aquí.

La Ciudad de los Libros Soñadores

2008-06-29T13:23:00.005+02:00

La darrera vegada que la Sil va venir d'Holanda duia un llibre del que només em va ensenyar una pàgina: La ciudad de los libros soñadores. Amb aquella pàgina, i amb els seus comentaris, em va posar la mel a la boca, però com que encara el tenia a mitges, no me'l va poder deixar. Ara, he aprofitat el viatge per robar-lo subreptíciament de la seva prestatgeria (bé, de fet, li vaig demanar), i ahir a les 8 del vespre el vaig començar. Avui, a les 11.30 del matí, l'he acabat, i entre mig només he fet una cosa: dormir.

Quina millor presentació que la lectura compulsiva pot tenir un llibre? I aquest, realment, ho mereix. La ciudad de los libros soñadores és un viatge per la literatura. Però no un viatge metafòric per la història de la literatura i els seus autors, sinó un viatge entre fulls i cobertes, entre llibreters i caçadors de llibres, una viatge cap a un submón fet de pasta de paper i de cuir relligat on els llibres poden arribar a matar. Un viatge que comença a Bibliòpolis, la ciutat dels llibres somiadors, la ciutat on els llibres són els únics protagonistes.

No en diré res més. Cap paraula meva pot fer honor a aquest llibre i les seves fantàstiques il·lustracions, que condensen en quatrecentes pàgines el món amb què tots els bibliòfils somiem. Només un avís: les deu primeres pàgines tiren enrera. No us deixeu intimidar.

Algunes vegades hem discutit, en aquest blog i en d'altres, sobre els llibres electrònics. La ciudad de los libros soñadores és potser una resposta a aquest dilema incessant. Sense el paper, un llibre així mai hauria pogut ser escrit.

(5)

Lord of Chaos

2008-06-26T11:23:00.003+02:00

Una altra crònica curta de la saga Wheel of Time, la sisena. Ja he arribat a la meitat!

Aquest llibre, com els precedents (amb l'excepció dels primers), m'ha enganxat des de la primera pàgina. L'autor creix, agafa seguretat, i amb ell creixen els personatges i la verosimilitud en la complexitat de les trames. Els temps es marquen amb precisió, i sap ensenyar-nos en tot moment amb mestratge què fa cada personatge sense necessitat de seguir-los intensivament, només donant-nos pinzellades que ens permeten seguir l'acció secundària tot centrant l'atenció en els actors principals i els seus actes.

Lord of Chaos ens aporta, com sempre, noves sorpreses, tanca alguns episodis iniciats The Fires of Heaven i n'obre de nous, que ja estic atacant a Lord of Chaos. Qui guanyarà la guerra després de tantes aventures? Quins complots es descobriran abans de temps i quins sortiran bé? Acabaran els rumors i les desconfiances amb l'esperança que els bons surtin victoriosos del Tarmon Gai'don? Sis llibres més guarden la resposta.

(5)

Fairyopolis

2008-06-22T15:32:00.006+02:00

Una de les meves parades obligatòries quan vaig a Holanda és Amsterdam, i dins de la capital les meves rutes inclouen sempre dues llibreries angleses. En una d'elles, on ja vaig comprar l'any passat l'Atlas Maior d'Holanda i Bèlgica, he trobat aquest any Fairyopolis, un llibre deliciós al que no em vaig poder resistir.

Fairyopolis està escrit en forma de diari, amb una tipografia que imita la típica lletra manual que associaríem a una dona de mitjana edat anglesa de principis de segle dedicada al seu jardí i a fer melmelada de móres. L'autora del diari ha anat a casa d'una amiga que està fent un viatge a l'Índia per relaxar-se i agafar inspiració pels seus quadres. Una vegada allà comença a experimentar fets sorprenents que la porten a pensar que la casa està habitada per fades i follets, i ens va narrant els seus pensaments i vivències socials -amb humans i gent del poble bell- en un ambient anglès rural. El llibre es complementa amb dibuixos i fotografies de fades, arbres i papallones fets per l'autora, i conté un munt de sorpreses desplegables i llibrets enganxats que fan de cada pàgina un món on submergir-se per descobrir-ne tots els secrets.

Una gran nova adquisició, doncs, per la meva prestatgeria de llibres especials, on viurà al costat d'altres volums dedicats a les fades, gnoms i altres criatures fantàstiques.

(5)

The Comic Shop

2008-06-16T14:33:00.001+02:00

Deuen pensar això de mi (traient els adjectius) quan vaig a Gigamesh? ;)

Vist a Ca n'Elrohir.

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato

2008-06-13T13:12:00.004+02:00

El primer llibre que vaig llegir d'Eduardo Mendoza va ser El misterio de la cripta embrujada, obligada per la professora de literatura castellana de segon o tercer de BUP. Va ser el primer, i l'últim, i va passar a la meva llista de "llibres infames que m'han fet llegir a l'escola" juntament amb El amante bilingüe, que també em va tocar digerir amb penes i treballs per la mateixa època.

Aquest Sant Jordi, però, els pares del Roger, desconeixedors dels meus traumes adolescents de lectura, em van regalar El asombroso viaje de Pomponio Flato. I com que sóc una personeta agraïda, no només vaig dir que no volia saber res d'en Mendoza sinó que me l'he llegit i tot.

L'experiència, si bé no ha estat una revel·lació celestial, no ha estat tampoc tan penosa com els antecedents pronosticaven. El protagonista és el típic antiheroi de Mendoza que les meves inclinacions èpiques no poden suportar: pedant, pesat i flatulent degut als transtorns estomacals produïts per les aigües fètides que es dedica a tastar. Tot i això, en aquesta ocasió el llibre no s'impregna de la barroeria que recordo de El misterio de la cripta embrujada, i m'ha resultat lleuger de llegir.

El asombroso viaje de Pomponio Flato narra les desventures i investigacions de Pomponio Flato, un pretès filòsof romà que volta el món cercant l'aigua de la saviesa i acaba en un poblet de Judea ajudant a un nen, de nom Jesús, a demostrar que el seu pare no ha assassinat a un ric mercader. La història, plena de referències, si bé és entretinguda no desenvolupa tot el seu potencial sarcàstic, i tampoc és capaç d'enganxar en la seva part més propera a la novel·la negra.

La darrera obra de Mendoza és un llibre lleuger i entretingut fins a cert punt però que no aporta res. És doncs d'aquells llibre dels que, si bé mai no diria "no el llegeixis pas!", tampoc animaria ningú a comprar.

(3)

Herois

2008-06-05T13:45:00.004+02:00

El post d'avui representa una novetat ja que el comentaré no és un llibre sinó un còmic, un gènere del que tradicionalment m'he mantingut apartada per la dificultat que em representa llegir-lo. Per Sant Jordi, però, em van regalar el còmic d'Herois, i m'hi he posat.

Primer de tot he de dir que la meva relació amb la sèrie ha estat contradictòria. Quan la vaig començar a veure a TV3 no em va enganxar gens. Després, a Copenhaguen, la vaig veure en versió original per internet i muntanyes de capítols seguits, i així vaig aconseguir crear una certa addicció. Tot i això, aviat em va començar a posar molt nerviosa i finalment, després de la presumpta mort del pare de la Claire, ho vaig deixar estar definitivament. I és que no puc suportar la intriga si es manté massa al llarg del temps! Així doncs, després de buscar la resposta a molts dels misteris per internet i veure que encara no tenien solució, vaig abandonar.

El còmic, però, ha estat una altra història. Només cal dir que me'l vaig llegir d'una tirada! I és que tant l'estètica com les minihistorietes que conté enganxen des de la primera vinyeta. A ComiCat hi ha una àmplia ressenya sobre aquest còmic, així que no m'hi extendré. El que sí que m'agradaria comentar és que tot sovint es diu que el còmic i la sèrie es retroalimenten, i que un fa més complert l'altre. Potser sí, però jo em quedo amb el còmic, i puc ben assegurar que no haver seguit la sèrie no és obstacle per gaudir-ne intensament.

Finalment, una puntualització: els còmics no els valoraré, perquè la meva experiència en la seva lectura és gairebé nul·la i per tant no me'n sento capacitada. Això sí, posaré les estrelletes per si algú hi vol dir la seva!

PD: ja tenim el diccionari de català per Firefox 3. Sort que no hem estat gaire dies sense ell!

La Motxilla Groga

2008-06-03T19:31:00.004+02:00

A vegades, en aquesta vida, ténen lloc successos que, si bé el Vaticà potser no acceptarà mai com a miracles, les persones que els vivim no podem deixar de considerar-los com a tal. Un d'aquests esdeveniments es va començar a gestar a finals de setmana passada i va madurar al llarg d'un cap de setmana de retir espiritual durant el qual vaig actuar, sense cap mena de càrrec de consciència, com la famosa gota xinesa paradigma de les tortures lentes i tortuoses.

El resultat d'aquest curt embaràs d'idea va cristal·litzar, finalment, el diumenge al vespre en tornar a casa (val a dir que amb un considerable síndrome d'abstinència). I va rebre el nom de La Motxilla Groga, en honor d'un infame adminicle excursionista que s'arrossega pels racons de casa meva sense que me'n pugui arribar a desfer.

El resultat de tot això ha estat que, contra tot pronòstic i atemptant contra les lleis de la natura, el Roger ha obert un blog!

Hallelujah Chorus ...

Perdó, un bloc, amb c. I és que la meva influència té un límit, i ha caigut al costat fosc del normativisme del TermCat. Tot i aquest sacrilegi imperdonable, crec que el bloc val la pena (què he de dir?), així que si teniu un moment acosteu-vos-hi i digueu-hi la vostra!

El Misteri de l'Amor

2008-05-30T11:08:00.003+02:00

Mentre acabo amb El Llibre dels Fets decideixo que és hora de comentar El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver. Esperonada pel comentari del Llibreter el dia de Sant Jordi -i que consti que amb això no li'n dóno pas la culpa!- el vaig agafar el primer de tots per llegir. El resultat, però, no va ser l'esperat, i ja puc dir que passarà a la història com un dels pocs llibres -i diria que el segon des que vaig començar el blog- que no he aconseguit acabar.

No sé què esperava del llibre, en realitat era un d'aquestes compres impulsives que faig per Sant Jordi: agafar un llibre que em sembli estrany o desconegut, del que no en tingui referències ni del títol ni, si pot ser, de l'autor (ja vaig comentar que no em vaig adonar que l'autor era el cantat d'Antònia Font). En aquest cas, però, sembla que m'he exedit en l'estranyesa i no ho he pogut suportar.

El llibre combina -millor dit, alterna- dos tipus de capítols: els de pura escriptura automàtica, surrealista, amb els que se suposa que t'expliquen una història coherent. Els del primer tipus són el que són, el que han de ser: prosa inconnexa, pràcticament impuntuada i per tant, com tota l'escriptura automàtica, difícilment digeribles. El problema ve en el segon tipus de capítol. Perquè aquests, fora del surrealisme propi de la història, que ja m'agrada (de fet, que t'ataqui una vulva de pedra gegant enfurida no és gaire normal), té un estil d'escriptura que també s'acosta a l'automatisme i és ple d'una barroeria pròpia del llenguatge oral que acaba per fer-se feixuga en la prosa escrita.

Així doncs el resultat final és, als meus ulls, negatiu i inaguantable. Però per posar-vos en context també he de confessar que Antònia Font tampoc m'ha acabat mai d'entrar del tot.

(1)

PD: perdoneu si se m'ha colat algun error tipogràfic, m'he instal·lat el Firefox 3 i el plug-in del diccionari català encara no està disponible en aquesta versió. M'ho he rellegit per trobar errades però, ja se sap, en Titivil campa lliure!

Dia de l'orgull friki '08

2008-05-25T12:28:00.003+02:00

"No has llegit Shakespeare fins que no l'has llegit en el Klingon original"

General Chang, Aquél País Desconocido

Post commemoratiu del Dia de l'Orgull Friki, per iniciativa d'en Jacme.